dijous, 17 d’abril de 2014

Diaris de ficció 32/03/1996



dijous, 31 de Març 1996


Les meues idees, allò que em costa de construir és la casa on fer-les viure.



Obra de Joan Miró
Varies tragèdies: he perdut Sinfo-radio, la cerque i per més que passetge el dial de la radio amunt i avall no aconsegueix simptonitjar-la, Buahhhhh! amb tanta companyia que em féia...Ara escolte Madame "Baterflite"– no sé si s'escriu així–. Me'n recorde quan per primera vegada la vaig veure al cinema, plorava a llàgrima viva.
 Ahir, primer dia de vacances, me'n vaig anar a la platja; necessitava tranquil·litat. Vaig passar el dia llegint sota un pi i mirant el mar, respirant aire net. A les set agafí la bici i me'n vaig tornar cantussejant-la.

Quan arribe el pis semblava un girigall. Havia estat innundada per aigües residuals procedents dels pisos de dalt. Una avaria al col·lector, em van dir. Quina pudor més infame, em produïa oics. Ostres, tu, no sé quan de temps em viag tirar replegant... les aigües brutes de tot el veïnat, quin regalet. Mecatxus en la mar! sempre em toca a mi ballar amb la més lletja. Sóc més "desgracià" que "PuPas"; com que visc al  primer…tot són benediccions.

Ara m'ajoque, prop de les 11 de la nit, n'estic feta pèndols, més cansada que un gos. He pres un bany i m'he endreçat el cabell. Me quedat com una tonyina damunt el llit.

Tot això són trivialitats ja ho sé, a mi, però, em fan reflexionar. Així doncs, qué es pot esperar de la vida? Puc tindre una visió pesimista, o retornar-hi, o no voler veure-ho...Visc l'existència solitària d'un anacoreta. Ja ni me'n recorde de fer l'amor, ni tan sols de practicar el sexe, que són dues coses molt diferents, fins i tot crec que ja no seré capaç. Després aquests anys d'abstinencia me convertit en un fòssil; ja ni ho trobe a faltar.

Pel que fa a la práctica de la bioenergètica, s'hi torne a analitzar els resultats obtinguts- la veu se m'ha fer més greu i ferma, amb més sonoritat, això ho valore com una millora; el pas també s'ha tornat més àgil i més segur. Tinc un aspecte que moltes hi vulgueren. Persisteix certa hiperestèsia auditiva, com diu el doctor Fuster, és cert, això, però, no és tan greu, només es tracta de ser dura d'oïda. Aquell estat d'espera anguniosa, m'ha deaparegut també, si més no, de moment. Tan sols "persisteix" cert grau de parestèsia al braços. He treballat massa en aquesta vida…Jo crec que ara caldria dedicar la resta a descansar, llàstima!. A la Conselleria d'Educació no crec que n'estigueren d'acord, són tan pansits!. 

No sé que diran els metges que em tracten, el cas és que ara em sent molt millor, la qual cosa no vol dir que aquesta constel·lació de símptomes no reapareguen, fins i tot l'embolic mental, les falles de memòria, els moments d'atordiment, la sensació momentània de no saber on sóc…Pecatta minuta, ja voldria jo veure'ls intentant recordar quín dia és u on dimonis es troben exactament, sense mirar el mapa.

Ara el proper pas seria completar el quadre amb una vida afectiva i sexual satisfactòria. Bo, o almenys passable, o sí no de frenesí, ja està!. Clar, que això és tant com dir que em propose anar a la lluna en bicicleta. Bé arribat a aquest punt s'imposa una mica de serietat. Aquesta és el guany més difícil. Ara m'explique aquelles tormentes de passió que m'inspiraven alguns exemplars de l'altre sexe; fins i tot d'adolescent, els actors de cinema, posem per cas. Tot i que el que em va fer somiar amb els ulls oberts per primera vegada va ser Paul Anka.– no sé si s'escriu així–. Sí, ja sé que és possible que estiga criant malves, el pobre, però, què voleu?. Coses de l'edat, com l'acnè jovenil, o el fet de plorar al cine. El cine va ser i és una component essèncial de la meua vida. Cosa que he de fer constar quan escriga la meua biografia. Tenia molt de compte en escollir la "peli" que volia veure, diumenge per la vesprá, l'únic dia que tocava cine. Llavors com que ja llegia novel·les d'adults, preferia les pelis dels llibres que hi havia llegit, com "No serás un extraño", "Un tranvía llamado deseo", "Adivina quién viene esta noche", "Esta tierra es mia", "Los caballeros las prefieren rubias"," Mery Popins" o "La senda de los elefantes". I, abans de les d'eixe caire, en hi havia vist un fum de mexicanes, que li agradaven molt al papa; perquè déia que eixes si que les entenia. El pitjor eren els efectes secundaris. Quan arribava jo, dilluns matí al col·legi, amb la fera de la nostra tutora, mongeta Sagrario, i la mala sorra preguntant-me el màxim comú denominador...Em quedava en estat catatònic, cosa que aprofiatava ella per posar-me al cul d'un gos, amb les seues ironies sagnants, davant de tota la classe. Supose que això va influir amb la meua decisió de fer-me budista.

En fi, jo sóc una dona o doneta senzilla. No puc pretendre ser el que no sóc. Fa temps, a la meua jovenesa, vaig començar a experimentar una sèrie de simptomes molt estranys. I com sempre la meua tia, la metgesa, va dir que no podia ser, que això eren ganes de cridar l'atenció. Quan aquesta malaltia es trobava en plena efervescència, just a la meua joventud, malgrat tot tenia grans ideals, volía canviar el món i to això... Tenia també grans, grans desitjos d'apendre, de saber, de conèixer de tot. Recorde que fou aleshores, en quart de batxiller quan la vam tindre per primera vegada al programa d'estudis. Allò que em va encendre l'ànima de desig d'aprendre va ser la literatura. La teníem com assignatura en quart de batxiller elemental. Ostres, tu, quan jo vaig começar a assabentar-me de què anava. I a respirar la seua fragància…Aquells noms ignots: metáfores, l'alegoria, l'antítesi, l'elípsi, l'émfasi, l'epítet, la hipèbole, la personificació...per citar-ne només alguns dels que recorde. Mare de Déu Santíssima! vaig veure el cel obert, alló, justament allò era el que jo volia estudiar.

A través de la literatura vaig aprendre a fer redaccions, a compondre poemes senzills, a escriure cartes als amics- amb moltes faltes d'ortografia, és cert-, va ser com trobar un tresor sense adonar-me era allò el que havia estat buscant des de sempre sense saber-ho. Clar, vaig traure excel·lent en aquesta assignatura; amb tot, allò no va ser el més important, sinó que se'm va obrir tot un món que, encara que el presentia, mai no l'havia tastat.


Publica un comentari a l'entrada