Diaris de ficció 32/03/1996
dijous, 31 de Març 1996
Les
meues idees, allò que em costa de construir és la casa on fer-les
viure.
 |
| Obra de Joan Miró |
Ahir, primer dia de vacances, me'n vaig anar a la platja; necessitava tranquil·litat. Vaig passar el dia llegint sota un pi i mirant el mar, respirant aire net. A les set agafí la bici i me'n vaig tornar cantussejant-la.
Quan
arribe el pis semblava un girigall. Havia estat innundada per aigües
residuals procedents dels pisos de dalt. Una avaria al col·lector, em van dir. Quina pudor més infame, em produïa oics. Ostres, tu, no sé quan de temps em viag tirar replegant... les aigües brutes de tot el veïnat, quin regalet. Mecatxus en
la mar! sempre em toca a mi ballar amb la més lletja. Sóc més
"desgracià" que "PuPas"; com que visc al primer…tot són benediccions.
Ara m'ajoque, prop de les 11 de la nit, n'estic feta pèndols, més cansada que un gos. He pres un bany i m'he endreçat el cabell. Me quedat com una tonyina damunt el llit.
Tot
això són trivialitats ja ho sé, a mi, però, em fan reflexionar.
Així doncs, qué es pot esperar de la vida? Puc tindre una visió
pesimista, o retornar-hi, o no voler veure-ho...Visc l'existència
solitària d'un anacoreta. Ja ni me'n recorde de fer l'amor, ni tan
sols de practicar el sexe, que són dues coses molt diferents, fins i tot crec que ja no seré capaç. Després aquests anys d'abstinencia me convertit en un fòssil; ja ni
ho trobe a faltar.
Pel que fa a la práctica de la bioenergètica, s'hi torne a analitzar els resultats obtinguts- la veu se m'ha fer més greu i
ferma, amb més sonoritat, això ho valore com una millora; el pas també s'ha tornat més
àgil i més segur. Tinc un aspecte que moltes hi vulgueren. Persisteix certa
hiperestèsia auditiva, com diu el doctor Fuster, és cert, això, però, no és tan greu, només es tracta de ser dura d'oïda. Aquell estat d'espera anguniosa, m'ha deaparegut també, si més no,
de moment. Tan sols "persisteix" cert grau de parestèsia al braços.
He treballat massa en aquesta vida…Jo crec que ara caldria dedicar la resta a descansar, llàstima!. A la Conselleria d'Educació no crec que n'estigueren d'acord, són tan pansits!.
No
sé que diran els metges que em tracten, el cas és que ara em sent
molt millor, la qual cosa no vol dir que aquesta constel·lació de
símptomes no reapareguen, fins i tot l'embolic mental, les falles
de memòria, els moments d'atordiment, la sensació momentània de no
saber on sóc…Pecatta minuta, ja voldria jo veure'ls intentant recordar quín dia és u on dimonis es troben exactament, sense mirar el mapa.
Ara
el proper pas seria completar el quadre amb una vida afectiva i
sexual satisfactòria. Bo, o almenys passable, o sí no de frenesí, ja està!. Clar, que això és tant com dir que em propose anar a la
lluna en bicicleta. Bé arribat a aquest punt s'imposa una mica de
serietat. Aquesta és el guany més difícil. Ara m'explique aquelles
tormentes de passió que m'inspiraven alguns exemplars de l'altre sexe; fins i tot
d'adolescent, els actors de cinema, posem per cas. Tot i que el que em va fer somiar amb els ulls oberts per primera vegada va ser Paul Anka.– no sé si s'escriu així–. Sí, ja sé que és possible que estiga criant malves, el pobre, però, què
voleu?. Coses de l'edat, com l'acnè jovenil, o el fet de plorar al
cine. El cine va ser i és una component essèncial de la meua vida. Cosa que he de fer constar quan escriga la meua biografia. Tenia molt de compte en escollir la "peli" que volia veure,
diumenge per la vesprá, l'únic dia que tocava cine. Llavors com que
ja llegia novel·les d'adults, preferia les pelis dels llibres que hi
havia llegit, com "No serás un extraño", "Un tranvía
llamado deseo", "Adivina quién viene esta noche",
"Esta tierra es mia", "Los caballeros las prefieren
rubias"," Mery Popins" o "La senda de los elefantes". I, abans de les d'eixe
caire, en hi havia vist un fum de mexicanes, que li agradaven molt al
papa; perquè déia que eixes si que les entenia. El pitjor eren els
efectes secundaris. Quan arribava jo, dilluns matí al col·legi, amb la fera
de la nostra tutora, mongeta Sagrario, i la mala sorra preguntant-me el màxim comú
denominador...Em quedava en estat catatònic, cosa que aprofiatava
ella per posar-me al cul d'un gos, amb les seues ironies sagnants, davant de tota la classe. Supose que això va influir amb la meua decisió de fer-me budista.
En
fi, jo sóc una dona o doneta senzilla. No puc pretendre ser el que no
sóc. Fa temps, a la meua jovenesa, vaig començar a experimentar una
sèrie de simptomes molt estranys. I com sempre la
meua tia, la metgesa, va dir que no podia ser, que això eren ganes
de cridar l'atenció. Quan aquesta malaltia es trobava en plena
efervescència, just a la meua joventud, malgrat tot tenia grans
ideals, volía canviar el món i to això... Tenia també grans, grans desitjos
d'apendre, de saber, de conèixer de tot. Recorde que fou aleshores, en quart de batxiller quan la vam tindre per primera vegada al programa d'estudis. Allò que em va
encendre l'ànima de desig d'aprendre va ser la literatura. La teníem com
assignatura en quart de batxiller elemental. Ostres, tu, quan jo vaig
começar a assabentar-me de què anava. I a respirar la seua fragància…Aquells noms ignots: metáfores, l'alegoria,
l'antítesi, l'elípsi, l'émfasi, l'epítet, la hipèbole, la
personificació...per citar-ne només alguns dels que recorde. Mare
de Déu Santíssima! vaig veure el cel obert, alló, justament allò
era el que jo volia estudiar.
A
través de la literatura vaig aprendre a fer redaccions, a compondre
poemes senzills, a escriure cartes als amics- amb moltes faltes
d'ortografia, és cert-, va ser com trobar un tresor sense adonar-me era allò el que havia
estat buscant des de sempre sense saber-ho. Clar, vaig traure excel·lent en
aquesta assignatura; amb tot, allò no va ser el més important, sinó
que se'm va obrir tot un món que, encara que el presentia, mai no l'havia tastat.
Comentaris