divendres, 18 d’abril de 2014

Diaris de ficció 07/ 04 /1996


7, d'abril (diumenge de gloria) 1996

Qui té el deler de l'expressió es deixa agafar aviat pel gust de resoldre un problema per petit o modest que sembli.

Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967)

"He Retrobat "Sinforadio" Cercant, cercant...he canviat el punt de símptonia i voi-la! maremeua, em sent com si hagués retrobat de nou uns vells i estimats amics. El proper dissabte grabaré l'emissió del programa d'Armengol. Ara escolte "Dansa".

Aquest succès m'ha fer reconsiderar el concepte de les afeccions. A mi em sembla que en havia vençut moltes d'elles, amb tot no pots quedar-te indiferent, quan perds alguna cosa o persona que estimaves. Tot i que això no vol dir que no pugues viure sense eixa mancança, però el cor s'encongeix quan una nova pèrdua es suma a les moltes que ja has patit en altres moments.

M'agradaria escriure'ls una carta d'agraïment. Segur que al treballadors de la radio els agradarà saber que ens proporcionen tan de plaer i companyia a moltes persones.

M'havia trobat descol·locada. Per mi la vida cobra sentit amb la música. De vegades tem quedar-me sorda. Però això deu ser una por antiga, de quan patia de les oïdes, una idea que em creua fugaç el pensament. La música, la ràdio, les veus que escoltava misteriosament i que, amb la meua ignorancia de criatura, creia que dintre hi eren els que parlaven, i que per això els sentíem, tot i que tenia un dubte, no m'explicava com podia tindre cabuda tanta gent a un espai tan reduït. I més d'una vegada em va sobtat la tia Remei guaitant pel panell ple de foradests que tancava l'aparell darrere. Sí, era l'objecte més misteriós de la meua infantesa. I portada per la meua curiositat no véia el moment de fer el que vaig fer al despertador de casa, desarmar-lo peça per peça per veure què tenia a dintre. El pitjor va ser quan després no vaig saber compondre'l i la pobra de ma mare s'hi quedà sense. No sé com no em va calfat el cul ben calent.

Bo, i atés que és diumenge, toca correcció de redaccions, això suposa un grapat d'hores i em costa d'arrencar. Em costa i tanmateix dilluns de matí m'havien de portar la redacció  de casa. Arribat el moment ja tenen el full a la mà preparat per a donar-me'l a llegir en veu alta a tota la classe. Comente una per una les seues redaccions amb un tò irònic enmig d'un gran silenci, algunes hi són aplaudides, mentre que d'altres...La setmana que ve, quan arribe amb les redaccions baix el braç, vaig notar el silenci només entrar a l'aula. Seuran i durant uns minuts només s'escoltarà el xiu-xigueix a penes perceptible mentre els comente el seu treball amb un tò lleugerament irònic i els dic la nota. Alguns no es lliuren d'una bona esbroncada quan els altres els troben faltes i incorreccions.

Quan se'n van tot és silenci i quietud. Em reconec com una persona solitària. Estudie constantment per apredre i sobretot per comprendre. Mire vers al passat i fins i tot al passat recent i pense "...ara no ho faria així". Ho interprete com un progrés quan vaig descobrint o aprenent noves maneres de millorar el nostre treball. La vida no ens ho posa fàcil. Jo sóc una persona solitària i de vegades contradictoria. Malgrat això tinc bones relacions amb la gent en general, i em sent bé amb mi mateix, fora de situacions puntuals. La soledat la vics com un refugi.

Aquest dies passats quin fum de problemes. Acabant el trimestre. Éls problemes domèstics. Em sent com una pila elèctrica, carregada de tensió. Les petites històries quotidianes em mantenen a flote, però amb el peus a terra. Els psiquiatres no ho saben tot...Jo tampoc ho sé tot, és cert, i què? El fet és que hi som aquí i sobrevivim cadascú com pot. Pel que em pertoca ja no li demane gran cosa a la vida. He abandonat definitivament les visualitzacions. Em feien viure a un món màgic, irreal. No, això no és bo, això no és cert, jo busque la veritat, la veritat per damunt de tot, per dura, lletja i bruta que siga. Cansa molt anar arrosegant les misèries tota una vida. M'estime més anar "lleugera d'equipatge", com deia el poeta, de tots els equipatges. Em passe el temps fent càlculs logarítmics per acabar el mes, quina merda!

Sort que de tant en tant alguna cosa t'obri el cor. "Un mes en el lago" quina pel·li tan bonica. Necessite pensar que encara resta la bellesa a l'humanitat en aquest món tan àrid. La vida me'n ha pegat fins al carnet identitat. Deu haver-ne algun lloc al món per a mi, un lloc on visca sense necessitar res, sense esperar res, sense tenir res, només on puga ser jo i viure una vida modesta i senzilla; no desitge res més.

 Deu haver-ne un altra vida per a mi. I ara en Pep em respon, si però és més cara. Més cara!!!?. I no n'hi ha de més baratetes...? Sí, però són més dolentes.
Uf! veste'n, pelma, no et suporte.





Publica un comentari a l'entrada