Diaris de ficció

Dijous, 24 agost 1995

En tot cas, si la solitud és irresistible, no es pot negar que és barata. No hi ha cap avariciós que no sigui un solitari. No hi ha cap avariciós que no ho sigui també de sentiments i de paraules.

Josep Pla (Palafrugell 1897-Llofriu 1981)

Culturainquieta

I arriben els darrers dies de vacances. A vegades em pregunte si m'agradaria seguir la vida així, tranquil·lament, lliure d'obligacions professionals i d'altres, lliure per escollir cada moment l'activitat que vulga. De vegades sent la tentació de deixar passar el temps plaentment, sense més propòsit ni intenció, oblidar els projectes...(anava a dir preocupacions). Realment estic preocupada?. Crec que no. Una de les coses que, amb penes i treballs, he deprés, és a no preocupar-me massa. Sembla que és una constant en mi estar sempre de pas en tot i amb tots. Residus dels meus anys de menuda que, amb el fardell al coll, anava del poble de ma mare, al poble de mon pare i a la viceversa, clar Amb aquell autobús renquejant per la carretera estreta plena de clots. Durava tant el viatge de 12 km. que em donava temps fins i tot de marejar-me. i així quasi totes les setmanes. Supose que això li ha donat al meu caràcter eixe matís de provisionalitat i d'ensems les adaptacions constants li permetien formar-se amb més flexibilitat. No sé si és per això, quan arriba un moment tinc tendència a abandonar les inquietuts que m'havien absort durant un temps bona cosa d'energies. Es podria parlar de cansament o de desmotivació. Ho dic perquè hi ha moments, en els quals sent la necessitat d'allunyar-me, de canviar...A vegades aquesta necessitat es materialitza i sobrevé el trencament. És com si hagués arribat al límit del meu aguant, com si de sobte sentira que res no paga la pena. És curiós això estava justificat abans, quan fer el que feia em costava un esforç, ara, però, no em costa gens, em sent lleugera i desprocupada i sovint, fins i tot, feliç.

Malgrat tot és evident que les relacions humanes impliquen sovint perìodes de distanciaments inclós de desercions. Jo també ho faig. O, en qualsevol cas, mai no es pot tindre cap seguretat pel que fa a la qualitat i durada d'una relació, tan siga afectiva o de treball.

Ara, quan comencem les classes, retrobaré el meu ritme, encara que em fa l'efecte que serà molt més seré que el curs passat. En recordar-me'n em veig a mi mateix frenètica. No, no m'acabe d'agradar. Tanmateix no sentia llavors que em costara un gran esforç funcionar així.  Amb tot sí, ara ho recorde com un període massa estressant, i si experimente aquesta sensació és perquè invertia molta més energia de la que hi calia. Ara en recordar-ho me'n adone que aquest fet em va resultar força anguniós. 

Recorde que els darrers dies del curs les mans em tremaven...I sovint em venia al cap aquella cançó de l'Ovidi...Com un record d'infante-sa.../sempre recordaré a la Teresa.../ba-llant el vals...Tot descabellonada, ens mostrava les cuixes, i ens donava lliçons d'anatòmia...

Reconec que l'excitació que vaig experimentar a l'inici, quan vaig conèixer al'Andreu Rovira, va persistir al llarg de tot el curs, molt de malgrat.

De tota manera ara ya sóc capaç de saber que dispensar un NO, ben dit i a temps em pot evitar molts problemes i obligacions innecesàris. Així com que un excés de voluntarisme, tampoc té cap sentit. "No he de fer res per agradar a ningú" I és cert. Basta amb ser simplement com se és. Això és tot.

He de reconèixer que els meus errors han estat més per excés que per defecte. El meu desig d'ajudar, massa insistent. No, aquesta actitud no és correcta, Marina. La persona que es queixa normalment ho fa perquè troba satisfacció, i molt rara vegada cerca un remei. Quan algú es fa el propòsit de superar els seus problemes, cerca la persona escaient. Potser m'he mostrat massa ansiosa–i en part ho estava–. Potser dessitjava massa compartir les coses noves que anava descobrint. He de reconèixer que aquesta actitud no és possitiva. Ningú no pot confiar amb una persona ansiosa.

Per altra banda recorde moments en els que he gaudir d'una gran serenitat. Supose que són aspectes diferents de mi mateix que encara no aconsegueix conciliar del tot. És clar que m'he acceptar com sóc, contradictòria, inestable, o canviant...Són matissos de la meua personalitat. No obstant, sé, n'estic segura que d'ara en avant aquests canvis no seran tan evidents. Sent com si les coses s'haguessen estructurat a dintre meu. De fet em sent més unitària, més sòlida i d'ensems més lliure i espontània.

No sé quines sorpreses m'aguarden. Quan un període es tanca un d'altre s'obri. És prou provable que aquesta nova etapa siga productiva i interessant, açò, però, està per veure. Jo dec d'estar interiorment preparada i apunt, per a tot, per a qualsevol eventualitat que em presente la vida, fins i tot per a res. Si més no, per viure, per viure, si més no.