Diaris de ficció - Finals Juliol (continuació)
Diaris
de ficció
Com podrien els tirans regnar segurs dins un país, si no es procuraven
grans aliances part defora?
William Shakespeare, escriptor anglès (1564-1616)
Finals
de juliol 1994 (continuació i final)

(
Se m'havia acabat la pinya i al fons del got quedava un beuratge
insipit. Si me'n demanava un altre podia ser compromés.)
Oye,
nos hemos quedao solos. Sí, eso parece. Toda la sala para nosotros i
el barman, en medio de una tormenta en el mar Egeo. Es sorprendente.
Eso no me lo predijo mi horóscopo. Oye tu sabes interpretar...la
mano?. Pues claro, es mi especialidad, me dedico a decirle la buena
ventura a los turistas. No me digas que te tienen aquí para eso.
Cómo lo sabes?. Y tú me leerías la mano?. Palabrita del niño
Jesús que te lo iba a adivinar todo. Entonces no me interesa. Bueno,
casi todo. No. Bueno, un poquito. Vale, pero poco, eh?. A ver, venga
esa mano...Uy! tienes mano de señorito, tu debes trabajar poco, con
estas manos... no, no me lo digas. A ver, a ver...En el amor no te
fue bien, bien... del todo. Por lo que veo ahora no estás casado. Si
nos ponemos así no juego. Espera, trae esa mano que termine la faena
si no no me la vas a pagar. No si no te la iba a pagar. Por qué?.
Porque no quiero. Bueno, pues traeme un vaso de agua.
Sube
conmigo, Carmen. ¿A dónde?. Sígueme y no hagas preguntas. Subir
escaleras a estas horas no es mi deporte favorito. Venga. No quiero.
Pero si no es nada, te quiero dar una sorpresa. Hummm! Creo que me
quieres tirar al mar. Que va!, ahora vamos a ver la tormenta. Las
tormentas se aguantan, no se contemplan. Mira, nos estiramos en una
tumbona i miramos el cielo. Pero si llueve a cántaros. I a todo esto
tú cómo te llamas?. Doroteo. Encantada. ¿y Tú? dejémoslo en
Carmen, pero ¡jo! sueltame la mano, ¿a dónde me llevas?. Que te
digo que me sueltes, so pesao!
Em
vaig veure pujant l'últim tram de l'escala. En obrir la porta de
coberta el vent bufava amb força i per poc no ens caem de tots dos escales avall. Jo
m'havia vestit amb una falda negra drapejada, una camisa blanca de
seda, calces negres, amb lligues i sabates de xarol negres de taló
alt. El xal em va venir molt bé per abrigar-me. Feia un vent
terrible i la veritat és que jo no sabia ni per què em veia de
coprotagonista en aqueslla absurda estravagància. Em va fer seure en
una gandula i ell amb altra al costat. Va començar a acoronar-me.
Pero a mi, amb aquella tempesta no em feia profit, i em vaig maleïr
mil voltes per fiar-me d'un desconegut que a més n'estava boig. I jo
tenia fret, i ell pudia a conyac. Em va agafar de sobte i em dir,
sígueme i va i s'hi enfila per sobre una frontissa al capdamunt del vaixell de no
més de quaranta centímetres d'ampla, per on anaven, a mode de barana, uns pals de ferro lligats amb una coda grossa que vorejava la frontissa. Ell va tirar
endavant y jo de sobte hi seguí. Quan me'n adone ens trobaven a la
part superior del buc enmig d'una tormenta dels dimonis, i sense
saber cap on tirar, si cap avant, seguint al cap de suro aquell, o
cap enrrere...Em viag mossegar els llavis, convençuda de que era
l'últim gest que faria en la vida. Vaig pensar que havia arribat la
fi dels meus dies. I posant tota la meua atenció en no rellisgar amb
l'aigua de la plutja i anar al fons del mar a divertir als peixos, vaig posar els
cinc sentits en arribar a l'altre extrem sense morir amb l'intent. El
vent era ferestec i la pluja m'esborrava la visió. Anem a pamps, vaig
pensar.
Quan
vaig arribar a l'altra punta del vaixell, cara al vent ell somreia
mefistotèlicament. Em vaig apropar i plaf! li vaig pegar una galtada
que li van fer palmes les orelles. El soroll s'imposà al bram del
vent i al rugit del mar. Tot seguit em vaig adreçar a la porta, amb
penes i treballs acosseguí obrirla y vaig baixar com una axalació
amb els talons a les mans cap al camarot.
Comentaris