Diaris de ficció - Finals Juliol (continuació)




                                      Diaris de ficció


Com podrien els tirans regnar segurs dins un país, si no es procuraven
grans aliances part defora?

William Shakespeare, escriptor anglès (1564-1616)

Finals de juliol 1994 (continuació i final)


Bueno, así que hablas la lengua del imperio, por el color de tu piel y tus ojos oscuros al principio pensé que podias ser griego. Sí, ya lo sé, para nada, soy vasco, y tú, ¿de dónde eres?. No, yo no soy ni griega ni vasca. Tu que dices?. Podias ser...Qué?. No sé, no tengo ni idea. Sí lo adivinas te invito a una ronda. No me hagas pensar a estas horas i como està la mar. Qué passa te mareas?. No, però no me plantees adivinanzas a estás horas. ¿Vale?. Puedes decir qualquier sitio, es como un juego, cada vez que te equivoques te daré un pelizco. ¿A dónde? No, mejor, te arrancaré un pelo de esos que se te asoman por la camisa. Eres perversa... y todavía te ries. Es que me hace mucha gracia, la cara de jodido que pones. Encima cachondeo, mira que eres mala. No lo sabes bien. Lástima que no tengas tiempo de comprobarlo. Claro, llegamos mañana, así que lo que no ocurra está noche, no ocurrirá. No puedo retirarme muy tarde. Yo sí, nadie me controla. Antes te he visto acompañada...Sí suelo ir con malas compañias.

( Se m'havia acabat la pinya i al fons del got quedava un beuratge insipit. Si me'n demanava un altre podia ser compromés.)

Oye, nos hemos quedao solos. Sí, eso parece. Toda la sala para nosotros i el barman, en medio de una tormenta en el mar Egeo. Es sorprendente. Eso no me lo predijo mi horóscopo. Oye tu sabes interpretar...la mano?. Pues claro, es mi especialidad, me dedico a decirle la buena ventura a los turistas. No me digas que te tienen aquí para eso. Cómo lo sabes?. Y tú me leerías la mano?. Palabrita del niño Jesús que te lo iba a adivinar todo. Entonces no me interesa. Bueno, casi todo. No. Bueno, un poquito. Vale, pero poco, eh?. A ver, venga esa mano...Uy! tienes mano de señorito, tu debes trabajar poco, con estas manos... no, no me lo digas. A ver, a ver...En el amor no te fue bien, bien... del todo. Por lo que veo ahora no estás casado. Si nos ponemos así no juego. Espera, trae esa mano que termine la faena si no no me la vas a pagar. No si no te la iba a pagar. Por qué?. Porque no quiero. Bueno, pues traeme un vaso de agua.

Sube conmigo, Carmen. ¿A dónde?. Sígueme y no hagas preguntas. Subir escaleras a estas horas no es mi deporte favorito. Venga. No quiero. Pero si no es nada, te quiero dar una sorpresa. Hummm! Creo que me quieres tirar al mar. Que va!, ahora vamos a ver la tormenta. Las tormentas se aguantan, no se contemplan. Mira, nos estiramos en una tumbona i miramos el cielo. Pero si llueve a cántaros. I a todo esto tú cómo te llamas?. Doroteo. Encantada. ¿y Tú? dejémoslo en Carmen, pero ¡jo! sueltame la mano, ¿a dónde me llevas?. Que te digo que me sueltes, so pesao!

Em vaig veure pujant l'últim tram de l'escala. En obrir la porta de coberta el vent bufava amb força i per poc no ens caem de tots dos escales avall. Jo m'havia vestit amb una falda negra drapejada, una camisa blanca de seda, calces negres, amb lligues i sabates de xarol negres de taló alt. El xal em va venir molt bé per abrigar-me. Feia un vent terrible i la veritat és que jo no sabia ni per què em veia de coprotagonista en aqueslla absurda estravagància. Em va fer seure en una gandula i ell amb altra al costat. Va començar a acoronar-me. Pero a mi, amb aquella tempesta no em feia profit, i em vaig maleïr mil voltes per fiar-me d'un desconegut que a més n'estava boig. I jo tenia fret, i ell pudia a conyac. Em va agafar de sobte i em dir, sígueme i va i s'hi enfila per sobre una frontissa al capdamunt del vaixell de no més de quaranta centímetres d'ampla, per on anaven, a mode de barana, uns pals de ferro lligats amb una coda grossa que vorejava la frontissa. Ell va tirar endavant y jo de sobte hi seguí. Quan me'n adone ens trobaven a la part superior del buc enmig d'una tormenta dels dimonis, i sense saber cap on tirar, si cap avant, seguint al cap de suro aquell, o cap enrrere...Em viag mossegar els llavis, convençuda de que era l'últim gest que faria en la vida. Vaig pensar que havia arribat la fi dels meus dies. I posant tota la meua atenció en no rellisgar amb l'aigua de la plutja i anar al fons del mar a divertir als peixos, vaig posar els cinc sentits en arribar a l'altre extrem sense morir amb l'intent. El vent era ferestec i la pluja m'esborrava la visió. Anem a pamps, vaig pensar.

Quan vaig arribar a l'altra punta del vaixell, cara al vent ell somreia mefistotèlicament. Em vaig apropar i plaf! li vaig pegar una galtada que li van fer palmes les orelles. El soroll s'imposà al bram del vent i al rugit del mar. Tot seguit em vaig adreçar a la porta, amb penes i treballs acosseguí obrirla y vaig baixar com una axalació amb els talons a les mans cap al camarot.





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies