Diaris de ficció- (continuació)

                                 

               Diaris de ficció originals de Llum Sánchez

(continuació)

Una fugida de la realitat és, sempre, un encarament de l'escriptor amb la seva realitat més profunda.

—Mercè Rodoreda (Barcelona 1908-Girona 1983) 

Els quatre anys de col·legi forem un infern. Supose que en eixa etapa se'm va acabar d'estructurar la neurosi. Si recorde aquell període m'embarga un sentiment d'indefensió.

Tot al llarg d'aquells anys no recorde res que mitigués les tensions insoportables, aquella sensació d'esforç constant i innútil. Jo volia fer les coses bé i posava tanta atenció com podia. Però és clar que no n'era molta, atès que havia d'estar reprimint els intensos sentiment de cólera, d'ira, de por...Em sentia totalment una merda. Ningú se'n cuidava de mi. Aquells anys foren d'un fosc abandonament. Malgrat els meus esforços tot m'eixia desastrós tan al col·legi, com a casa. Les humiliacions eren constants, fins i tot a ca l'agüela, tots tenien motius per pegar-me a la cresta.

Fins ara no m'havia adonat de la importància i la devastadora profunditat del sofriment que vaig haver de suportar. Va ser aleshores que vaig arribar a pensar que em perseguia el dimoni, que hi portava al meu darrere, empaitant-me per tot arreu, sobretot si m'enviaven de nit al taller, tancat i solitari. No m'acabe d'explicar com no vaig acabar més guillada encara. Sobre aquest desastre de persona n'estava clar que no es podia estructurar res de bo. Recorde que va ser aleshores quan vaig arribar a dir a les meues companyes que m'estimava més quedar-me cega que suspendre el curs. Sentia que no valia res, encara així, però, no volia disgustar més als meus pares. També va ser aleshores quan vaig començar a adonar-me'n de que no m'importava morir.

Ara comprenc el que va passar posteriorment. La Dolors va seguir espiant-me, controlava tots els meus moviments i em torturava fent-me veure a mi i a tothom que jo no valia per a res més que per fer més despeses a casa. Supose que es referia als costos dels estudis, perquè de roba en vaig gastat ben poca, dos uniformes en quatre anys, i dos parells de sabates.

Ara ho comprenc. Ella va seguir espiant-me, semblava un membre de la "Gestapo". Ha estat una figura nefasta per a mi. Sense ella la meua vida hagués estat molt diferent, molt millor, menys penosa...més sana. Em va ensenyar i involucrar en tot tipus de manipulacions. Atès que ella era la major va ser un exemple negatiu.

Ha hagut de passar trenta anys per a que haja pogut comprendre que parle d'una persona que té una estructura psicopàtica de caràcter, malgrat que jo ja ho sospitava. Que es tracta d'un ésser mentalment desequilibrat.

Fins al día de hui encara no he pogut lliurar-me ni guardar-me d'ella.