dimecres, 4 de setembre de 2013

Diaris de ficció -11, abril,1993




                                                                                 Diaris de ficció



 diumenge, 11 d'abril, 1993

La nostra generació haurà de penedir-se no tant de les odioses paraules i accions de la gent dolenta com del clamorós silenci de la bona gent. 

 Martin Luther King, capdavanter de l'alliberament pacífic dels negres als Estats Units (1929-1968)


 Estic malalta, al llit. A penes prenguérem les vacances vaig caure. Res d'importància, una grip prou benigna. Me la tracte amb llit, repós i tranquil·litat, crec que és una bona terapia. Sóc al llit i pense i recorde... malgrat que el meu cap és com una carabassa buida on a dintre, descontrolades, ballen les pepites. La cosa més senzilla, llegir, veure la tele...esdevé una tasca esgotadora. Pense amb el futur, un futur ple d'incerteses. No sé si seré a l'estranger, no sé moltes coses, però les poques que sé m'agraden. Vull dir que el fet de saber que al proper curs vaig a tenir una tutoria normal, o vaig a impartir valencià al cicle superior, sense més maldecaps, sense tot aquest trencaclosques que significa la direcció, em reconforta.


Pintura d'Amedeo Modigliani
 Enqualsevol cas el treball en sí no em preocupa. Ara, la gent... la gent nova...Hi haurà de tot com en botica. A mi em fa l'efecte que un 70%, són d'acomod@ts, cretins, involucionistes, rutinaris. Un 20% de normals, persones que estimen el seu treball i el fan bastant bé. Un 10 % desestimables, se'ls en va l'olla. I un 5% bona gent fins i tot alguna persona creativa. El pitjor és que jo d'aquestes no n'he conegut cap, ara que ho pense. No sé per qué els he representat en percentatges. Bo, em concediré el benefici del dubte i atès que pot donar-se el cas que algú expressara una idea amb trellat o poseira alguna qualitat excepcional- molt improbable-, i si per una d'aquelles es donés el cas de que vaja a trobar-me-la jo (directora). I com que de la resta ja conec les característiques. Quína seria l'actitud correcta?. L'actitud correcta seria mantenir les distàncies al màxim, com al ring. No intentar arribar a un contacte empàtic, ni simpàtic ni de cap color.

 Aleshores seria convenient mantenir una actitud correcta però distant, cortés, però freda, reservada, sense arribar a ser un borinot. Pensat això me'n recorde, que al centre Rei en Jaume I vaig arribar a la direcció amb una actitud semblant. Potser Selene i Blanca em feren concebre l'esperança de recolzament, d'afinitats de criteris, d'intents d'innovació, d'idees...Una mena d'quip, en petit comité, en qui poder confiar. Res, al poc temps, vaig adonar-me'n que les paraules se les emporta el vent. Tant una com l'altra van dedicar-se a voler contentar a tothom, i el nostre projecte, que implicava cert grau d'exigència i compromís, se'n va anar a fer la mar. Selene, per actriu, y Blanca per inconscient. És penós haver de baixar el nivell de confiança a unes persones, amb qui adés, en posares tanta.

 Em sembla que la major part de les nostres vileses no les percebim, no en som conscients. En general som una espècie molt rudimentària, tan saberuts que ens creiem. Bé, no res, que hi farem? El passat, passat està. També jo mateix he viscut al llarg d'aquests anys una gran inestabilitat emocional. Fins i tot els meus plantejaments professionals han canviat pel fet d'haver passat a ocupar la direcció. Pense que ara sóc una persona molt més solidària i responsable que adés. I quan mire a un director o directora sempre tendré un motiu per justificar els meus errors. Així pensava ja abans, ara, amb més raó. I per altra banda he esdevingut altra persona, que la que va arribar al en Jaume, fa gairebé quatre anys. Ara, per fi, tinc un cert equilibri interior, que no tenia. La del direct@r que ho vol ser amb cos i ànima. Llavors no sabia que és una vida inscrita dintre d'unes coordenades destructives. He tractat de simplificar-les i per sort ho he aconseguit. Aquesta tasca que pot semblar tan senzilla és, tanmateix, d'una gran complicació. Saps que arriba un moment en que la situació es fa imposible. Saps que has de simplificar, però no saps com discernir allò que és essencial d'allò que és secundari. Això és el mateix que discutia jo amb el Dr. Andreu, quins problemes són meus i quins són dels altres. 

Ara va i resulta que tinc tendència a assumir el meus conflictes i - per solidaritat- també els dels altres.

Estic farta d'estar malalta, i sola i avorrida. També estic farta de ser figa o sargent, segons se mire. En qualsevol cas de tenir tanta i tanta paciència, de la qual cosa la gent abusa. De tenir problemes econòmics. De veure passar la vida. De caure malalta sempre quan no hi ha escola. Estic farta de que m'enganyen, d'enganyar-me jo, de ser comprensiva i tolerant, i en canvi semblar els monstre de les galetes. Farta dels meus desitjos de perfecció i de la meua imperfecció. Estic farta d'escoltar futbol les vesprades de diumenge a la radio. De no poder comprar-me encara una bicicleta... De no poder anar al cinema, de tot això i de moltes coses més.

 Estic farta de no donar importància a coses que em mortifiquen. Estic farta de practicar, sense trò ni sò, les tres regles monacals, pobresa, castedat i obediència a les dues anteriors. Estic farta d'estar farta i de trobar deliciós el moment d'anar a dormir. Farta d'obrir l'armari de la roba i de trobar-me una col·lecció de velles glòries. Farta de ser un estrany especimen. També estic farta d'escriure i farta de no poder escriure. Estic farta de no tenir vacances d'estiu, ni viatges, ni res, literalment. Farta de pujar a peu els cinc pisos de l'Escola d'Idiomes. Farta de no conformar-me i farta de fer-me la vida imposible.
Publica un comentari a l'entrada