Diaris de ficció, 22, maig, 1993

                                                                                 Diaris de ficció

Diumenge 22, maig, 1993

Mai no ha estat advertit

el meu desig, la meua voluntat de

passar desapercebut, de no existir;

el meu cansament, diari, d'existir.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993)

Ha arribat el moment de la reflexió. Tots els meus intents per millorar professional i personalment han estat innútils. La plaça a l'estranger, voler la lluna. Això es reserva per als endolls polítics i sindicals, és clar, no podia ser per a mi.- classes d'idiomes, cursets, direcció, gestions diverses, etc... tot se'n ha anat en orris.

obra de Joan Miró

La veritat és que ja no em resta res pel què lluitar, a no ser que em familiaritze amb el induisme i a copia de practicar arribe al nirvana. El que m'espera és una existència gris. A la meua edat, austera i laboriosa com un benedictí. He tocat fons. Ja no crec que em torne a proposar cap gran empresa, ni grans ni menudes. Treballe com una burra i em passe el dia desitjant que arribe la nit i anar-me'n al llit. (Dormir...somiar, potser morir, quin personatge de Sakespeare va dir això?). De bon matí m'alce i comence la jornada, esmorze, escure, pose la rentadora...estenc o arreplegue. M'endrece i a la feina. A les mateixes hores, les mateixes coses. Ara, enguany que esperava quelcom d'important- ho deia l'horóscop!- doncs res, hauré de conformar-me amb el canvi de centre i amb la dubtosa satisfacció de no tornar a veure aquelles cares llargues i envejoses. Abans d'anit, a punt d'adormir-me, les vaig migsomiar  distorsionades, retorçudes i espantoses com si les vegés reflectides als espills del Callejón del Gato, que mentava Don José María del Valle Inclán. Només desitjava no tornar a veure-les mai més.

Avui he passat el dia caminant per la vora del mar, desitjant veure'm lluny, molt lluny...a bord d'un "sputnik- no sé com s'escriu- surant a interior de la nau. Hagués tornat més tard, però em sentia cansada, com si hagués dut a bè un sac de pedres.

Malgrat això sé que he de renunciar a tot allò que jo, per mi mateix, no puga satisfer. El que vull dir és que tan sols em puc responsabilitzar de la meua persona, i que, malgrat tot, no puc. Vull dir que crec que no és bo mantenir vides en companyonia, amistat, simpaties o afectes perquè sempre acabe per deixar-me utilitzar com unes xancletes d'estar per casa. Ma!que la cosa té delicte. Anar-me'n a l'estranger, no era una fugida?. És clar que no estic en l'edat... Ni estic a l'edat ni amb disposició de seguir llluitant contra l'adversitat. He de ficar-me al cap, una vegada més, que aquesta cursa d'obstacles ha pogut amb mi. Ja no puc més! i punt.

A vegades pense amb mon pare. Les poques coses que l'interessaven van anar deixant d'interessar-l'hi, i jo, muda i impotent, assistia a la cerimònia de la seua destrucció, incapaç assolir una comunicació que mai no va ser possible entre nosaltres.

Potser a mi em succeix el mateix, per què no?.Potser algun dia tinga quatre duros i ja no m'importaria guardar-los. Supose que en això consisteix l'envelliment. Un va perdent les forces, les il·lusions, els afectes, els desitjos...els somnis, si és que alguna volta n'ha tingut. Ens fem lents i maldestres, el caràcter se'ns torna agre i ja pensem que no tenim res a aprendre, ni res a ensenyar i ni pensar vull en la poca gràcia de fer-se escoltar, quína mandra. I voldrem romandre al llit i dormir...

He de ficar-me al cap, que una vegada més, aquesta cursa b'obstacles ha pogut amb mi. Ja no puc fer res més, ni puc ni dec. M'he tractat injustament, molt injustament i tinc moltes ganes de plorar, i en cauen les llàgrimes sense voler.

Ara he de pensar en noves estratègies perquè també és innúti seure'm a esperar la mort. I la idea del suicidi ja no m'atreu com adés. Hauré d'estudiar quin tipus de vida mínimament gratificant puc confeccionar amb aquets retalls. Ni encara la idea d'escriure em commou. A vegades pense amb el pare. Les poques coses que l'hi interessaven, van anar esvaïnt-se, i jo assistia muda i impotent a a cerimònia de la seua destrucció, incapaç d'assolir una comunicació que mai no va ser possible entre nosaltres. Si a mal no ve, a mi potser em succeeixi el mateix, per què no?. Potser quan per fi tinga temps d'escriure, ja no em sentiré motivada. Potser quan algun dia tinga quatre duros ja no m'importarà desar-los a la cartilla. Supose que en això consistirà l'envelliment. Un va poc a poquet perdent les forces, les il·lusions, el afectes, els desitjos...en fem lents i maldestres. Se'ns agriarà el caràcter i pensarem que no ens resta res que aprendre ni que escoltar. I supose que ja no ens hi farà res fer-nos escoltar. I voldre'm romandre al llit i dormir, dormir...si ens deixen. Tot i que pot passar-hi com a l'avia Elvira, que per poder morir-se, als noranta i tants llargs, es va haver de ficar en vaga de fam.