Diaris de ficció 7/6/13
diaris de ficció
dilluns,
7 juny, 1993
superior
als vint anys.
Francesc
Orteu (Lleida 1963)
Potser haja
arribat l'hora d'escriure professionalment. He parlat amb una persona
que treballa a una editoral. M'ha demanat que l'hi envie el que
tinga. El que tinc no es gran cosa, un parell d'obres, literatura
jovenil, que una vegada treballades i corregides podien quedar
enllestides.
Ara volgués
reflexionar sobre aquesta possibilitat. Tampoc he de precipitar-me.
Presentar a una editorial un treball en mires a la possible
publicació és una responsabilitat. Per altra banda la xiqueta, que
viu a dintre meu, necessita gratificacions, veure compensats els esforços per
seguir endavant.
Quan repasse els vells quaderns apareix davant meu
tota una vida de dedicació i de constància...Tinc un fum de coses
començades, potser algun dia esdevinguen, novel·les, contes,
poemaris...Ara, però, encara no són res. Si hagués arribat l'hora
seria un pas molt important, llavors ja no tindria excusa. Hauria
d'arrumbar altres projectes i tancar-me- encara més-. Hauria de
tornar a recuperar la il·lusió per la literatura, quan per poder
viure sense ella vaig haver de reconéixer, si més no, que no calien més inversions, que serien innútils.
Ara, podria
tornar a intentar-ho i potser amb millors resultats, en canvi en
aquests moments ja no sent la passió, ja no enyore parlar de
literatura, ja no la pense constantment. Crec que se'm farà difícil
intentar-ho de bell nou. Tal vegada, com sempre ha ocorregut, quan he
desitjat de tot cor una cosa i no l'hi he pogut obtindre. Després la
vida me'l ha regalat, quan ja no hi comptava.
Si hagués
d'escriure ara hauria de començar per reil·lusionar-me. Em fa por
introduïr-me en eixe món. Sóc conscient de les moltes renuncies
que comportaria. Primera, lluitar contra el temps. No sé si em sent
amb forces. Si aquestes obres interessaren hauria de deixar-les enllestides durant aquests dos mesos d'estiu. Això és senzillament
impossible, perquè, suposant que tot eixqués rodat, haurien de
reposar-se, sí, jo no , les obres. És a dir, dipositar-la a un calaix uns mínim de tres
anys. Després si en tornar a llegir-la li trobara les qualitats
d'una obra literària, demanaria opinió a altres persones
enteses...I si en el millors dels casos els dictamens foren positius,
la pasaria a la versió definitiva. Llavors seria el moment de
passar-la al corrector d'estil...Amb un període no inferior a cinc
anys tal vegada, si tot va bé, estaria a punt o bé per a presentar
a un certamen literari o bé per gestionar la publicació.
Podria seguir
escrivint i guardant el quaderns i donar-me qualsevol escusa per no
enfrontar aquest moment. Tanmateix jo sé molt bé que sóc incapaç
de fer-ho, de renunciar, de mentir-me. Aquesta tasca anònima sense
futur, sense ingressos, retirada del món tal com estic ara, no, molt
més. Arrapant-li minuts al dia, hores a la nit- com ho he fet adés?.
Si tinc confiança en mi?. Sí, si que en tinc, si que puc fer-ho i
ho faria bé, el cas és que no sé si això em faria més feliç. I
jo no vull arruinar la meua vida, que és tot el que tinc. Potser les
meues històries no interessen, o a mi no m'interessa escriure-les.
Trobe que hi ha quelcom de misteriós en aquestes coses.
Feia més de tres
anys que havia parlat amb l'Andrés, el de l'editorial Onada. Per
pura casualitat vaig saber que necessitaven llibres en valencià per
al primer cicle de primària. Toque a l'editorial, sense saber que
ell hi treballava. I va ser després de molt temps que tornem a
parlar del tema i m'ofre un telèfon. Presisament ara, quan acabe de
concloure dos projectes importants, la direcció del centre educatiu
i l'oposició a la plaça a l'estranger.
El psiquiatra
Carl Jung dèia que la casualitat no existeix. Seria difícil
explicar, d'una forma racional, aquesta circumstància. Ara a mi s'em
presenta la disjuntiva de seguir per aquest camí o renunciar. I sé
que no sóc capaç de renunciar.
Comentaris