dilluns, 16 de setembre de 2013

Diaris de ficció 7/6/13


                              
                                                                               diaris de ficció 


                          


dilluns, 7 juny, 1993

Les noies es desenvolupen de manera exageradament ràpida, i això els crea desequilibris emotius importants a partir dels vint. Els nois segueixen un procés més lent, però més segur, més harmònic, tot i que cal admetre que la majoria no aconsegueixen assolir mai una edat mental
superior als vint anys.

Francesc Orteu (Lleida 1963)


Potser haja arribat l'hora d'escriure professionalment. He parlat amb una persona que treballa a una editoral. M'ha demanat que l'hi envie el que tinga. El que tinc no es gran cosa, un parell d'obres, literatura jovenil, que una vegada treballades i corregides podien quedar enllestides.

Ara volgués reflexionar sobre aquesta possibilitat. Tampoc he de precipitar-me. Presentar a una editorial un treball en mires a la possible publicació és una responsabilitat. Per altra banda la xiqueta, que viu a dintre meu, necessita gratificacions, veure compensats els esforços per seguir endavant.

Quan repasse els vells quaderns apareix davant meu tota una vida de dedicació i de constància...Tinc un fum de coses començades, potser algun dia esdevinguen, novel·les, contes, poemaris...Ara, però, encara no són res. Si hagués arribat l'hora seria un pas molt important, llavors ja no tindria excusa. Hauria d'arrumbar altres projectes i tancar-me- encara més-. Hauria de tornar a recuperar la il·lusió per la literatura, quan per poder viure sense ella vaig haver de reconéixer, si més no, que no calien més inversions, que  serien innútils.

Ara, podria tornar a intentar-ho i potser amb millors resultats, en canvi en aquests moments ja no sent la passió, ja no enyore parlar de literatura, ja no la pense constantment. Crec que se'm farà difícil intentar-ho de bell nou. Tal vegada, com sempre ha ocorregut, quan he desitjat de tot cor una cosa i no l'hi he pogut obtindre. Després la vida me'l ha regalat, quan ja no hi comptava.

Si hagués d'escriure ara hauria de començar per reil·lusionar-me. Em fa por introduïr-me en eixe món. Sóc conscient de les moltes renuncies que comportaria. Primera, lluitar contra el temps. No sé si em sent amb forces. Si aquestes obres interessaren hauria de deixar-les enllestides durant aquests dos mesos d'estiu. Això és senzillament impossible, perquè, suposant que tot eixqués rodat, haurien de reposar-se, sí, jo no , les obres. És a dir, dipositar-la a un calaix uns mínim de tres anys. Després si en tornar a llegir-la li trobara les qualitats d'una obra literària, demanaria opinió a altres persones enteses...I si en el millors dels casos els dictamens foren positius, la pasaria a la versió definitiva. Llavors seria el moment de passar-la al corrector d'estil...Amb un període no inferior a cinc anys tal vegada, si tot va bé, estaria a punt o bé per a presentar a un certamen literari o bé per gestionar la publicació.

Podria seguir escrivint i guardant el quaderns i donar-me qualsevol escusa per no enfrontar aquest moment. Tanmateix jo sé molt bé que sóc incapaç de fer-ho, de renunciar, de mentir-me. Aquesta tasca anònima sense futur, sense ingressos, retirada del món tal com estic ara, no, molt més. Arrapant-li minuts al dia, hores a la nit- com ho he fet adés?. Si tinc confiança en mi?. Sí, si que en tinc, si que puc fer-ho i ho faria bé, el cas és que no sé si això em faria més feliç. I jo no vull arruinar la meua vida, que és tot el que tinc. Potser les meues històries no interessen, o a mi no m'interessa escriure-les. Trobe que hi ha quelcom de misteriós en aquestes coses.

Feia més de tres anys que havia parlat amb l'Andrés, el de l'editorial Onada. Per pura casualitat vaig saber que necessitaven llibres en valencià per al primer cicle de primària. Toque a l'editorial, sense saber que ell hi treballava. I va ser després de molt temps que tornem a parlar del tema i m'ofre un telèfon. Presisament ara, quan acabe de concloure dos projectes importants, la direcció del centre educatiu i l'oposició a la plaça a l'estranger.

El psiquiatra Carl Jung dèia que la casualitat no existeix. Seria difícil explicar, d'una forma racional, aquesta circumstància. Ara a mi s'em presenta la disjuntiva de seguir per aquest camí o renunciar. I sé que no sóc capaç de renunciar.



Publica un comentari a l'entrada