Diaris de ficció 20/7/1993

                                         


                                                                           DIARIS DE FICCIO

dimecres, 20 d'agost 1993

La vida m'ha ensenyat a pensar, però el pensament no m'ha ensenyat a viure

Aleksandr Herzen, filòsof, economista i revolucionari rus (1812-1870)

Fa temps que no escric. Ara tinc la mà dreta inflamada espere els resultats d'una analítica. No tinc por, crec que estic bé, només que resulta una mica incòmode per fer algunes coses.

          La Delia i jo hi passem els darres dies de vacances. Aquest estiu se m'ha passat amb un sospir. Ho he passat tan bé... Experimente una sensació de benestança que apenes recordava. Sovint contemple el meu voltant, la meua habitació pròpia, les meues coses...Els llibres ordenat a uns prestatges de fusta que hem envernissat. Em sent en pau i en armonia amb mi mateix i amb el món.

          La meua amiga per fi ha complit la promesa de venir a vistar-me. Quina sort, en això es diferèncien les bones amigues. N'estic molt contenta de tenir-la amb mi. Hem abandonat pel moment el nostre paper de fusteres i hem preparat uns entrepans i beguda fresca per dinar a la platja. Tenim tantes coses que contar-nos que a vegades parlem alhora. Després de dinar és el moment de les confidències. Qué fas ara? qué penses fer? les preguntes obligades. Ella té projectat un viatge a l'Orient amb el seu amic Daniel, pintor. Creu que el contrast de cultures pot estimular la seua creativitat. Pensava jo que havia...cert vincle, amistat, parella...Em va mirar intensament. Vaig mirar els seus ulls verts, al iris dançaven unes llumetes grogues.-Mis preferencias sobre la relación son otras.

         A mi ara m'agradaria escriure cartes a la gent que estime. Però també retrobar el gust per les novel·les, prendre la fresca al balcó ample i acollidor, on un nombre indeterminat de ocellets tropicals voletegen tot el sant dia dintre la gàbia. I són l'alegría de la casa. Quan arriba la foscor i uns es retiren a la caseta, un calaix de fusta enganxat a la paret, amb un parel de forats rodonets, mentre que els altres es col·loquen als palets de fora- de vigilants- per passar-hi la nit. Sí, prendre la fresca a boqueta nit, passetjar amb bici i, fins i tot ja pilotege al frontó. Amb tot note molèsties al braç dret...Ja veurem.

Edda, la patrona de l'alergo Marconi, m'ha escrit una nota. Sembla que vol iniciar correspondència. Jo no la tinc en bon concepte. Era tota un personatge. A la primera ullada t'adonaves que n'estava ratllada. Pel que feia al xavos, la cosa canviava i l'hi entrava una lucidesa que raspava la clarividència. Menuda pardala.També fa uns mesos em va telefonar Rosaria, com li diuen a l'Itàlia. No l'hi vaig correspondre a la cridada- no hi ha res que em descol·loque més que el telèfon-. Dec d'estar ressentida encara amb aquella història.

El temps se'm fa molt curt. Ara sols pense en viure tranquil·lament, sense pressa, gaudint de cada moment, de cada petita cosa...Cada dia en portarà un altre. Potser haja arribat el moment d'ordenat el temps i els quefers. Primer, les necessitats, després gustos i aficions, cinema, música, teatre...Recuperar les amistats abandonades... Com m'agradaria recupararles veritablement, diverses persones que estime i crec que tanmateix hem perdut el contacte. Intentaré reconstruir-lo si encara som a temps. Avui, unes relacions són ràpidament substituides per altres en un prendre i amollar constants. Recorde el col·legi com si haguessen passat anys. Recorde la Selene i el meu cor es contrau com si el record m'obris una ferida. Sé que el temps acaba per guarir-les, les ferides. A la Selene també l'oblidaré com als altres, sense odi, sense rancunia, quan recorde el que hem rigut juntes... Per qué no podrem recordar només les coses bones. Això ho dic ara, quan m'he trobat sola i impotent front a la resistencia que representaven, només tenia ganes de fugir.

( És de nit. Sóc al balcó. He acabat de sopar i escolte a Chopin. Tinc un ratolí tancat a la meua habitació. Hui em tocarà passar la nit a la serena. )

Ordenant els calaixos de la còmoda he rellegit alguns paràfrafs d'antics diaris. No crec que els meus escrits s'editen, però si alguna vegada s'analitzés la meua obra, potser el més interessant foren els diaris. Sembla que transpuen una depuració progresiva, una lluita obstinada contra l'oblit. També he rellegit el poema que li vaig dedicar a Carlo, encara avui em sembla, no sé si bonic, però sí d'una sinceritat que commou. Bo, allò va ser una bogeria. El seu parlar amb deix extranger, els repentins canvis d'humor, la seua mirada en alguns moments... Va ser el personatge just per aquell instant. Vaig viure aquella relació immersa en la contradicció més absoluta. No dormia, no menjava...Sort que es va acabar el curs i no ens vàrem tornar a veure. Malgrat tot si hagués tingut ocasió li hagués donat el poema. Fa anys que no sé res d'ell.

Són tants els projectes que tinc embastats que em fa pensar, a la vista de tants quaderns i papers, en una vida força productiva tot i que no s'ha plasmat en resultats apreciables. Cap triomf, cap càrrec ni remuneració...sols l'íntima satisfacció d'un esforç continuat, de les moltes experiències, no sempre gratificants. Si no tingués conciència del gran aprenentatge que tot això ha m'ha suposat, seria desesperant.