dijous, 12 de setembre de 2013

Diaris de ficció, 5 juny 93





                                                                                      Diaris de ficció


dissabte, 5 de juny, 1993


Una infantesa feliç és potser una de les úniques coses que els pares poden donar als seus fills, i que aquesta els quedi per sempre.

Quim Torra (Blanes, la Selva 1962)




Chopin...una habitació pròpia...potser haja d'anar acostumant-me a viure en un espai més reduït. Al dormitori he col·locat la taula del balcó l- no la feia servir per a res- i m'instal·lat per a escriure, llegir, escoltar música...Bo, se m'ha quedat millor del que pensava. Encara tinc moltes coses per fer, guardar i ordenar, llençar el que no cal...la història interminable. Ací em sent bé. Ara fins i tot hi faig gimnàstica. Aquesta habitació sembla una cel·la de convent, l'hi resta ja poc espai lliure. Es clar, aquí, a la ciutat, es paga molt car el metre quadrat. Em queda molt poc espai lliure, però tinc tot el que necessite.

No sé per qué m'he posat a escriure. No tinc moltes ganes de res. Ara he suspés totes les activitats que portava entremans. Tracte de portar una vida més relaxada. Ho necessitava verament. L'aritmia al cor em va avisar.

Per netejar aquest dormitori ho tinc prou complicat, me les hauré d'apanyar, dic jo. No és el mateix tenir un pis per a tu soles que haver de compartir-lo amb dues persones més. Sort que després de l'últim enfrontament amb els companys, ha millorat la nostra convivència.

M'agradaria canviar aquestes cortines. Tal vegada algun dia podré fer-ho. També m'agradaria comprar-me una raqueta y baixar a jugar al tenis amb algú. Pero això és més difícil perquè no em relacione. No tinc temps. El que faré és comprar-me una bicicleta, per muntar en bici no em cal ningú. Home, si tingués companyia, millor, però la bici m'agrada perquè és molt independent.- Si no se't punxa una roda-.

Qué faré ara? De moment estic tranquil·la. Tractaré d'acabar el curs tan dignament com el vaig començar. Després una part de mi es fondrà en la densa nebulosa del passat. No vull recordar, perquè si recorde tan sols em venen al cap les tristors. Tot i que si m'esforce en oblidar, a la millor ho oblidaria tot i en eixe cas tem que m'insenbilitze més encara. L'altre dia a la cuina acomiadant-me de la Sofi i de la Pepa em van caure les llàgrimes. Sofi és una de les persones més bones i generoses que he conegut. Provablement no les tornaré a veure.

Després, encara no se què passarà, on aniré a raure, vull dir. A mi ara, però, no m'importa gran cosa on estaré. Em rodolen pel cap d'altres projectes, escriure literatura infantil, aconseguir una plaça d'assessora lingüística al C.E.P. Faig compte que tot això forma part de la mateixa indiferència. Ho lamente, malgrat les sessions de ioga no he aconseguit l'ideal, unir el pensament, el sentiment i l'acció, una unió vital per a una persona sana. Llàstima que de persones sanes n'hi hagem ben poques.

Després de tot és un consol tornar a un mateix, a una cel·la, un quadern obert on aboques les teues confidències, els teus pensaments més íntims...És un consol poder escoltar música mentres escrius i tenir un bon llit al que ficar-te a descansar sense que res ni ningú et fassa la traveta.

L'adagio en sol major per a cordes i orgue, Albinoni. Un fons per a una solitut. Els diumenges per la vesprada em posava la música de Mahler, Gustav Mahler mentre corregia les redaccions. M'encisava la cara d'espectació dels alumnes quan em veien comparéixer dilluns de matí amb les redaccions sota el braç, i amb elles els comentaris i la nota.

Hi ha també certa dolcesa en l'aceptació. Fi de la lluita. La humilitat és una virtud? no ho sé. Potser siga tan sols el reconixement de la pròpia impotencia. Res no és el que sembla. Me'n alegre d'haver perdut el desig. Ara em sent més lliure.

Hauria d'estar passant a màquina alguns textos. No sé per què no em sent amb forces. M'agrada gaudir d'aquest raconet que m'he construït. Feia tant de temps que no em trobava així de tranquil·la i d'agust. Encara que no puc lliurar-me de la sensació d'estar perdent el temps. Ah! el temps, aquest bé preciós. Tota la vida víctimes de la seua finitud, no perdes el temps, insistia ma mare, El tiempo es oro... Ella va ser qui ens va inculcar aquesta idea perentoria del temps. En canvi ara me'n adone que he d'aprendre a perdre el temps, que no sempre s'ha d'estar realitzant una activitat productiva. Mirar el mar, prendre el sol, respirar...Així que m'he comprat una ombrella de platja color taronja amb un serrell blanc i, a vegades, m'acoste a la mar, camine, passetge, no pense...escolte el vent i les gavines...I a vegades, fins i tot, me ric del meus pensaments.


Publica un comentari a l'entrada