Diaris de ficció 25/9/1993



Dissabte, 25 setembre 1993









L'escriptor té una responsabilitat total davant de l'època que li ha tocat viure. La primera obligació d'un escriptor és observar, relatar, manifestar l'època en què es troba.

Josep Pla (Palafrugell 1897-Llofriu 1981)



He estat reflexionant que l'ésser humà ensopega innombrables vegades en la mateixa pedra y el que no ho reconeix que s'ho fassa veure. És clar, admetre la possibilitat, buf, això no comproment, però tenir l'audacia d'aceptar-ho...això són fiques d'un altre paner.

El curs començava amb l'esperança, per part meua, d'inaugurar una nova etapa. Un altre col·legi, uns altres companys, un altre alumnat... Per dissort amb un mes de classe vaig tenir prou per adonar-me'n que eixir a la deseperada del Jaume I, anava a fer-me pagar en escreix la meua arrogància.

He estar o estic encara a punt de perdre una serenitat que m'ha costat molt i molt d'aconseguir. Fins i tot he pensat que em trobava de nou aparcada en un estat despressiu. Aleshores he agafat la bicicleta i me'n he anat a respirar al Saler. Quan he tornat he vist les coses més clares.
Aquest centre està situat al l'extrarradi de València. De construcció antiga es va dedicar inicialment a un alumnat amb alguna discapacitat.
Ara, situació de l'alumnat d'aquest centre s'hi perceb clarament conflictiva, de la qual cosa es dedueix que he d'acoblar-me jo a les seues circumstàncies, és clar. Un amic em va recomanar "El lobo estepàrio" de Herman Hesse. Ha estat un descobriment observar fins a quin punt em veig reflexada en gran part del seu contingut. És un consol saber que d'altres persones han passat per semblants situacions, la soledat, la temença...la incertesa i el dubte, el desig de la mort. No és cap gràcia, tan sols és. Contra això no es pot fer res, només podem arribar-hi a la fi, es a dir dur avant el treball en la mesura possible. 

Hui al programa de Luis del Olmo, ha tocat una dona gallega. Se queixava de la vida que es porta a Galícia i de la seua en particular. El seu marit, funcionari, guanyava cent mil pessetes al mes. Els seus fills estudien fora. I els han congelat el salari. M'han caigut les llàgrimes.

M'he convertit en una escriptora de cap de setmana. Qué dic escriptora, ni aixó, una redactora de retalls de vida, de reflecsions incompletes i obsesives, de res.

Ara veig que cada vegada el temps dona ménys de sí. No aconsegueisc aprofitar-lo, traure-li rendiment. És una monotonia. Electroencefalograma pla. Em negue a que el treball m'inutilitze. Hauria de fer, com he fet  d'altres vegades, distanciar tant com puga la professió de la vida, es a dir no emportar-me els problemes a casa i molt menys al llit. D'altra manera acabaré agafant mosques.

"Corramos un estúpido velo" com solia dir Anita. Possiblement m'aïlle massa, no quede amb ningú per passar el cap de setmana. Això em proporciona certa disponibilitat però també, a vegades, certa apatia. Què curiós, mai no m'hagués imaginat a mi mateix com una persona apàtica. Sempre he volgut fer tantes coses...una llista interminable d'activitats. Ara m'havia proposat eixir més, veure les amigues, assistir a actes culturals... Tanmateix no sé si és perquè ara estic passant per un període d'adaptació a una nova realitat professional o perquè no m'organitze, el cas és que no trobe temps per a res. Ni tan sols ara puc dur la casa com a mi m'agrada. Supose que es tracta d'una situació transitòria. No puc permetre que el meu sentit de la responsabilitat en fassa esdevenir un histèrica. Possiblement un poc d'anarquia no ve malament fins i tot diria que és necessària.
Lola i Edi vindran dissabte i en parlarem de moltes coses. Potser Manel en telefone aquesta setmana que vindrà a la Fira del llibre. Tampoc és que visca al deset del Sahara.

Hui és l'aniversari de Silvia, la meua neboda. Fa catorze anys sembla que fou ahir quan va nèixer i ja ha passat mitja vida. D'aquella Marina queda molt poc. Els progressos, encar que lentament, s'han produït. El passat ja no em turmenta, crec que vaig fent les coses el millor que sé, encara que em coste més. És cert que el passat ja no em turmenta, de tots els prejudicis, de totes les meues accions i decisions jo vaig ser sempre la més perjudicada. En aquesta vida anem a les palpentes, no hi ha seguretats i sí una gran temença a equivocar-nos.

Mai no he pogut desfer-me'n de la por, de l'ansietat més ben dit. Amb tot i això quan he hagut d'interpretar el meu paper he tractat de fer-ho amb autenticitat i versemblança.











Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies