Diaris de ficció -

dissabte, 22, agost, 1992

Arrica't! Arrisca't a tot! No et preocupis del que pensin els altres, d'aquelles veus. Fes el més difícil que et passi pel cap. Actua per tu mateixa. Enfronta't amb la veritat.

Katherine Mansfield, escriptora neozelandesa (1888-1923)

Altra vegada ací, a casa, recupe el temps i l'espai. He anat a la bústia per veure si tenia noticies de l'Anselm...Algunes postals de diversos llocs de França, però no em diu quan torna.

Comprendre la vida...

Me'n he anat a Alzira, a ca la tia Meios. S'ha alegrat molt i m'ha dit que ja estava patint perquè no arribava. Per a mi algunes coses tenen el valor d'un ritual que m'ajuda a renovar els lligams que em mantenen unida als llocs i a les persones que m'estime. La tia Meios segueix essent una figura important per a mi. La trobe tan bé, tant com sempre, que em resisteix a pensar que algun día puga desaparèixer. Potser l'hi queda encara molta vida per davant. Com em passava de menuda, continue trobant acollidor el seu ambient, em fa retrobar moments dels meus primers anys. Fa temps, després de morir la mare, vaig tornar a prendre contacte amb ella. Al fil dels seus records, una i altra vegada recontats, vaig prendre unes notes per escriure una narrració. Em temptava la idea de transformar-la en el personatge central d'un relat ambientat a la guerra Civil. Ara mateix no sé ben bé si alguna vegada podré dedicar-me a escriure, atès que guanyar-me la vida exercint la professió com jo l'entenc, em demana una dedicació completa. M'entristeix pensar que se 'm empasse la vida sense haver pogut contar tot el que voldria, de dir tot allò que em cal dir. Tanmatix s'ha de viure amb aquesta incertesa i seguir covant eixe gran empeny día per día, amb paciència recopilant materials, llegint, escrivint, experimentar vivències, que després adjudicaré als meus personatges, coneixent gent diversa, tastant diversos ambients...Viatjar, veure, escoltar...Es com un brodat molt fi i laboriós, del qual, ara, només puc anar fent la preparació, per començar-hi qui sap quan.

Cada vegada que torne a casa de l'avia i sóc amb la Meios, revisc el passat, sí, ara, però, d'una manera molt més serena i d'ensems vaig coneixent, amb el distànciament de persona adulta, la seua personalitat, la seua fortalesa, eixa fe sense escletxes que em costa tant de compredre, eixos defectes i eixes virtuds clarament definits...És tanta la vida que té, l'energia que vessa al seu voltant, la fermesa, la sobrietat i la dignitat en la que viu i ha viscut sempre. Mai no deixa de sorprendre'm. De tant en tant, analitzant el seu caràcter i el de la mare, tracte de copsar les seues divergències. La mare era la força incontrolada de la improvisació, de la creativitat, del "pensat i fet", l'afany de perfeccionisme, la turbulència de la lluita per enfrontar els desafiaments de cada dia de la vida... La Meios es conformava amb una vida pacífica, modesta, sense ambicions, era i és la seua, una vida de les d'abans.

Durant anys em vaig identificar amb la mare, i, per cert, que van ser temps d'incerteses i de turbulències, llavors no sabia donar direccionalitat a la meua energia, no tenia cap seguretat en res. Tant del meus error com dels meus pocs encerts em sentia l'única responsable.Van ser anys tormentosos marcats pel meu desig tenaç, comprendre la vida. Llavors, justament, tota jo era un gran bubte, una gegantesca interrogació que volia dilucidar a força de llegir i de pensar. Després de totes aquestes acrobàcies mentals m'adonava, amb desencís, que em trobava al mateix lloc.

La resposta, però, volia temps i un aprenentatge lent i progressiu, cosa que es va fer esperar molts anys, molts, massa temps. Davant la meua incapacitat de prendre decisions en el moment just, anava deixant que les situacions es resolgueren per se, fins arribar a la conclusió de que allò que esdevenia era que havia de ser.

Comprendre la vida...com si això fora bufar i fer ampolles.