Dia internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les dones

Actualitat

Dia internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les dones

Laia Herrera, responsable de Polítiques de Dones de SI
Article publicat a el diadi osonenc 9Nou
L’any 1999 l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar el 25 de novembre com a Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones. Així doncs, des de fa dotze anys, les institucions, els partits, els sindicats i la societat civil disposem d’una data per commemorar les víctimes de violència masclista, expressar el nostre rebuig i proclamar que ens mantenim ferms en la lluita contra qualsevol expressió de violència que pateixin les dones pel simple fer de ser dones.
Malgrat l’establiment d’aquesta data commemorativa, que és sens cap mena de dubte una passa endavant i un acte molt important de visibilització, cal ser ben conscients que la violència masclista no és només una diada i unes malaurades estadístiques que es publiquen any rere any, i que molts de nosaltres considerem allunyades de la nostra quotidianitat. Quin no ha pensat mai, quina dona no s’ha dit mai a ella mateixa “vaja, això, a mi, no em passarà mai”?
Si bé és cert que les agressions físiques i l’assassinat són la cara més crua, devastadora i condemnable d’aquest problema que afecta la nostra societat, també ho és que neix d’unes relacions de poder entre homes i dones, desiguals, basades en estereotips i rols de gènere, que encobreixen i permeten que la violència contra les dones es perpetuï a través dels anys. Així doncs, si el que desitgem és eradicar aquesta violència, cal que ens replantegem els models establerts i remoguem els fonaments de la societat patriarcal.
En aquest sentit, cal dir que la societat catalana hem avançat, hem caminat amb passes prou fermes a fi d’eradicar la violència masclista. L’hem situada a l’ordre del dia de l’agenda política. Hem pres consicència de la seva existència i en donem compte.L’hem fet fora de l’àmbit privat, de casa, de la intimitat, per assenyalar-la i reconéixer-la com a problema estructural i capaç d’afectar qualsevol persona de la nostra societat. Però ara bé, si tenim realment voluntat de seguir perseguint-la fins reduir-la i fer-la desaparèixer, cal esmerçar els recursos que siguin necessaris. Tot i els avenços assolits, cal recordar que els drets de les dones són drets humans i que la violència masclista atempta contra el dret més bàsic i fonamental de tots, el dret a la vida. Així doncs, cap societat que tingui per objectiu garantir el benestar i el dret a viure lliurement de la seva ciutadania pot escatimar recursos  i permetre que la violència masclista torni a casa i es faci invisible, fonedissa i es perpetuï en silenci mentre se segueix cobrant vides..
Tot i la tasca, els esforços que han de fer els poders públics a fi d’eradicar la violència masclista, sensibilitzar la ciutadania, fomentar la creació de nous models relació i garantir la igualtat efectiva entre homes i dones, nosaltres, cadascun i cadascuna de nosaltres podem fer petits gestos que ens ajudin a replantejar-nos les afirmacions o els models que hem acceptat com a vàlids, sense, potser, haver-nos-els plantejat mai. Som ben conscients que la majoria de vegades les relacions entre homes i dones no és fonamenten volgudament en la desigualtat i la subordinació però també és cert que sovint l’imaginari imperant ens ha ensenyat què és masculí i què és femení, sense demanar-nos si ens sentim còmodes o bé, la cotilla, els rols de gènere ens estrenyen massa.
Així doncs, des de la nostra quotidianitat i amb el nostre entorn, homes i dones podem trencar amb els estereotips i els arquetips establerts, podem posar en dubte les relacions de poder imperants, podem demanar-nos si considerem just i equitatiu el repartiment actual dels poders polític, ecònomic, social i cultural, podem qüestionar-nos si les nostres tries i comportament són veritablement lliures o responen a atributs i caràcters atribuïts en funció del sexe. En definitiva hem d’aturar-nos un moment, reflexionar i ser sincers amb nosaltres mateixos per dir-nos si realment ens agrada el rol de gènere que ens ha tocat viure o si, per contra, ens ofega i limita a tots, a homes i dones.
És doncs, des del nostre humil punt de vista, que considerem necessari que tothom prengui consicència, que la ciutadania se senti apoderada,  que cadascú pugui ser qui vulgui ser, lliure de subordinacions i de violència. I que la voluntat política es mantingui ferma, constant, sense concessions de cap mena i implacable davant la lluita contra la violència masclista. Només així, amb conciència  col·lectiva, podrem construir una Catalunya lliure, socialment justa i acollidora.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies