Memòries de la desmemoria /cap 107

                      





  Els pobles que ignoren la seua història estan condemnats a repetir-la.
                                                      
                                                                                                      Karl Marx




dimecres, 5 d'agost, 1992


Pense que a les persones ens passa el mateix. De vegades no ens prenem el temps i la feina que caldria per a reflexionar sobre els esdeveniments que s'han produït al llarg de la nostra vida, per analitzar-los i integrar-los al nostre expedient. És a dir aprendre de la nostra experiència vital. I clar, després em sorprenem a nosaltres mateixos repetint la mateixa fatídica  història que ens va tocar viure anteriorment.




Els primer dies al balneari "Picocioli", on vaig entrar el primer dia per curiositat turística, van ser tot una experiència. Em sentia transportada al segle XIX, a un lloc on anava l'alta burgesia  a curar-se les seues dolències, reals o imaginàries, a copia de predre les aigües, relacionar-se amb la gent del seu nivell i de conèixer gent nova que podia aportar-los l'oportunitat de noves vivències que després, a la tornada, podrien explicar als amics al salons i a les tertúlies. Aquell ambient reconec que tenia quelcom de decadent i encisador alhora.


A mi em va cridar l'atenció el músic que tocava el piano. Era un home madur amb una mirada irresistible i un somriure irònic. Feia estona que l'observaba mentre em prenia un té verd fred amb suc de llima. En un moment donat les nostres mirades es trobaren. Em va commoure la insistència de la seua, vaig resistir, però, fins que va ser ell el que es retirà del "tour de forces". Llavors vaig traure el ventall i em vaig dedicar a refrescar-me, em sentia el rostre bullint i no era per l'excés de calor.


Un jove una mica extravagant vingué a treure'm a ballar. En arribar a la pista va finalitzar la peça, llavors el pianista va fer un gest a la resta dels músics i van iniciar una milonga. La major part de les parelles es van retirar de la pista. El jove no es va immutar i vam començar a marcar-nos la peça iniciada com si fora el primer que fèiem cada dia després d'esmorzar. Només restarem cinc parelles a la pista. Al cap d'uns moments dues es retiraren. Nosaltres, ja completament compenetrats, seguíem amb una sensació de gust compartit, de ésser i d'estar just on ens corresponia. Quan vàrem acabar la gent, asseguda a les tauletes, es posà en peu i amb aplaudiments celebrant la nostra execució. Les galtes em cremaven. El jove somreia satisfet i em va agafar el braç per acompanyar-me al meu lloc. De sobte aparegué el pianista i mirant-me fit a fit em digué:
        __Per què t'has fet tant d'esperar?
        __No hi havia arribat el moment, encara.__Vaig respondre amb tota naturalitat.
El jove va entendre que ens coneixíem. Em va agrair la companyia i amb fent el gest, una mica anacrònic, de besar-me la mà. I va desaparéixer.
        __Paolo.
        __Marina.
Encaixarem.
        __Marina, vols prendre alguna cosa...
        __Sí, per favor. Una copa de xampany molt fret m'aniria bé.
Mentre la preníem ens vam mirar als ulls tota l'estona sense a penes badar boca.


        __Dinem junts?
        __On?
        __Al meu hotel, potser?
Vaig fer un mig somriure. Em va colpir la seua desimboltura.
        __Sols o amb la teua dona?
        __M'agraden d'una en una. Amb dues alhora no sabria com fer-ho,__Va dir amb un to d'inocència.
        __I...que em costaria la broma?
        __Excusa, no t'entenc.
        __És clar que m'entens. Tot té un preu, Paolo, ambdós ho sabem. Tot arreu del món.
Vaig prendre un glop de xanpany i vaig distreure'm mirant com la gent anava retirant-se. Ell seguia observant-me amb un lleu somriure i els ulls una mica entornats. De sobte un home amb barret de palla i  bastó s'hi acostà a saludar-lo.


El meu cap treballava acuitat per avaluar la situació d'una manera objectiva. O, si més no, per trobar una eixida airosa. Si acceptava la proposta podia perdre el control de la situació. Si no l'acceptava podria perdre la oportunitat de gaudir de la seua companyia que tant em plaia.
Quan van acabar les salutacions, vaig mirar el rellotge.
       __Oh, santa madona, quasi me'n oblide que havia quedat amb un compatriota. No voldria faltar a la cita. Paolo, de segur que ens hi podrem veure en altre moment. Molt agraïda per la copa i la invitació. Molt amable.


Vaig agafar la jaqueta i la bossa i amb pas decidit em vaig adreçar a la porta.


          

Comentaris

Folhetim Cultural ha dit…
Olá passando em seu blog e aproveito para divulgar o meu que se chama Folhetim Cultural. Todos os dias da semana noticiário cultural e nos sábados.
7 da manhã: No café da manhã com poesia
9 da manhã: Palpiteca
11 da manhã: Devaneios do Ranzinza por Roberto Prado
15 horas: Charge de alexandre Costa
17 horas: Chá das 5
19 horas: Charge de Fernando Ferrari
21 horas: A crônica nossa de cada dia por Fernando Ferrari

endereço: informativofolhetimcultural.blogspot.com

Conto com sua visita! Até lá
Folhetim Cultural ha dit…
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Joana ha dit…
M'ha encantat!

Entrades populars d'aquest blog