Memòries de la desmemoria/ cap 88
divendres, 26, juliol, 1991 /cap 88
Si un estima sense evocar amor en reciprocitat... si no és capaç mitjançant la manifestació de si mateix com persona amant de fer-se estimar, aleshores aqueix amor és impotent, és una desgracia”
Karl Marx
Ahir celebràrem el sopar de comiat del curs d'italià. Claudio, el professor, feia cara de pomes agres. Hi ha moments que el seu rostre es l'esclat una palmera de focs d'artifici. Un instant bellíssim. Un instant i prou. Després torna a fer cara de pomes agres. Em va fer sentir certa tendresa...Aqueix “volgués que m'estimàreu” que tots els éssers humans exclamem secretament des del fons insondable dels nostres ulls i de nostre cor com un llampec.
En girar l'esguard ensopegue amb Miguel. Em vaig adonar que s'havia col·locat just aprop de nosaltres per fer-se veure. No el vaig mirar ni per un instant. No existix. A dins meu el buit absolut. Res no denotava que hagués tingut cap vinculació amb aquesta persona. El seu càstig serà recordar-me mentre visca i no poder apropar-se'm mai més.
En tornar de la vetllada la Rosaria i jo restàrem parlant fins les cinc del matí. Aviat se'n anirà per materialitzar el seu somni. En acomiadar-nos me'n adone que per més que un vulga assumir la seua soledat, com tribut ineludible d'una pretesa llibertat, com n'és àrida la vida sense el calor humà dels sentiments, d'uns braços que s'enllacen i uns cossos que s'estrenyen donant-se l'escalfor que mitiga el fred. Gran part dels components del grup vivim a soles. En les nostres mirades potser batega l'angunia de la solitud com una ferida endenyada que cadascú encobrix com pot. Sens dubte tots hi hem patit, sens dubte cadascú s'ha vist abocat a aquest estat de misèria afectiva. Sens dubte trobem a faltar allò que alhora temem. Sens dubte hi ha un acord tàcit de no establir vincles afectius. Sens dubte tots ens creiem molt autosuficients. Sens dubte estem equivocats...però tenim por. Se senten ambulàncies enmig de la nit.
Quan ens tonarem a veure somriurem i ens contarem que hem passat molt bé aquestes vacances. I ens farem creure que hem fet i fem allò que volem, i que les coses son perfectes. Amagarem les nostres febleses com si fossin nafres purulentes, i silenciarem aqueixos moments en els que ens hem sentit llunyans i perduts a la immensitat de la nit. I de bell nou ens tractarem com si no passés res, com si ningú n'és fos necessari. Com si tot a la vida fos una troballa, una pura coincidència.
Sens dubte continuarem equivocant-nos perquè sabem que la nostra por persistix i ni tan sols ens podem permetre el luxe de confessar-ho.
Comentaris