Memòries de la desmemoria/cap 84




dimecres 5,setembre,1990/ cap 84


Els que fem prosa hem de ser a la força un pèl modestos, contenir el devessall d'imatges per tal de no quedar ridículs



Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)


Comencem el curs. Avui teníem reunió de claustre. Nou col·legi, nous companys...Aquest és més reduït, de dues línies, més modern. Em presente animosa, contemple aquest canvi con una nova oportunitat. El treball el faig servir de teràpia ocupacional. Ens reunim sota la batuta d'un director de calbot, és a dir un de provisional per manca de candidats. Donat sembla un tipus tranquil, melsut, parla lent en castellà amb un palés accent valencià. Per sort el claustre no és molt nombrós i amb una evident majoria de dones. A l'hora de l'assignació de cursos m'oferixen cicle mitjà altra vegada. Que bé, comence amb bon peu. Silene diu que vol ser la meua companya de nivell. Sembla simpàtica, gairebé som de la mateixa edat, és graciosa i ocurrent, però va de seductora. Pel que fa a la resta del companys cap em desperta un interés especial. Alguns del més grans, sobretot un matrimoni em provoquen una antipatia visceral. ”Calla dimoni, Calla dimoni...” Les persones d'entrada s'han de mirar amb bons ulls. Entesos?. Entesos.
En tornar a casa, com que fa calor encara, somie una dutxa fesca mentre puge les escales. En alçar la vista els meus ulls ensopeguen amb el somriure de Lucans Climent que em aguaita pel buit de l'escala amb el seu somriure fresc.
        __No m'ho crec. No em digues que has tornat?
        __Si et sap greu me'n vaig.
        __Burro.
Baixa per mi i m'agafa la cartera. Pugem somrients.
        __No m'ho acabe de creure. A les darreres cartes no em deies res de tornar.
        __Volia donar-te una sorpresa.
        __Doncs ho has aconseguit.
Arribem al replà de l'àtic amollem la carrega i ens fonem en un abraçada estreta i dolça com la mel del seus ulls. Intemporal.
        __Però, i aqueixos ulls negats de mar? Que no t'alegres de veurem?
       __Què vols que et diga? T'he trobat tant a faltar...
Entrem a casa. Deixem la impedimenta i ens tornem a mirar als ulls.
       __Com em trobes?
       __Més bonica i més trista.
       __Sí, “han passat tants anys han passat tantes coses coses...” com deia el poeta. T'he trobat tant a faltar...
       __Estàs esplèndida. Tens una copa de vi blanc per a un assedegat?
       __I tan, tinc xampany i l'ocasió ho demana, a més fresquívol.
       __Conta'm, Lucans, amic meu, com t'anat per la Itàlia dels teus somnis? Què ha trobat el teu cor inquiet?__El seu somriure s'eixampla i el ulls s'hi empetitixen i brillen.
       __Ai, Marina, he trobat la música. Un altra música, lluny de les escoles i conservatoris, la música del poble baix els estels, músics sense estudis ni partitures que duen endins la seua ànima una música de tant sentida, mai escoltada. Que toquen pel plaer, sense cap pretensió, que la viuen, que vibren en cada nota, que son grans sense pretendre-ho. Què he trobat, dius?. Altra manera de ser i de sentir a través de la música, entre gent modesta.
      __M'agrada tant el que dius, i com ho dius...M'has reservat aquesta sorpresa meravellosa. A les teus cartes només m'havies insinuat un canvi profund, però ara que et veig comprenc que es molt més gran del que pensava.
Vaig respirar l'aire impregnat de la seua presència. L'alegria exultant del seu rostre, la seua persona tenia la virtut d'apaivagar-me l'enrenou intern, i una sensació de pau m'envaí. Em feia l'efecte d'haver despertat d'un malson.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Errores, por Juan José Millás.