Memòries de la desmemoria/ cap 83

 

dimecres, 18, abril, 1990/cap 82


La resignació és un suicidi diari.
                                                               Píndar

Son les set del matí, estic desperta des de poc més de les quatre. Tinc una infecció vaginal, em cou i em fa mal el baix ventre. Un bon regal de comiat de “l'home dels meus somnis”. Enhorabona, Marina, has esdevingut el blanc perfecte per a individus desaprensius. Pel que es veu es gitava amb mi i amb tota la cort celestial. I encara deia que cap dona el mereixia a ell. Segons es mire tenia raó, per dolenta que fos. Ara comprenc moltes coses que adés només intuïa. Esclar, per això em digué de quedar per tornar-nos les claus dels nostres habitatges respectius per evitar situacions desagradables, va dir. Sort que des de feia algun temps comencí a mirar el quadre amb escepticisme. En una de les últimes converses li vaig confessar que no sabia que ens havia passat. I em va respondre, amb un tot desairat, que ell no tenia per què pensar, que tenia molts problemes i que tot hi havia vingut del meu desig de llibertat.

Hui me'n vaig a veure a la meua família. Hi passaré amb ells un parell de dies o tres. Volguera que haguessen transcorregut ja uns mesos, uns anys...Compàs d'espera. “Quan arribe setembre...” Recorde que d'adolescent, romàntica i somiadora com era, em seduïa aquest mes, i no perquè fos el meu aniversari, que a casa no hi havia costum de celebrar-los, els aniversaris, m'agradava tant perquè supose que li trobava un encís especial que donava ales a la meua imaginació. Si hagués de dir com em sent ara diria que em sent madura, com el més que vaig nàixer,madura, plena, a punt per donar fruit, si més no això volguera pensar. Projectes, somnis, deliris...Qui ho sap. En venen al cap els records...l'esclat de la meua passió de dona feta, però encara innocent. Ha estat una prova massa dura, detecte la meu cobejança i tinc por, tinc por. Ah, què faré amb aquesta plenitud deixada perdre. Cal que escriga uns poemes fets de anhels i d'amargors, després tancaré aquest capítol per sempre més i no li dedicaré ni el més lleu pensament.

A soles, a casa, omple el meu temps, m'ocupe de les plantes de la terrassa, hi done una ma de calç als murs, rente roba que no està bruta, netege els cristalls una vegada i un altra, ordene els armaris i els calaixos. Ara quasi tots a l'edifici hi son de vacances, la solitud és intensa, el tic-tac del rellotge ressona amb l'autoritat del temps, i els minuts es balafien pels tots el racons de les estances, i les hores moren una rere l'altra sense remei. De vegades, incapaç de suportar aquest ambient que m'ofega, agafe la bicicleta i em perd pels camins de l'horta mentre pedalege espiritada fugint no sé de què. Res no importa massa. Ara és ara. Després qui és cap a saber.