Memòries de la desmemoria /cap 65

7, novembre 1989/cap.65

No vull conversar mai amb un home que hagi escrit més que llegit.

Samuel Johnson, escriptor i lexicògraf britànic (1709-1784)

Per què de vegades les reflexions em porten a una cruïlla, amb el meu capficament per voler entendre una situació sobre la que sé, de segur, que no tinc la suficient informació. Miquel tan bon punt es presenta la qüestió, es tanca com un ostra perlífera i no em parla de res o de quasi res del que fa quan no hi som junts. Sols em parla del que diu que sent, i jo m'ho he de creure, però mai d'allò que diu ella, ni del que fa, ni del que pensa. Aquests aspectes s'estenen davant meu una boira espessa entre la qual he de transitar.

Tan prompte ens van coneixer Miquel em va dir que ell i la seua dona n'estaven separats de fet, que ell vivia al xalet, a una urbanització no massa lluny de la ciutat i que ella es quedà a la casa per tal d'atendre el negoci familiar. Tot i que es veien freqüentment. Jo vaig pensar que es tractava d'una situació provissional, mentre concretaven les condicions de del conveni de separació per mutu acord i feien els papers. Després quan van començar a passar el mesos em vaig adonar que es mostrava molt reservat, i el·ludia qualsevol comentari, sobre el tema. Això em va fer pensar en definitiva que passava per una situació delicada, previa a la separació o al divorci. Tot seguit vaig aparcar l'assumpte en un acte de respecte per la seua intimitat.

Després, a mesura que passava el temps, vaig adonar-me de que no parlava perquè no tenia res a dir. Aquesta idea em va tranquil·litzar, comprenia que calia temps. Tanmateix arribà un moment que el sentiment que em mantenia unida a ell em demanavava conéixer més en profunditat la seua vida, la seua història, els fets i les persones que hi havien passat per la seua existència, els afectes, les situacions, els motius de les seus decisions, els tràngols. Va ser la seua incoherència la que em sobtà davant una actitud que ratllava en l'acossament. Ho vaig comprendre mes tard, quan amb el seu histrionisme em va fer creure que aquella atracció inicial havia pres les carasterístiques d'un gran amor, d'una gran passió. A mi les coses desmesurades m'atabalen, em fan por, em fan sentir-me insegura i vulnerable. No volia, però contra la meua voluntat s'alçava el seu desig fort i sòlit- pensava jo- sense fissures, sense buttes, sense tantejos. Em feia l'efecte que per a ell tot n'estava clar. M'estimava i m'estimava així exclusivament.


 Jo, per contra, necessitava temps, per ordenar els meus pensaments, clasificar-los...per a que no m'inquietaren massa. Pe la qual cosa no volia accedir d'un forma total. I fins i tot volia fer-s'ho compremdre. I vaig esgrimir tots els meus arguments. Clar que això eixia quan, quasi sempre per un malentés ens confrontaven i això generava un replantejament seriós de la nostra relació. I em proudia tal malestar que sempre acabava pensant que hauríem de deixar-ho estar.