Memòries de la desmesmoria/ cap 61

dimecres, novembre, 1989/ cap 61

No sentireu mai el veïnat content de la calor de cada estiu: sempre és excepcional, sempre en fa massa, mai no recordem que l'estiu anterior en feia exactament la mateixa. Mai no recorden que la sequera és el nostre estat habitual, la nostra condició històrica.

Joan F. Mira (València 1939)

Em caic de son i de cansament però necessite escriure, Em cal fer-ho perquè pense que dec deixar constància d'aquests dies, d'aquesta passió, d'aquest amor insòlit, també d'aquest dolor que de vegades arriba a ser corrosiu com un àcid. Quan de temps podria gaudir d'uns moments inoblidables...Voldria fixar-los d'alguna manera, immobilitzar-los perquè no es perderen en fluir inexhaurible del temps i de les coses, conservar en tota la seua bellesa aquest sentiment, ni que només fos per recordar-lo.

Ahir férem l'amor a l'escala. Dit així sembla un disbarat, una sofisticació innecessària...però no, fou una eclosió de desig, un castell de focs, una follia vés a saber qué. No trobe la paraula exacta. Adés, fou quan en vingué aquella angunia. Potser perquè encara pensava que allò de l'engany tenia algun fonament. Era a classe, encar que tenia el cap més en els meus pensaments que en les activitats que feia en eixos moments amb l'alumnat. Poc a poc em vaig sentir tan malament que em faltava l'aire. Era una angoixa física, sòlida quasi es podia palpar. A través d'ella em veia a mi mateixa pressa d'allò que més temor em produïa la dependància d'ell. El dubte es tornava espés, tan consistent que em sentia reclosa en una gàbia. Havia de pensar amb lucidesa, per contra només aconseguia sumir-me encara més en el neguit. De sobte vaig creure trobar la solució doncs aquest pensament em tranquil·litzà. Com que teníem una relació tan estreta la més mínima discrepància creixia d'una forma monstruosa, alimentada per la mútua inseguretat que ens produïa la pèrdua de l'altre. Jo em sentia per complet a les seues mans, mancada d'autonomia pròpia, pendent del que podia passar en la seua relació de parella. Per a la qual cosa tan sols se m'acudia una solució relacionar-nos amb més amics i diversificar les nostres activitats.

Feia dies que havia parlat amb la meua amiga Carme, en la nostra conversa quedàrem en veure'ns. Era una alternativa, si en Miquel tenia els seua compromisos, jo tenia les meues aficions, podia eixir a algun recital de poesia, o de Jazz, que tan trobava a faltar, o acudir a alguna conferència... fer un poc de vida social. Tan prompte s'ho vaig plantejar el van posseir els dimonis dels zels i em muntà un canyaret d'allò més. Gràcies al seu empeny constant d'aclarir i de conciliar les nostres postures. Per fi fingí fer tard a la cita amb la Carme i em vaig quedar amb ell. Llavors vaig experimentar una alegria i una gratitud immenses. I aquella fou una de les nit més intimes de la nostra relació.

Llàstima que la nit acabara tan malament.