Memories de la desmemoria/ cap 62
Tot és bo quan és excessiu.
Marquès de Sade, escriptor francès (1740-1814)
Marquès de Sade, escriptor francès (1740-1814)
Per què acabà la nit tan malament?Fou de sobte, enmig d'una passió demolidora- jo mai hagués pogut imaginar que es podria arribar a sentir així- Fèiem l'amor com si fora l'última cosa que faríem en la vida, sense treva, a la desesperada...Fou enmig d'aquest estat quan de sobte ell es sentí malament i em demanà que ens detinguérem, que se'n havia d'anar. Just vaig entendre el sentit de les seues paraules i em vaig mantenir a distància, mentre reprimia el meu desig d'abraçar-lo. M'ho va repetir algunes vegades. Al llarg de la nit hi havíem fet referència, algunes vegades, a sa mare, la recordava, encara es sentia encara lligat a ella. M'explicà un somni, un malson que hi havia tingut feia pocs dies...Però en eixos moments, quan parlava d'anar-se'n era tot una altra cosa...Em confessà que es sentia cansat de viure i que desitjava acabar. Que no podia mantenir per més temps aquesta situació. I que sa mare, que havia mort feia uns anys, el cridava. Jo li digué que no fes cas, que mai més el turmentaria per demanar-li res, ni el constrenyeria a fer res que ell no volguera fer. Que jo només volia estimar-lo i prou. Que si se'n anava jo volia anar-me'n amb ell o que es quedara amb mi, que jo el necessitava molt més que la seua mare...Així vaig consolar-lo amb tota la tendresa que vaig ser capaç. Fins que ja una mica més tranquil em digué que ja es trobava millor, que es trobava molt bé i que se'n havia d'anar. Jo li digué que l'esperava l'endemà i que l'esperaria sempre. No sé si les meues paraules i les meues carícies li serviren de res. Llavors em vaig quedar amb el cor trist i una angoixa inexplicable m'estrenyia l'ànima. Amb tot se'n va anar. Vaig dormir a penes aquella nit. Encara tenia el cos ple de desig d'ell, encés com una flama que es resistia a apagar-se. D'ensems les seues paraules tornaven al meu pensament, si més no l'ansietat i la desesperança amb les que les va pronunciar. Em sentia culpable per haver dubtat dels seus sentiments i de la seua sinceritat. Jo no sé com m'ha escomés a mi aquesta dèria de la traïció. Tot i que sé que una sinceritat total és impossible. Ara em sent tan vulnerable en alguns moments, tan sotragada per aquesta passió que de vegades és d'un roig puríssim i d'altres se'm torna groga com els zels. Desconeixia aquest sentiment i la malaurança que comporta estimar així. N'estic confosa. Tinc la sensació d'haver perdut la innocència. Al llarg d'aquests cinc mesos que portem junts a males penes he escrit. Era tanta la meua felicitat, el sentiment viscut amb aquesta plenitud, que les paraules se m'entoixaven buides, descolorides, supèrflues. Ell vivia per a mi i la resta no importa, com ell sosté. La dolcesa de la seua mirada, el to tebi de la seua veu, el frec càlid de les seues mans, la seua companyia, la seua disponibilitat, les seues atencions: una rosa, uns gessamins...tots els seus regals eren d'una ingenuïtat encisadora. Paraules d'amor, de consol, d'amic, d'amant...que difícil em resultaria descriure aqueix món que ell creava cada dia per a mi.
Si em deture a pensar-ho, quan gran deu ser el que sent vers a mi per lliurar-se amb tanta força, amb tanta temeritat.
Comentaris