Memòries de la desmemoria/ cap 60

 

 dijous, 30 d'octubre, 1989/ cap 60  
 

   Hi ha sentiments que es fan malbé, si s'expliquen en detall. Gabriel Janer Manila (Algaida, Mallorca 1940)  
      

Pense amb fredor, ara necessite ser freda i lúcida per poder comprendre la situació i encertar la manera d'enfrontar-la. Perquè si tot açò és cert, també ho és que s'ho ha treballat amb una habilitat especial, com un prestidigitador experimentat que mostra les mans abans d'abordar innombrables trucs de màgia. Ell era així, abans es guanyava la confiança, et feia creure que el que feia ho feia de cor, que mai no mentia, mai. Al llarg d'aquest cinc mesos que portem aquesta relació, he de reconéixer-, sigut la dona la dona més feliç del món, encara que dit així sone a vulgaritat. Mai no m'he sentit tan admirada, tan estimada, tan desitjada. Si ho mire des d'aquest punt de vista ha estat una bella història d'amor. En aquest cinc mesos he arribar a una plenitud que no hagués pogut somiar. De la seua mà he descobert, per primera vegada, tota la bellesa i la sublimitat del sexe, tot l'encís d'un lliurament sense límits. Reconec que necessitava viure  aquesta experiència. Fins i tot vaig arribar a pensar que podríem establir una relació estable basada en la sinceritat, en la mútua confiança, en la necessitat comú d'afecte, de tendresa, d'autoestima, una relació generada per l'amor, com a principi-base. La meua idea, comprenc que era molt poc convencional, volia que ens estimarem lliurement, i que fora només el sentiment els que ens mantinguera units o separats. Només això saber que ell hi era per mi i jo per ell. Sempre he pecat d'idealista, ho confesse, desitjar en tot el grau més pròxim a la perfecció. Ell, per contra, des del primer moment plantejà la relació en termes d'una total exclusivitat a tots els nivells, físic, afectiu, de temps...fins i tot de pensament. Per als seus propòsits ara reconec que aquesta forma era més funcional. Per a mi resultava asfixiant, no obstant això m'afalagava el seu interés, les seues continues i embafadores atencions, sobretot l'afecte que mostrava sentir per mi. Cada dia em feia descobrir en ell un aspecte nou que m'encisava, detalls, gestos, mirades...

Escric aquestes ratlles i recorde el seu rostre estimat i pense el dany que vaig a fer-li i el dany que vaig a patir jo, i no em faig a la idea de tal sofriment. Amb tot ell m'obliga a fer-ho. Ja l'havia advertit al l'inici de que  podia suportar-ho tot, menys la mentida. Que amb falsedats amb mi no tindria res a fer, li remarquí...estava ben parlat. Tanmateix ell no ha respectat aquesta elemental regla del joc. Pensava que aconseguiria engalipar-me, i per més demostracions em demanà que li fera conéixer la meua família, amics, companys... No escatimaria esforços per tal de convertir-me en un assumpte compatible amb la seua vida conjugal, que ell mai va confessar. Va sobrevalorar les seues argúcies, per estudiades que les tinguera, li agradava jugar fort, fins i tot estava convençut que si el descobria, m'ho empassaria,-com l'altra- però aquesta vegada ha perdut.

Ara no caben postures ambigues. Podia transigir i gaudir de la meua part, al preu del meu assentiment. Però per a mi hi ha coses de naturalesa innegociables.