Memories de la desmemoria 35
25 d'octubre 1987
Per fi diumenge. Tinc tot el dia per a mi sola. La vida és bella. Clar que he de fer la tasca del col·legi, corregir, redaccions, preparar materials... Però qui pensa en això. El sol brilla sobre un cel blau mediterrani, la mar està tranquil·la després d'aquests dies de turmenta. He d'escriure-l'hi a la mama i enviar-li la foto de grup que ens van fer l'altre dia al col·legi. Bo,calma tranquil·litat, hi haurà temps per tot. Sona el timbre de la porta, que estrany , no espere cap visita a aquestes hores del matí.
En obrir la porta un jove d'aspecte agradable em somriu tímidament.
_Bon dia.
_Molt bon dia. Vostè dirà.
_Només venia a presentar-me. Sóc el nou inquilí de l'apartament del costat.
_ Ah el que havia quedat vacant. No per molt temps...
_ Li ha durat poc la tranquil·litat.
_ Però passe, per favor. Jo sóc Marina, Marina Molins.
_Lucans Climent. Perdone, no volguera molestar-la...
_ No és cap molèstia. Parla'm de tu. Ara mateix anava a preparar l'esmorzar. ¿T'hi va be cafè o t'estimes més altra cosa.?_ li dic donant-li l'esquena.
_ Un cafè amb llet em vindrà molt bé. Gràcies.
En uns moments vaig arribar triomfant amb un parell de tasses a la safata, la cafetera i un pitxer de llet ben calenta; per acompanyar, torrades recent fetes amb mantega i melmelada.
_ Així que anem a ser veïns. Servix-te tu mateix_ vaig dir-li mentre ens omplíem les tasses i mamprenien les modestes viandes per a un esmorzar de diumenge.
_ ¿ I a què et dediques?
_ Estudie música al Conservatori. I a més sóc membre d'un grup. Toquem al Cafè Concert.
_ Es una carrera molt llarga. No?
_ A mi en ve de família. El meu pare i el meu avi han estat i són musics. A mi no hi ha res que m'agrade més que la música. Mentre anàvem parlant, m'adonava que era un home uns anys més jove que jo, amb un rostre atractiu. No, no es que fou home guapo,...supose que era el conjunt el que el feia tan especial; moreno, de front ample cobert per un ble de cabells obscurs i brillants, les celles poblades i el ulls color avellana; el nas on poc asimètric li afavoria, boca mitjana de llavis fins...Duia barba d'un parell de dies o tres. En conjunt era molt atraient.
_ Marina, et preguntava si vols més cafè?
_ Ah, sí, una mica més, Gràcies_ Un teuladí es va aturar a la barana de ferro de la terrassa. Semblava content espigolant el que trobava per terra.
_ Volia comentar-te, que potser amb les pràctiques et puga molestar.
_¿Quin instrument toques?
_ En toque de diversos, però el violoncel és la meua especialitat.
_ A mi la música m'apassiona. Quasi sempre tinc engegats el tocadiscos o la radio. Es difícil que coincidim a les mateixes hores. Jo de normal ix de casa sobre les vuit i arribe per la vesprada, mai abans de les sis. Amb tot si alguna cosa ens molesta, tant a tu com a mi, hem de tenir la suficient confiança per a dir-ho. Ja sap allò de “Quan més clars, més amics”._ Em va fer un somriure d'assentiment.
_ Bé, no t'entretinc més que ambdós tenim coses que fer. Encara m'he d'instal·lar. Vaig arribar anit._ Va dir alçant-se i fent un intent de replegar taula.
_ Ep, ni pensar-ne, el primer dia estàs excusat.
_ Molt agraït.
En tancar la porta em vaig adonar de la delicadesa de les seues maneres, la seua forma de parlar. L'harmonia dels seus gestos Era d'estatura mitjana, més bé prim, i tenia una mans proporcionades i expressives. Ostres,¿encara queden homes d'aquests?
Comentaris