Memòries de la desmemoria 36

25 octubre 187/ cap 36

Quan parle amb ell, malgrat els meus plantejament se'm queda la ment en blanc. M'havia tombat al sofà a sentir música mentre llegia, quan sonà el telèfon. Era ell, el Lenon, la seua veu càlida el delatava. M'ha comentat que somiava en tenir una casa pròpia, una unifamiliar en alguna urbanització i “¡La imaginació al poder!”. Del maig del 68 ja fa uns quants anys, ara pocs miracles podem esperar. Em va respondre amb un acudit em va fer riure a gust. A falta d'altres virtuts he de reconèixer que és ocurrent. Hagués volgut dir-li, que el trobe tan a faltar, que les vesprades de diumenge són tan tristes i tan dolces pensant amb ell...Amb tot quan sé que em pot sentir, m'oblide de tot açò i em faig la dura. Ai, em sent tan vulnerable.

També parlarem d'en Epi, el seu amic.

_ Ah, per cert, volia comentar-vos a un i a l'altre un detall.

_ Vaja, havia d'eixir, massa ha trigat.

_ Doncs sí. Sembla que no us vau adonar que vaig desaparèixer La nit que anàrem a l'actuació de jazz. No m'heu fet el menor comentari.

_Escolta, ara que ho dius...

_Escolta'm tu. Si de cas pensàveu que ficar-me mà un i l'altre, anava inclòs amb la invitació, amb mi heu pegat en pedra. Jo sé quan i qui vull que algú en pose la mà damunt, i que jo sàpiga no us ho vaig sol·licitar en cap moment.

_Ma que tens el geni curtet, filla...

_Torna-li!

_Ens la tenies reservada”

_Sí, hi han coses que han de quedar clares.

_Perdona, ara he de penjar-te.

Quan vaig penjar el telèfon vaig recordar la insistència d'en Epi en que eixirem a sopar qualsevol dia, entre setmana. No comprenia el seu interès atès el poc que tenia ell per a mi. Supose que fou per avorriment que li vaig dir, que sí, que bé, que eixiríem qualsevol dia.

Així que finalment quedàrem. Em va portar a un restaurant esplèndid al port. Vam escollir la taula en vistes al mar. La llum dels fanals se reflectia creant tremoloses serps de platejades que suraven sobre la negror de les aigües.

En Epi era un personatge extravagant malgrat la seua aparença de no ser ningú. Escàs d'estatura i panxudet. El seu nom de pila era Bruno .Tenia una veu neutra i un aspecte gris. No era lleig, ni tenia cap tret de la seua persona que fos desagradable. Quasi sempre usava vestit de jaqueta i camisa i corbat a joc. Perfum car. Semblava correcte, atent, complaent i un pel massa generós. Sempre tenia la cartera la mà.

Quan el cambrer va portar la carta estava pendent del que demanara jo, perquè deia que ell de normal sopava poc. D'entrada vam demanar-nos uns vermuts. Mentre arribava la comanda, un còctel de marisc i cuixa d'ànec confitat per a mi, Ell un filet poc fet amb guarnició de rovellons. Una botella de cava “Juvé y Camps”.i una d'aigua. Mentre esperàvem va traure el paquet de ros americà i me'l oferí

_Gracies, Bruno. Fumem el mateix tabac.

_ Sí? Però tu no fumaràs tan com jo.

_ Home, no massa ...

_Jo fume quatre paquets al dia.

_ No pot ser, això és una bestialitat. Estaries mort.

_ S'ho pots preguntar als meus amics.

_ En raó dius que menges molt poc. Ja saps que el tabac lleva molt l'apetit.¿ O potser ho fas per això?

_ No. Jo en perdre només uns quilets, em sentiria bé. Estic pensant que després podem anar a prendre cafè o una copa al SamarKanda. ¿Has estat?

_ No. La veritat és que encara conec molt poc la ciutat. Vaig arribar en juny, i m'he he hagut d'instal·lar. I visitar a part de la meua família que hi viu aquí des de fa molt anys...Conec molt poca gent encara i a penes tinc temps de fer vida social. Ja saps el meu treball...

_Tinc entès que treballes al col·legi Públic Reina Sofia.

_ Malgrat que no ets monàrquica precisament.

_ Sí, després de tot vaig tenir sort al concurs de trasllats.

_ Està prop d'on tinc la fàbrica.

_Vaja, quina casualitat. ¿A que et dediques?

_Tinc una fàbrica d'entapissats.

_ A per això vas estar a la inauguració de Tívoli, on treballa la Pepa Rovira.

_I com et va ?

_ Doncs, bé. No em puc queixar. Tinc més de trenta operaris i una secretària particular.Loreta, amb qui em porte molt bé.

Després del primer vermut s'hi afluixà la llengua...Quan va arribar el cava, a la llum de les espelmes, li vaig detectar unes espurnes malèvoles als ulls. Amb tot l'ambient i el servei era molt agradable i Bruno era tot atencions, d'omplir-me la copa, encendre'm el cigarret, demanar-me com trobava el meu plat...De sobte em va fer sentir una mica culpable per haver-lo refusat tantes vegades.

_ Ah, volia agrair-te de tot cor les flors que em vas enviar. Va ser un detall molt delicat.

_No té importància. El que m'agradaria es que ens poguérem veure de tant en tant.

_ Mira està començant a ploure._ Vaig mirar l'hora. Ha estat un sopar molt agradable.

_ Doncs, ja ho saps, quan vulgues podem repetir.

_ Ara, si ets tan amable t'agrairia que em portares a casa

_Quedarem en altra ocasió. No? Espere que no et coste tant decidir-te.