Memòries de la desmemoria 37

30, octubre, 1987

I si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols

això almenys procura
en tant que puguis: no l'abarateixis
amb massa contacte del món,
amb molts moviments i converses.

Konstandinos Kavafis, poeta grec (1863-1933)

Lenon,

Ahir ens vam veure i ja sembla que ha passat molt, molt de temps. No puc pensar en altra cosa que no sigues tu, i em fa por no poder controlar els meus sentiments. Més quan pense que per a tu això no té cap importància, i per a mi massa. No sols perquè és la primera vegada que puc estimar lliurement a un home, sinó perquè la teua actitud em produïx un gran desconcert. Potser tu també estaràs pensant amb mi, amb nosaltres...M'ho confessares l'altre dia sense voler. Que malament manegem els nostres sentiments, com som de reservats...Sé que tu també estàs un poc preocupat, o, si més no, sobtat. I amb tot tampoc trobes el camí de dir-me el que sents i et limites a repetir-me massa sovint que vols fer l'amor amb mi.

De vegades em sembles un xiquet capritxos que demana allò que se l'hi nega, i si de cas ho aconseguix de seguida perd tot l'interès en allò que creia desitjar.

Per a mi les coses són diferents. Jo crec que tots els éssers humans cerquem l'amor per sobreviure. Per a mi l'amor és una necessitat primària, de donar-lo i de rebre'l, en completa reciprocitat. Però l'amor implica estima, interès i donar-se al altre.

També és comunicació, és voler estar fent les coses junts, parlar, relaxar-se...fer l'amor. L'amor, com jo l'entenc, demana estar oberts l'un a l'altre, tenir confiança, i la capacitat de ser vulnerables.

Jo crec que les emocions duren més que els sentiments. Per això em pense que la relació intima implica un compromís, un punt de partida per a que nasca i cresca una profunda intimitat compartida. El compromís no s'improvisa, es construïx poc a poc a mesura que cascun va fent-se sensible a l les necessitats i al benestar emocional de l'altre. Ha d'expressar-se i reafirmar-se amb regularitat, per a que d'eixa manera puga créixer i renovar-se.

Quan s'arriba a aquest punt aquest sentiment d'unió ens podria ajudar a superar qualsevol dificultat.

Jo, Lenon, trobe molt faltar la comunicació amb tu. Et puc parlar amb aquesta sinceritat perquè sé que mai llegiràs aquesta carta. Entre nosaltres no és que tinguem una minsa comunicació, és que a penes existix la comunicació. Així de clar i de trist, t'ho dic com ho sent. Tots necessitem que ens cuiden, que ens consolen, que en acaricien...Però encara no funciona la telepatia, si no sabem el que l'hi agrada o el que desitja l'altre no el podrem satisfer.

Per estimar ens cal temps, un element del que no disposem, siguem realistes. La resta són palles mentals. Ni tu, per les teues circumstàncies personals, ni jo, que em trobe en un període de transició entre una etapa de vida en parella massa destructiva, ens trobem en condicions d'entomar una relació en la que es puga incloure la vivència completa de l'amor.

A la vista de com ha esdevingut la nostra relació, tem que vulgues aconseguir-ho per apartar-me de tu, per concloure aquest assumpte. Per a molts homes com tu una vegada guanyat l'objectiu que s'han proposat es perd tot interès.

T'hi explique els meus dubtes des del silenci, des d'aquesta distància que ens separa. Si pogués saber el que pretens de mi, tal vegada estaria disposada a oferir-t'ho jo mateixa, per generositat...Si tu no t'expliques, però, jo no puc esbrinar-ho. Et sent tan esquiu, tan inhibit...Tot i que potser que tu sigues així.

Lenon, cel meu, si saberes quant t'estime, quant et desitge...Crec que no t'ho pots ni imaginar. Aquest sentiment és tan profund que dubte que hi pugues mai comprendre. I lamente tant que dia a dia vagen desapareixent del nostre repertori les carícies, els mots tendres...les petites follies...eixes que fèiem al principi de la nostra coneixença. Tanmateix aquella nit que eixirem amb Epi i els vostres amics, et vas apartar del grup i te'n anares a jugar al bitllar. I aquella vesprada a la platja...em vas deixar sola amb tota la meua tendresa fonent-se entre els meus llavis i els meus dits.

No sé per quan de temps encar esperaré sentir la teua veu, ni que sia per telèfon. Encar vaig a reunir-me amb tu quan m'ho proposes.El món és trist i buit i descolorit sense tu. M'entristix no poder expressar-te la meua alegria, el meu desig, la meua emoció. Crec que no ho podries entendre. Tem que et mofes de mi, de la meua ingenuïtat, del meu sentiment que sovint he d'amagar amb ironia, de vegades amb sarcasme, amb indecisió o amb arrogància abans que el ridiculitzes i el maltractes.

Tinc el pressentiment que els dies nostres estan comptats.