Memòries de la desmemoria/ cap 52

                                                                                                 Foto, Roser Busquet


diumenge, 8 maig 1988/ 52

“La memòria sap fer mal, ataca sempre pel flanc més dèbil, busca el moment en què tens la guàrdia baixa per minar-te la resistència.”

Ramon Solsona (Barcelona 1950)

                                                       La font de la Figuera, 8 Maig, 1988

Benvolgut Bertino,
Et vaig prometre amistada i per això t'escric. Tu saps que ho hauria fet molt abans. Per una banda em feia l'efecte que tu ignoraves coses de la teua futura esposa, que devies saber saber. Per altra, qui era jo per a ficar-me en camisa d'onze vares? Em plantege fins a quin punt arriba el deure d'una bona amistat. És difícil discernir en aquest cas, que és un acte de lleialtat, i que és un acte d'intromissió en un assumpte tan delicat com és la parella.
També em vaig adonar de que les cartolines, que tan amablement m'enviaves, van acabar-se. Ella no va trobar convenient que mantingueren una correspondència d'amics. Potser temia que arribares a saber, alguna de les seues cuites, cosa que potser no li permetrien eixir afavorida en la foto.
Bertino, ja sé que ets un home bo i noble, una gran persona i pel bon concepte que tinc de tu t'aconselle que vages amb compte. Espere i desitge que sigues conscient de la situació en la que et pot veure't involucrat. Amb tot volguera que es resolgueren els atzucacs i que la vostra unió fora solvent.
Fa uns dies vaig arribar-hi. per reunir-me amb uns bons amics i amigues  amb els que m'unix un gran afecte. També perquè els metges m'han aconsellat un canvi d'ambient. L'aire de la ciutat i aquesta primavera exultant m'han sumit de bell nou en la malenconia. Espere poder refer-me prompte. Per distreu-me aquesta bona gent organitza excursions pel anar a berenar voltants del poble, practicar algun deport, com muntar en bici, que tant ens agrada per les contrades properes i fins i tot hem fet alguna escapada cap a alguna muntanyola, on abunden els pinedes i les herbes, algunes en plena floració. Les seues flors, tan humils, són d'una bellesa colpidora..
Els ametllers, amb la seua La sentor de mel, em retreuen a la meua infància, a les corregudes que fèiem la jovenalla del poble on vivia llavors, cap als les rodalies, on nombrosos camperols encara vivien d'una forma ben sobrera. En alguns indrets no hi havia encara ni llum elèctric, .i per les nits es alumenaven amb llànties de carbur encara. El nostre, aleshores, era un país de pobresa, indignitat, silenci. La postguerra es va ser eterna, la manca de llibertats complaia de sobres a l'estament eclesiàstic, al militar i als adeptes al règim. Un règim que vam haver de suportar, sense ajuda. Però com es sabut la història l'escriuen els vencedors, i al nostre país encara n'estem patint les conseqüències de la guerra sense apel·latius, brou de cultiu que ha generat aquesta societat.
Tampoc pense que la vostra fora molt millor. Maleïdes guerres que  tan sols serveixen per despertar la part més miserable dels individus, per sembrar iniquitat, tristesa i desolació.
Amb el pas del temps hem pogut constatar, alguns dels que no van viure la guerra, que les ferides s'han tancat en fals. Que un augment de l'estat del benestar no és legitim a qualsevol preu, i que la pau i la prosperitat d'un país és una argúcia quan rau sobre la corrupció, la manipulació de la informació i oblit irresponsable i obscè dels fet més determinants de la nostra història.  


Per dissort l'evolució del teu país en aquest sentit no és més que un model negatiu.
Una forta abraçada,

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies