Memòries de la desmemoria 47

5, maig, 1988/cap 47

Jo no desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes, sinó sobre elles mateixes. 


Mary Wollstonecraft, escriptora i pensadora anglesa.
 (1759-1797) Les escales dormen

Al col·lectiu de mestres el setanta per cent érem dones. La vaga ja anava gestant-se des de feia mesos. Per una vegada ens vam posar d'acord quasi tots els ensenyants, esclar, per diverses raons, cadascú la justificava amb les seues pròpies. La major part prioritzaven els ingressos sobre les altres qüestions. No obstant era evident que havíem arribat a un punt en que calia una reforma educativa en profunditat.

La situació era insostenible. Els col·legis no reunien ni de lluny les condicions necessàries per a impartir un ensenyament de qualitat. A més la manca de personal per cobrir les baixes, la qual cosa constituïa un problema crònic a l'Escola Pública.

Les condicions dels col·legis, eren molt deficients en tot els aspectes. Alguns, com aquell on llavors treballava jo, era ben evident que per la seua ubicació, de fet, podia provocar problemes sanitaris entre la comunitat escolar.

Els menjadors funcionaven a un nivell d'alimentació, d'higiene, d'espai i de personal molt per baix de les necessitats de l'alumnat. I els sous dels docents de l'Escola Pública s'havia quedat com una gratificació simbòlica.

La vaga va ser precedida de sonades, multitudinàries manifestacions pel centre de la ciutat de València. Es respirava un ambient de gran crispació, per bé que mai havia conegut, al llarg de la meua experiència a l'escola, que el personal docent estiguéssem tan units.

Amb tot, els diversos representants dels Sindicats, mentre negociaven a Madrid amb els responsables del Govern, van convocar una manifestació a la capital que fou tot un èxit. Fou secundada per una gran part dels docents arribats de tot els territoris de l'Estat.

Les Juntes directives de les Associacions de Pares estaven ben al corrent dels ets i els uts que havien motivat una solució tan desesperada i ens feien costat. Pares i mestres, per una vegada, hi eren units com una pinya.

Per fi es va iniciar, vaga indefinida. Començaren a passar els dies. Alguns anaven al col legi per contrastar informacions aparegudes en diversos diaris i comentar com anaven desenvolupant-se les negociacions amb els responsables polítics del Govern.

La tensió creixia dia per dia sense solució. Cada jornada de treball que perdíem també era una jornada de ingressos que deixaríem de percebre, amb la qual cosa si el sou ja era migrat...Hi havia molta preocupació també en aquest sentit. Si més no per part dels companys que hi érem en una situació més precària.

No van faltar els comentaris maliciosos fins i tot de persones ben properes. Que ens queixaven de vici, que si mai no en teníem prou...El Govern de torn va haver d'enfrontar una situació per a la que, al meu entendre, aleshores no hi era preparat.

Els dies passaven lents. Cap a fi de curs i els col·legis tancats, semblava un desficaci. No fou la primera però fou la més dura. Cada dia la directora havia de lliurar el llistat dels que havíem en vaga. Molt pocs es despenjaren. D'altres -això ho sabria desprès- es van espavilar per fer la vaga sense que els tocara la butxaca, a còpia de il·legalitats administratives. Els va eixir redó a aquests “sabudets”, en missa i repicant.

Amb tot, la tensió ens destrossava, calia tornar a la normalitat quan més prompte millor. Per fi el conflicte hi era pràcticament resolts. Pel que feia al sonat augment de sou, ens donaven molt menys del que demanàvem, i encara seria percebut progressivament al llarg de quatre anys. Les noticies sobre com es van tancar les negociacions eren aclaparadores.