Memories de la desmemoria 43



28, gener, 1988 / Cap 43

La dificultat està no tant a forjar idees noves com a escapar de les velles.

John M. Keynes, economista anglès (1883-1946)



         
                                                                                                                                                                        fot andy-julia

Al llarg d'uns dies va estar rondinant-me pel cap les paraules d'en Bruno, la seua eixida de barral buit. Ell pensava que perquè acceptava la seua companyia havia de correspondre-li amb el llit. Ja és estar volat. Cada vegada que em venia el pensament em rebotava més, però què s'havia pensat, el borinot, que tirant de targeta ho podia aconseguir tot. Això no se l'hi acut ni al que va torrar la mantega. S'imaginaria que amb bona roba, un carro de luxe,- massa gran per a ell- una cort de suposats amics i una Romy Schneider, que diu que pareixia la seua dona, ell podia sentir-se un Robert Redford. Em figurava a tota la colla d'amigaxos asseguts a la taula d'un bar i ell el centre d'atenció, per una vegada, mentre que els altres li preguntaven sorneguers:
_Bo, i din-nos, te l'has tirada ja, o no, a la Marineta?
Buf, em cremava només d'e pensar-ho. Sabent, com sabia, de què anaven tots. I que el seu esport favorit, després de la butaca-bol, era anar-se'n a la caça i captura de les dones, així , indiscriminadament. Eren tots plegats un tall de desvergonyits. Aleshores ja m'havia comentat en certa ocasió, que a ells les senyores els tractaven molt bé. Que els invitaven a les seues cases a taula i estovalles de puntes...
Quan vaig sentir sonar el telèfon, a punt vaig estar de pegar-li un puntilló. Sort que vaig pensar que no m'ho podia permetre. Era ell. Em va venir de sucre perquè de seguida li vaig dir que ho havia pensat bé i que s'havia acabat la història. Va insistir en que no hi havia motius per fer-ho, i va fotre una llarga refutació. Per acabar dient que, amb tot, respectaria la meua decisió.
Al matí següent em tornà a tocar per demanar-me disculpes. Supose que fou la primera batalla que guanyà aquest personatge. La resta li va venir rodada. En endavant es comportà com un bon amic- i ho és- m'ho ha demostrat, sobretot quan la malaltia del meu germà. Mai em van mancar les seues trucades per preguntar-me pel malalt. Ni la seua companyia doncs venia a la clínica de tant en tant. Ja hem compartit una sèrie de dificultats, quasi totes meues. La seua vida, de moment, sembla molt més estable.
Dia a dia, amb paciència, va anar guanyant-se el meu afecte, respecte i consideració. No sé si se'n adona. Em pense que això seria filar molt prim. Potser recorda com era de diferent amb Lenon. El que sent per ell és un afecte tranquil, molt menys emocional, però també molt més estable. És una mena d'amistat que no sols no m'inquieta sinó que em proporciona la confiança que necessite.
M'agradaria poder-s'ho explicar sense ensopegar amb la seua gelosia i ressentiment, que de vegades ennuvola el nostre paisatge. Si fos capaç d'acceptar aquesta relació tal com és , sense demanar ni exigir més del que ens dona, tot seria perfecte. La balança estaria equilibrada. Jo tolere les seues circumstàncies familiars, mentre que ell tolera les meues circumstàncies personals. Em fa l'efecte que és just.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies