Memòries de la desmemoria 42

dimart 27, gener, 1988/ cap 42

No et fiïs mai de ningú que no tingui imaginació: sempre et clavarà la lata. Joan Sales (Barcelona 1912-1983)

És difícil parlar de Bruno. Quan ens van conèixer mai no m'hagués passat pel cap que arribarien a ser “amics”. Només veia diferències entre nosaltres, tan sols diferències. Ell pertanyia a un món que jo desconeixia per complet. La nota més destacada de Bruno, en aparença, era la generositat. Ell sempre pagava, ho pagava tot: els àpats dels amics, les copes, oferia tabac a tothom, el seu vehicle, un Mercedes últim model...L'altra característica, tan destacada com aquesta, era el seu estat depressiu, la seua obsessió per la mort.

Potser aquestes dues condicions estiguessin relacionades. Ell ho donava tot amb una actitud aparentment desinteressada, sense a penes correspondència. Em molestava la manera indulgent amb la que el tractaven els seus amics, com si encara li fessin un favor deixant-se convidar.

La nostra relació va ser una cosa inesperada. Ell sabia des del principi que a mi m'interessava l'altre. Fins i tot la primera vegada que sortirem junts, després de moltes negatives, ho vaig fer amb la intenció de traure-li informació sobre el seu amic. Necessitava arribar a fons de la qüestió i no perdre'm en divagacions, al voltant d'un personatge tan desconcertant, que havia arribat a significar un autèntic problema.

Ell s'adonà de seguida i em digué que ja que estava enamorada del seu millor amic, el que podia fer era gitar-me amb ell. En aquell moment em va semblar una ximplesa, més sabent l'interès que ell em mostrava.

D'això han passat uns mesos i ara endevine el sentit de les seues paraules. Aleshores ell, Bruno, ja sabia que amb el Lenon no arribaria enlloc. A mi em costà més comprendre que, de fet i quan més prompte millor, havia d'abandonar aquella “relació”. 
Ara sóc conscient que Bruno tenia raó. Tot i això va intentar justificar-lo, i em va contar el seu desengany que havia patit amb una dona, per la que s'havia sentit especialment atret. Al meu entendre una trola per deixar-lo en bon lloc.

Aleshores es presentà com una alternativa vàlida. Açò podia ser humiliant per a ell, que coneixia els meus sentiments. Tanmateix no li va importar, i seguirem. Sovint em telefonava, de vegades quedàvem. Em portava a restaurants, a ballar...Amb més paciència que un sant i una delicadesa exquisida. De tant en tant s'hi presentava amb algun obsequi i tot. Jo em sentia afalagada, esclar.

Vaig estar reflexionant sobre el seu "desprendiment" i vaig arribar a la conclusió que podia ser una actitud patològica.

Amb tot jo li corresponia amb algun sopar, preparat amb gust, a casa meua, i cuinat per mi; però ell, com que sempre deia que tenia poca gana, només s'avenia a prendre una macedònia de fruites.

Un dia, baixant l'escala per acompanyar-lo a la porta, va i em diu que hauríem de pensar d'anar al llit. Que no ho deia perquè ho desitjara, no, sinó perquè havia de demanar-m'ho- com si fos una obligació-. Es a dir que per a ell hi havia arribat el moment de fer-ho per contar-ho als "amics".