Memòries de la desmemòria 28



Agost 1987 cap 28


De vegades tinc pensaments disbaratats: no desitge una relació estable però...necessite un home. Em ve al cap "Amacords" de Fellini, l'escena en la que el jove, que estava un poc ratllat, se'n puja a aquell arbre immens, i allà dalt comença a cridar amb totes les seues forces: "Voglio una donna...Voglio una donna..." Em moria de riure, però és que a mi, ara, em passa el mateix. Dec d'estar també un poc boja. De vegades la bogeria en aparença no es nota gens- o molt poc-. Eix és el meu cas, sobretot tenint en compte que l'home em crea una ansietat molt gran, i que els meus gustos en aquesta matèria són molt estrictes.


Per altra banda em trobe en ple procés d'adaptació, nous espais, nova gent...Els amics que he deixat enrere han estat fruit de tota una vida, un canemàs de vivències i afectes compartits, que han conformat fins ara el meu plànol sentimental. Aquí, la poca gent que conec, em sembla absurda. Què pinte jo enmig d'aquestes persones?.


El meu món personal, intim, contrasta amb tots i amb tots els seus ambients. Detecte aquesta disparitat. Els meus llibres oblidats, els meus escrits, les històries interrompudes, els projectes literaris, alguns eternament ajornats... Què significa tot açò? La vida és tan curta que necessitaria vuit o deu vides per realitzar el que desitge... I és tan curta...Com vaig a acontentar-me amb una vida superficial? Com vaig a passar-me-la esperant? Esperant què? Que les granotes crien pel? "Les il·lusions són obscenes" deia Espriu, amb molta raó. No hi ha que esperar res...I tanmateix no hi ha que viure sense esperança. Sembla que que hi ha que fer és abastir un equilibri impossible, que ens permeta refusar les il·lusions sense enfonsar-nos. O sense arribar a creure del tot...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies