Agost el terrible




Agost, he de dir-te que ets un mes que no em moles gens, sobretot si un tracta de sobreviure a València. Fas una calor que et tomba, em passe el dia xopada de suor. Menina calor fas. El sol no crema, et torra. Ets el més dels incendis, guarda quins desgavells. Ací davant d'on visc tinc el frontó de la finca, i ells, homes, homenets i monicacos, embogits com les vespes, se la passen pegant-hi frenètiques raquetades, fins que rebenten les pilotes. No cal dir el so en estereo que foten al llarg de les moltes hores del dia i part de la nit. Mira, Agost, que no hi ha qui t'aguante ací, a la ciutat. Molts establiments estan tancats. Per trobar-ne un d'obert has de fer el camí de Santiago. I quan el trobes, atent-te a les conseqüències. A alguns llocs, grans magatzents, cinemes... et pot donar un curunguele del fret que fa. Després diuen que hi ha que alforrar energia. A mi, de veres, que em caus gros, gros i ben gros. Així que no saps com m'alegre que estigues ja a les últimes.


Com que hale! sort que fins a quan toque no tornaràs pesant i angoixós, i haurem de suportar-te altra vegada. Paciència. Supose que alguna cosa bona també tindràs...

Comentaris

Araceli ha dit…
Llum m'has tingut rient una bona estona. De cop he entès perquè em ve tant de gust marxar per l'agost.

Per cert, ja he vist el precios comentari que m'has deixat a l'entrevista del espaifotografic.

Aquest estiu he participat en algunes exposicions col.lectives.
A la que faci una en solitari t'ho comunicarè encantada.

Una abraçada ben gran!

Entrades populars d'aquest blog