Cròniques
personals
Aquell
vespre havia interromput la tasca de pintar les parets del pis;necessitava un decans i Otilia m'havia proposat anar a Benicassim a
conéixer uns amics.
Al
llarg del trajecte em va parlar per primera vegada de Paty, ja n'eren
amigues de menudes allà, al su país; després d'uns anys s'havien
retrobat; m'ho va dir amb aquell tò d'entusiasme amb el que elles,
dèien les coses. Em va parlar de la seua amiga Carol, professora
d'espanyol a Brest. Solia venir-hi en vacances. Féia massa calor
aquell mes de juliol i jo, després de la feina dels darrers dies em
sentia atordida.

L'estança
olorava a un guís exquisit. Poc després de les presentacions vam
seure a taula. A mi em cridava l'atenció el cap completament rapat,
em feia l'efecte d'un modernisme radical, el seus trets armoniosos
esbotzaven una bellesa serena, jove encara, de cos esvelt que es
movia amb naturalitat, parlava i organitzava el sopar.
Mentre
la llarga sobretaula parlàrem de tot, gastronomía, costums passades i
presents...les converses es barretjaven cordialment entre nosaltres
en diversos idiomes. Bona gent! ens mostraven cordials malgrat les
dificultats lingüístiques. Sophi, una amiga de Paty ensenyava
espanyol...Després anàrem preparant-se per eixir a ballar. Vaig
comprendre que el meu cansament no em permetia d'acompanyar-los,
m'els mirava amb sana enveja...Sophi, preciosa, amb vestit i sabates
negres, elegant i discreta mostrava una distinció natural, que la
féia molt més atractiva. Quan comparegué Paty em va semblar
resplendent; vestía un conjunt de lamé, el maquillatge delicat
resaltava els seus trets exòtics. Em va semblar plena de vida,
d'encís, d'eixe quelcom misteriós que només poseïxen algunes
persones i les distingeix, les eleva i els presenta com éssers
perfectes per definició...autèntics.
Fou
fermós aquell moment, contemplar-la així, quasí un regal.
Finalment el grup s'acomiadà, allunyant-se.
Vaig
restar absorta. Paty malalta de càncer...intervinguda de féia poc,
ara la situació, des del meu cansament físic, em desbordava, quín
ésser humà devía ser, sense arrogància ni coqueria, la seua bellesa
calva...
Sí,
es féia revisións períòdiques; sa mare era de raça negra. Per
qüestions de raça va parir el refús intens de la seua família. A
l'última revisió li detectaren una alteració dels teixit a una de
les mames. El metge li espetà sense més ni més: Vosté té càncer
i anem a practicar-li el següent tractament. Ella se'n recordà de
la seua "mamita", va morir tan jove...Els fills de
Patricia, Felip i melisa eren d'apenes uns pocs anys. Ella es disposà
a lluitar, no volia que ells, els seus fills, visqueren l'amargor que
ella i els seus germans patíren en pròpia carn.
Quan
ixqué de l'operació la seua filla encar de pocs anys, va romandre
aprop seu. De vegades l'havíen vist acaronant el seu cap nú.
Després va haver d'assumir el seu cos incomplet. I encara la menuda
va voler veure com havia restat...L'animà, n'era al seu costat.
"
Cuando mi padre enviudó pasaron años antes de que entablara otra
relación. Nosotras le ayudamos a buscar novia. Estuvimos en un
internado los tres, mi hermano, en otro. Nos enseñó la sortija que
le regalaría a su nueva pareja. En el internado nos dijeron que
habían franceses. Así que hicimos como que se nos perdió el gato y
fuimos a preguntar a dónde los franceses. A mi aquella gente me
encantó i decidí viajar a Francia. Más tarde me dí cuenta que yo
quería vivir allí."
A
taula encar restaven les taces del cafè i marmelada, restes de
pà...parlàvem, Paty ens explicava alguns records, d'altres que hi
havia compartit amb Olga, detalls de la seua infermetat. "Tenemos
que irnos, esta semana mismo porquè tienen que hacerme una sessión de
"químio". Cuando llegue el momento me quedaré dos días
en el hospital para estar más tranquila. Mis amigas se encargarán
de los niños..."
M'admirava
la seua naturalitat, les seues expressions, les seues paraules fluïen
com l'aigua clara d'una font, plena de vida, de voluntat de viure, de
resolució absoluta...
"Para
comer: "sudao" una comida típica colombiana. La preparamos
entre todos mientras seguíamos conversando. Celebràbamos el
cumpleaños de Sophie, su marido, sus amigos y nosotros le preparamos
una pequeña fiesta. Estaba dichosa."
Quedàrem
en veure'ns, ens donarem les senyes.. els seus
fills l'esperàvem.Vaig preparar el meu pis el millor que vaig poder per
acollir-los. Olga, la seua germana, em digué que es trobava bé. Ja
no ens vegérem més, m'hagués agradat tenir-los a casa.
Conéixer
a Paty va estat una experiència molt especial. Ella semblava forta i
tendra alhora...valenta, molt valenta. Em sent afortunada d'haver-nos
fet amigues. No sé si tornarem a veure'ns però per mi Paty és com
una estrella a fugaç, que creua el blau profon de la nit. I saber
que existeixen persones com ella em reafirma la confiança amb la
gent. Potser els nostres camins no tornaràn a creuar-se mai més; o
potser sí tornarem a trobar-nos. Sobreviure a la seua malatía és un
acte de valor i de fortuna. Ambdues condicions posseïx ella i
s'estima tant la vida...tant...
Potser
sí, possiblement tornarem a trobar-nos i comentàrem amb goig aquests
moments compartits, llargs i difícils a estones, una vegada
superats. Mantindre'm encésa al nostre cor la flama de
l'esperança...cada día, cada día...
"Fins
sempre, Patricia, je t'aime"
Comentaris