dilluns, 9 de maig de 2016






Cròniques Personals original de Llum Sánchez





Aquest mes podria fer-se molt llarg. Em sentia neguitosa degut al canvi d'entitat bancaria; sabia que no tenia motius...però això significava tràmits i més tràmits...i més tramits, fins que se'm podien eixir per les orelles...I per acabar-ho d'adobar el cotxe començava a perdre aigua, una reparació d'un grapat de millers de "peles", i se'm vé damunt la més grossa, aquesta la deixaria per la paga extra. Sí, sabía que em mancaven prop de dos mesos, amb tot esperava arribar.

Per fi, com aquell que no vol, anava acabant el quadern que duia entremans; durant aquells dies me'n vaig trobar alguns que tenia oblidats, més els que jo m´havia regalat, en tenia per molt temps. Qué bé, vaig pensar, aixó em tranquili·litzava.

Feia moltíssima calor, els braços en recolzar-los se m'apegaven a la taula d'escriure, era molest. Feia molt de vent a aquelles hores, les déu de la nit, i els xiquets encara cridaven jugant al pati de la finca, sort que anaven amaïnant, es notava, també. A la pista de frontènis a penes es sentien crits, quín desig silenci....De vegades era tanta la necessitat que no gosava ni engegar la radio per escoltar música.

Ara el pare em vé a la memòria, amb tant que li agradava la ràdio i per contra els darrers anys apenes l'escoltava. Aleshores no podía explicar-me la seua inactivitat. Fins i tot un día li vaig dur un blog perquè escrigués les seues memòries; jo sabia que tenia certa habilitat per escriure i una lletra preciosa. Tanmateix ni va arribar a encetar-lo, tots els meus suggeriments van caure en buït, al pobre home li quedava ben poc esma per res que no fos la feina.

Ara comprenc que amb l'edat van perdent-se els interessos, les aficions, els gustos...Em passava els díes treballant a l'escola, i en tornar a casa, organitzar, netejar...engegar la rentadora, planxar la roba...semblava que quan més tasques féia, més em restaven...

Amb tant que m'agradava dormir... em despertava de bon matí i no podia romandre al llit pensat amb les coses per havia de fer. M'alçava sense poder obrir els ulls i pensant que em quedava tot un dia per davant. Després de dinar a vegades, mitja horeta...o ni això, amb tant que m'agradava dormir, com dèia la mama; quan podía, no era possible, havia d'aprofitar les primeres hores del matí, les obligacions de la llar, els fills...en conseqüència vaig començar a patir d'insomni.

Després vingueren anys de malsons...De llavors ençà mai no he pogut dormir com deumana. Els ansiolítics han estat els meus companys de llit, ara a més, afegeix dues píndoles d'herboristeria, tot i que apenes note l'efecte; el cos s'ha acostumat a viure sense dormir el que cal, això explica que se m'haja presentat aquesta estranya malaltia als tendons i als músculs. El son és un tresor immens. Clar que el fet de posar-me en peu a les primeres llums del dia ja havia esdevingut un automatisme; però, ves per on, després, en vacances tot i que voldríes romandre una estona més al llit, no pots...Així que comence el dia treballant com una locomotora a vapor...ni platja, ni bany ni perdre un minut.

La lectura, per la nit, quan puc, arrapant-li unes hores al son, o part de juliol de matinet a la terrassa, asseguda al balancí; el millor moment del dia. Ara que podria escriure, veure una estona la televisió o mamprendre la l'escriptura...em fan mal les mans, els braços...Semble una vella consumida parlant de malalties i dolors.

Fa catorze anys que vivim aquí i ara em trobe a punt de quedar-me sola definitivament; també és cert que hauria de recol·locar-me al meu ambient. Diuen que el lloc on un viu, explica la teua vida. Ara amb aquesta última embestida ho note més, és evident.

Fa tres anys que el meu fill gran se'n anà de casa a viure independent, i encara resten aquí moltes coses d'ell. Amb la filla passarà el mateix, aquesta no es tan escampadora, és un altre caràcter, potser té menys coses, la seua vida es molt més senzilla. Quan començàrem a estimar-nos a la llunyania ja havien passat sis anys, de poc van aprofitat. També potser que ens estimem i que no ens donem compte. Ella em troba gran, sorda i despistada...Es un bon moment per deixar el niu, tampoc és un plat de gust presenciar la decadència d'algú estimat. Si jo hagués sigut capaç de donar eixe pas, quan diferent hagués sigut la meua vida!

Bò, deixem les enyorances. A Benicassim vaig conéixer un grup d'amics de les comlombianes, en particular de Paty i la seua família, marit, fill, filla, amics...

Va ser una sort conéixer-la, la pena és que pateix de càncer i la seua supervivència és incerta. M'agradaria escriure-li una referència sobre aquelles hores que vam compartir.





Publica un comentari a l'entrada