Cròniques Personals original de Llum Sánchez
Aquest
mes podria fer-se molt llarg. Em sentia neguitosa degut al canvi
d'entitat bancaria; sabia que no tenia motius...però això
significava tràmits i més tràmits...i més tramits, fins que se'm podien eixir per les orelles...I per acabar-ho d'adobar el
cotxe començava a perdre aigua, una reparació d'un grapat de
millers de "peles", i se'm vé damunt la més grossa,
aquesta la deixaria per la paga extra. Sí, sabía que em mancaven
prop de dos mesos, amb tot esperava arribar.
Per
fi, com aquell que no vol, anava acabant el quadern que duia
entremans; durant aquells dies me'n vaig trobar alguns que tenia
oblidats, més els que jo m´havia regalat, en tenia per molt temps. Qué bé, vaig pensar, aixó em tranquili·litzava.
Feia
moltíssima calor, els braços en recolzar-los se m'apegaven a la
taula d'escriure, era molest. Feia molt de vent a aquelles hores, les
déu de la nit, i els xiquets encara cridaven jugant al pati de la
finca, sort que anaven amaïnant, es notava, també. A la pista de
frontènis a penes es sentien crits, quín desig silenci....De vegades
era tanta la necessitat que no gosava ni engegar la radio per
escoltar música.
Ara
el pare em vé a la memòria, amb tant que li agradava la ràdio i per
contra els darrers anys apenes l'escoltava. Aleshores no podía
explicar-me la seua inactivitat. Fins i tot un día li vaig dur un
blog perquè escrigués les seues memòries; jo sabia que tenia certa
habilitat per escriure i una lletra preciosa. Tanmateix ni va arribar a encetar-lo, tots els meus suggeriments van caure en buït, al pobre home
li quedava ben poc esma per res que no fos la feina.
Ara
comprenc que amb l'edat van perdent-se els interessos, les aficions,
els gustos...Em passava els díes treballant a l'escola, i en tornar
a casa, organitzar, netejar...engegar la rentadora, planxar la
roba...semblava que quan més tasques féia, més em restaven...
Amb
tant que m'agradava dormir... em despertava de bon matí i no podia
romandre al llit pensat amb les coses per havia de fer. M'alçava
sense poder obrir els ulls i pensant que em quedava tot un dia per
davant. Després de dinar a vegades, mitja horeta...o ni això, amb
tant que m'agradava dormir, com dèia la mama; quan podía, no era
possible, havia d'aprofitar les primeres hores del matí, les
obligacions de la llar, els fills...en conseqüència vaig començar
a patir d'insomni.
Després
vingueren anys de malsons...De llavors ençà mai no he pogut dormir
com deumana. Els ansiolítics han estat els meus companys de llit,
ara a més, afegeix dues píndoles d'herboristeria, tot i que apenes
note l'efecte; el cos s'ha acostumat a viure sense dormir el que cal,
això explica que se m'haja presentat aquesta estranya malaltia als
tendons i als músculs. El son és un tresor immens. Clar que el fet
de posar-me en peu a les primeres llums del dia ja havia esdevingut
un automatisme; però, ves per on, després, en vacances tot i que
voldríes romandre una estona més al llit, no pots...Així que
comence el dia treballant com una locomotora a vapor...ni platja, ni
bany ni perdre un minut.
La
lectura, per la nit, quan puc, arrapant-li unes hores al son, o part
de juliol de matinet a la terrassa, asseguda al balancí; el millor
moment del dia. Ara que podria escriure, veure una estona la
televisió o mamprendre la l'escriptura...em fan mal les mans, els
braços...Semble una vella consumida parlant de malalties i dolors.
Fa
catorze anys que vivim aquí i ara em trobe a punt de quedar-me sola
definitivament; també és cert que hauria de recol·locar-me al meu
ambient. Diuen que el lloc on un viu, explica la teua vida. Ara amb
aquesta última embestida ho note més, és evident.
Fa
tres anys que el meu fill gran se'n anà de casa a viure independent,
i encara resten aquí moltes coses d'ell. Amb la filla passarà el
mateix, aquesta no es tan escampadora, és un altre caràcter, potser
té menys coses, la seua vida es molt més senzilla. Quan començàrem
a estimar-nos a la llunyania ja havien passat sis anys, de poc van
aprofitat. També potser que ens estimem i que no ens donem compte.
Ella em troba gran, sorda i despistada...Es un bon moment per deixar
el niu, tampoc és un plat de gust presenciar la decadència d'algú
estimat. Si jo hagués sigut capaç de donar eixe pas, quan diferent
hagués sigut la meua vida!
Comentaris