Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
60
"Han
passat tants anys
han
passat tantes coses..."
en
paraules del nostre poeta Vicenç Andrés Estellés.
I
ara torne a retrobar-me amb l'antiga ideología anarquista i m'hi
veig integrada amb totes les meus mancances i salvant les distàncies
del temps i l'espai. Caldria reflexionar sobre el llarg periple que
m'ha portat al punt de partida, però més que res al fet de tornar
justament a les idees que em van fer vibrar d'emoció fa anys, i hui
plorar el sentiment de pena, de ràbia i d'impotència.
Qué
malament hem aprofitat el sacrifici i la lluita generosa d'aquesta
gent. Qui ha romàs? Han romàs els vividors, els que saben nedar i
desar la roba, els/les oportunistes, el polítics afeccionats o
titolats, els feixistes per suposat; les esquerres no acaben de
trobar el seu lloc; els comunistes van minvant, minvant... I...On
haurà anat a raure el "Movimiento Libertario"?, deu ser
una cosa així com "l'esperant", aquel idioma únic que
havia d'unir a tota l'humanitat... una relíquia, una possibilitat
somiada, una idea tan bella com irrealitzable. Sí, hui en sent
particularment derrotista; una glòria.
Tanmateix
el fragment que he transcrit és tot una declaració de principis. No
sé quin serà el proper pas; em deixaré portar i el camí em menarà
a algun punt de l'horitzó. No em preocupa ni m'angoixa.Tot té el
seu moment. M'adone que vaig avançant, que incorpore nous elements,
molt significatius per cert, al meu procès de creixement i amb bon
ritme. Només he de recordar, fa només uns anys, com i què era jo
llavors, qué pensava, què féia?
Així,
pas a pas aniré descobrint les properes fites, tot està per fer. I
encara he tingut la sort de viure aquest moment.
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
61
La
serra d'Enguera està en flames. No han obert la biblioteca. A la
plaça he vist gent, més de la poca que sol haver-hi. He parat
l'orella. Crec que estan evaqüant algunes contrades. Ahir, venint de
València, vaig veure que una fumaguera densa al costat dret, prop
d'aquí, eixía per darrere d'unes muntanyoles.
Em
trobe a gust quan torne a casa, pense, a la ciutat. A la balconada,
voltada de la buganbilla que s'enllaça pel seu compte representant
autèntiques garlandes, de l'edra, que ja s'enfila fins al sostre; el
polp i d'altres plantes ben fines, i amb la tranquil·litat que es
respira, atés que gran part dels veïns fan vacances...és un
paradís. Els "tropis" han començat a canviar les
plometes, se'ls veu tant bonics, tan joganers...se'ls veu feliços.
Aquesta
experiència d'estigüejar a un poble no ha resultat encertada. Aquí,
a l'entrepis, fa una calor insuportable. El control del veïnat és
exhaustiu. I a més no em fan gràcia. No em sent a gust. Ahir vaig
trobar forces per anar a la Font, on estigüegen dues col·legues, a
escoltar romanços.
Malgrat
el meus esforços per retrobar el ritme normal, no sóc capaç de
domir bé, potser la calor, els sorolls, el meu malestar...L'accident
em va trastornar l'ànim, i encara no m'he pogut refer. Em note una
zona de la cara com endormida. Des de l'accident que no sóc jo; en
trobe susceptible i tem que les conseqüencies de l'accident siguen
més serioses dell que sembla. He pensat tornar-me'n a casa abans del
que pensava. M'he pres uns dies per decidir-ho. Sí el proper dilluns
segeix igual, me'n tornaré a casa.
Aquest
estiu tan sec i calorós s'em fa insuportable. Sort que no vaig
prendre la decisió de venir-hi a viure. Ací em sent enclaustrada,
malgrat la bellesa del poble i del paisatge. Crec que l'error va
consistir en llogar açò. M'hagués vingut més bé una caseta
terrera, a un carrer ben tranquil i sense veïns damunt.
Ara
tinc intenció d'anar-me'n a passar fora el pont del Pilar i en
tornar preparar-me amb temps unes bones vacances al Nadal. M'han
recomanat aquesta agència. No sé com solucionar el tema de
aloixament, però pense que no pot se tan difícil. No m'atreu la
idea de tornar a les Universitats d'estiu. L'última tentativa a la
V.I.M.P. de València fou un fracàs...
Sí,
ara pense d'iniciar una nova vida. Els dissabtes aniré al mercat de
Jesús. I després ho tindré tot a punt per anar-me'n a can
Berenguer banyar-me i dinar a "Ca la Rosa" aquest
restaurant és un lloc molt agradable. Per la vesprada en tornar,
podré passar-la corregint i preparant...la programació setmanal. En
tornar a dormir a la meua habitació, què bé!. I quan em vaig
despertar sentí quan properes poden arribar a ser les coses
quotidianes.
Comentaris