Cròniques
Personals original
de Llum Sánchez
N'era
sedada, dormía, apenes se sentia s'enutjava i les angoixes eren
supotables; el passat ja no l'amoinava; recordava, sí, ara el
sofriment havia deixat pas a un sentiment d'abandó...Havia arribat
l'hora de rendir-se, els dolors havíen amaïnat, encara que les
forces... aquella energia... Ja no patia, llavors va pensar que es
trovava a l'imbe, aquell lloc on dèia l'Esglèsia que anaven a raure
les ànimes dels inocents...
De
sobte aquella benestança li fou arravatada per la idea que havia
d'escriure cartes a algunes persones... o potser no calia, no tenia
temps, es trobava cansada. Vivía al ritme que li permetía el seu
cos, es llevava essent nit encara i percebía el pas del temps sense
recança, després de tot les coses més importants ja n'eren fetes.
Malgrat
els seus progressos encara somiava amb illes llunyanes voltades d'un
blau intens, amb un sol rutil·lant, flors, ocells...un lloc tranquil
i a recer. Com que passa moltes hores sola s'ha fet a parlar
poc...s'estima més el silenci, la mormor d'aigua dels seus
pensaments, la solitut en aquest dies de plutja i tempesta....
Sap
que li queda una cosa per fer, amb tot s'adona que ha arribat a la
mar de la Tranquil·litat i no voldria tornar ara que les ombres no
l'atabalen; el pitjor, pensà, era sentir-se àrida com un desert, i
amb el cap buït...No pot crear, compren, ha cremat les naus, ho sap,
sap que l'elecció fou feta temps enrere. Sovint pensa avançar cap
al no res sense recança, integrar-se al cicle biològic.
De
sobte recordà una definició, la va descobrir al llibre de
Literatura de quart curs de baxillerat, "L'humorista mira, pensa
i somriu; veu en totes les situacions dramàtiques de la vida, una
faceta còmica, i en cada situació còmica, alguna cosa capaç de
preocupar."
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
85
Carta
de comiat a la mestra de Valencià
Mestra,
Crec que m'he esforçat més que l'any passat, espere que s'haja
notat.
Vosté
ha sigut i és una bona professora. Gràcies per ensenyar-nos tan bé,
amb ganes de que tirem endavant, se l'ha vist molt interessada per
nosaltres, i això està bé; en els altres cursos, res de res, em
tingut que esperar a primer de la ESO per aprendre més i saber els
costums de la nostra llengua.
Creíem
que era més renegona, però quan portem més temps juntes em donem
compte de que és agradable i simpàtica. Es una professora que
escolta.
No
vaig a posar ninguna crítica perquè per a mi és la professora més
agradable.
Hasta
sempre.
Gràcies
Evana.
Quantes
coses passen en la vida d'una persona!... a la millor és la
repetició constant d'un mateix cicle...
Ara,
en aquest moments, és com si em trobés altra vegada amb la plaça
suprimida i amb espectativa de destí. Dintre d'uns dies s'haurà
resolt aquesta situació; es tanca una porta i se'n obre d'altra.
Arrere queden cinc anys de treball intens.
Ha
passat el temps i han canviat moltes coses... els afectes són més
profons, les reticències han anat minvant. Jo també he crescut, ara
em sent més en armonia amb els meus principis amb totes les
conseqüències; per sort res a veure amb un ésser gregari i poruc
incapaç de desmarcar-se del conjunt.
Una
vegada més me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Em ve
al pensament quan vaig demanar el trasllat a "Illa". Els
anys que vaig passar-hi, la soledat, l'esfoç per redefinir-me...per
ser conseqüent amb l'ética personal a més de la
professional...Llavors s'obría un interrogant, potser pels altres
estava més definida que per mi. O, a la millor, sols alguns dels
meus alumnes, amb eixa intuïció que els proporciona la inocència,
em conèixen més bé que no jo.
Tant
se val, el cert és que tot té un sentit, encara que poques vegades
ho comprenem... Si hagués de resumir aquests cinc anys, tornaria a
dir que han estat preciosos. L'inconformisme...és la dialèctica
dels disidents. Fa uns dies, quan prenia el camí del col·legi, els
ulls se m'ompliren de llàgrimes... he resistit, però.... Cóm?,
encara no ho sé.
Darrerament
he rebut diverses cartes de comiat d'alguns alumnes, malgrat els
dubtes comprenc el sentit de l'ofici, instrucció i formació . La
mare ens va ensenyar l'ética del treball. "...la primera
obligació és treballar que del treball, vivim". Em vaig
estimar el consell. Tanmateix de vegades sents que no pots més i amb
tot encara arribes. I penses que et trobes deseperançada i apareix
un Dr. Elorza que et comprén i mira de fer-te aquesta malaltia més
suportable, i t''aconsella que no deixes el treball...Potser caldria,
però, trobar-ne un de més relaxat, una tutoria a Primària...potser.
"Usted
és una mujer triste", va dir el Dr. Candel, no ho sé, no sóc
fàcil de definir. Al sí d'aquest context em trobe quasi bé, encara
que em manca alguna companyia; tampoc, però, acabaré oferint-li la
meua tendresa a un gos o un gat. Val més romandre dins la closca;
cada vegada tinc menys ganes d'experiments, supose que serà una
característica de la maduresa. O potser els millors anys encara em
resten per vindre. Tampoc em preocupa; la vida passa tan
depressa...qualsevol cosa pot passar...o res, la rutina és tediosa;
la vida no deuria significar una feixuga càrrega, sinó un fluïr
armoniós del temps...dins un espai amable.
Tornar
a escriure... ho faré tan prompte acabe amb el treball, sense
pretencions, per pur plaer... I de tant en tant, perdre el temps, ja
he anat prou atrafegada; ara voldria descansar, banyar-me, prendre el
sol, gaudir de les coses belles de la natura; superar alguns
defectes, ser aprop dels que més m'estime, freqüentar les
amistats...i ser capaç de somriure quan comprenc a quín món de
bojos em vingut a raure...
Acomiadar-me
de l'alumnat va ser com llançar-los a volar sobre l'ampla mar de la
vida, amb la certesa de que la meua tasca era conclosa i la seua
pròpia acabava de començar, amb la confiança que fora de les aules
sabríen bandejar-se tan bé com ho aconseguiren
endins.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
86
Els
fets ens conformen la vida en forma d'una repetició constant dins un
mateix cicle. En aquest moments em trobe a la deriva, suprimida la
plaça i a l'espectativa de destinació, però ya no m'atabala. Dins
uns dies s'haurà resolt aquesta situació; "...quan una porta
es tanca, d'altra se'n obre..."Enrere resten cinc anys de
treball intens."
Mentrestant
he crescut, no sóc un ésser poruc i gregari, incapaç de
destacar-se en res del conjunt, sinó que sóc amb totes les
conseqüències. Una vegada més, quan acabe un període de treball,
me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Recorde quan vaig
demanar "L'Illa"; els anys que vaig passar-hi, la soledat,
la impaciència per trobar-me a mi mateix... revisar (i sobretot
aquell paradís que descobrí...tant a dintre meu, com al voltant;
del caos va néixer l'ordre.
De
vegades em costa de percebre sense esforç que tot té un sentit,
que poques vegades ens és donat a conéixer. Si hagués de resumir
aquest cinc anys, potser tornaria a dir que han estat penosos. Ràbia
i impotència. Fa uns dies els ulls se m'ompliren de llàgimes quan
prenia el camí del col·legi. He resisitit, encara no sé com. Ara
que ja ha conclós i que he rebut algunes cartes de comiat d'alguns
alumnes, he comprés que he fet un bon treball ) .
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
87
Un
vell estany.
es
capbussa una granota:
remor
de l'aigua.
Basho
Havia
estat corregint una estona, quan em vaig adonar de l'hora; me'n devia
anar al llit, demà començaria la setmana i calia d'estar a punt; a
més la setmana vinent me'n aniria i volia deixar les coses
organitzades.
Aquest
dies passats havia estat actulitzant-me les camises; m'havien quedat
prou bé, per contra amb la jaqueta negra la vaig "pifiar".
Quede clar que no sóc la "Garberí", la famosa modista
dels anys quaranta, i mai no ho seré... Amb tot havia estat
reflexionant sobre la manera de vestir; i vaig acabar fent una bona
criba de les preferències. M'estime més la manera informal; els
alumnes diuen que semble una "quinzeanyera"...no crec que
arribe la sang al riu, cóm exageren els "paios"! camises i
pantalons són la basse, el "dia a dia", i com que se'm
presenten poques ocasions de vestir d'una manera formal, és prou
il·lògic desar roba als armaris, per si es presenta usar-la, mentre
es fa antiga. Errrrror!, això s'ha acabat, així com les jaquetes
d'entretemps i les d'estiu. Res, menys roba i més seleccionada en
basse a les necessitats i la comoditat.
Ara
en tenia massa i tot de roba...tanmateix arrossegava la sensació de
carència d'altres temps...Aquesta malaltia la guareix el temps, en
la mesura que anem madurant les coses, trobem el seu lloc i la justa
mesura. Tampoc cal una preocupació estrema.
*
* *
Quan
vaig veure la tía Amanda al tanatòri em va sembla estranya...Era
realment la tía, la germana del pare, la gran figura de la nostra
infantesa...No tenia semblança...Uns dies abans tingué un somni
premornitori. Hi vaig referir a les meues germanes i els digué que
volia anar a acomiadar-me. Tanmateix passaren els dies i una vegada
més vaig tornar a casa sense visitar-la. "No t'hagués conegut"
diguéren elles, havia perdut la memòria i a estones se l'hi anava
el cap. Sembla que va passar molt de temps malalta i que va patir
molt; quan la ingressaren una setmana abans, anava acabant-se.
Ha
desaparegut la figura més controvertida de la família. Mai sabem
prou, com déia la mare. A força de preguntar-me per trobar
respostes, deixe la qüestió pendent; el temps em donarà
l'explicació. La tia Amanda, que tentava de ser ponderada, en
ocasions mostrava certes excentricitats; eixa seguretat seua ratllava
amb el fanatisme...quan el seu promés, el metge de La Rondana, va
morir assessinat en temps de la República, va dir la tía Malena,
per tres canalles del poble, la tia Amanda, durant vetlla, va
intentar suidar-se.
No
ho aconseguí; el toxíc, però, va deixar-li seqüeles al sistema
nerviós i al cervell. Amb tot ella va denunciar els culpables. Els
assassin, culpables i convictes van ser detinguts, jutjats i
condemnats a mort...tots tres foren axecutats.
No
puc precisar les dades; ella mateix va cremar totes les fotografies i
documents fa tota la vida. Sempre déia que "ningú havia
d'aprofitar-les per burlar-se...". Mai no vaig entendre aquesta
reacció, potser llavors ja haguessen indicis de trastorn mental.
Només va conservar una foto d'ell; ampliada i enmarcada en fusta; ca
l'agüela va presidir tota la vida i després les diverses vivendes
que la tía va ocupar.
Sempre
he sentit la necessitat d'escriure aquesta història. Quan la tia
Amanda a l'estiu se'n venia a la casa del Camp a passar uns dies amb
nosaltres, on entre menjars, neteges i discusions manteniem llargues
converses. Llavors encara vivia Quim, el nostre veí, un anarquista i
una catòlica fanàtica, més una parella de depressius malavinguts i
dos fills que ocupaven el temps fent malifetes...
Malgrat
tantes i tantes calamitats, encara recorde aquests dies amb tendresa.
Allò era quan encara jugava jo a ser "la tia Felisa" de la
"tele", és a dir, una mena de fada que tot volia fer-ho
bò, fins al punt de tentar de conciliar tots aquests
personatges...així em jugués la pell.
Ara,
quan pense amb ella en vénen al cap tants bons records...aquelles
cinc mil pesetes, que em va desar a les mans quan acabant de
separar-me...em trobava més pobra que les rates...O quan de menudes
venia a acompanyar-nos fins la porta de casa, amb un fret que pelava
deixant-se la dolça l'escalfor del braser sota la taula del
tendur...O quan a les seues nebodes ens oferia tot el que tenia, tan
escàs i tan bó, però, ho compartia amb nosaltres amb
generositat...Una llarga història de prop de noranta anys digna
d'escriure's. Ella em va donar moltes i bones lliçons sense obrir un
llibre, de coses que no havíem de fer mai per mai, com desfer una
casa.
El
pare també va caure al mateix parany, aquell rampell destructiu dels
Sánchez no voldria repetir-lo jo. Amb tot el dos germans, tant
l'Antoni com l'Amanda éren personatges sense futur...mai no havíen
consolidad cap projecte de vida; això atés les circumstàncies que
els tocà viure, era impensable. Ara em fa l'efecte que esperaven que
passés el temps, que passés la vida...deteriorant-se i acceptant la
decrepitut amb una resignació incompleta; perqué parlar d'anar a
raure a un assil d'ancians, no crec que fos un projecte de vida sinó
tot el contrari. Ara m'adone que tant un com l'altra esperaven
indiferents el pas del temps...per diferent motius, ell perquè
després de sobreviure a la guerra, no tenia voluntat de viure, i la
seua germana perquè l'assassinat del seu promés la va acorar...
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
88
Vent
de tardor.
i
males herbes i camps:
Pas
de Fuja
Basho
Ahir
féia els anys; vaig rebre la telefonada de les germanes; també, la
filla em regalà una rosa i un llibre que desitjava llegir. Em sentia
feliç; Ramir i Matilde vinguéren a sopar; cóm els trobava a
faltar... Amb el temps les mares ens tornem com els pardalets de
niu... al inrevés, però.
Pel
que es véia vindre, aquesta primavera la tendríem "mogudeta".
La pena és que no em trobava bé...em sentia cansada fins al moll
dels ossos. Amb tot albergava l'esperança que aquesta malaltia tal
com anés investigant, la declararien motiu d'incapacitat permanet.
Ara tan sols contemple un objetiu, apredre a viure amb ella,
acceptant de grat les restriccions que m'imposa i gaudint, però, de
tot allò que ella, la vida, tinga a bé proporcionar-me, si és que
encara en resten forces.
Havia
somiat que escrivia "Els alegres claustres del Pablo Neruda".
Sí, una visió humorista dels componets que l'integrem. Sabia que
s'apropava
el moment d'escriure i, encara que semblés mentida, em manca temps i
concentració. Potser encara arribarà el moment que malgrat tot em
pose all tall.
Cròniques
Personals original
de Llum Sánchez
84
Obeïm.
mudes parlen les
flors
al fons de
l'oïda.
Onitsura
N'era
sedada, dormía, apenes se sentia s'enutjava i les angoixes eren
supotables; el passat ja no l'amoinava; recordava, sí, ara el
sofriment havia deixat pas a un sentiment d'abandó...Havia arribat
l'hora de rendir-se, els dolors havíen amaïnat, encara que les
forces... aquella energia... Ja no patia, llavors va pensar que es
trovava a l'imbe, aquell lloc on dèia l'Esglèsia que anaven a raure
les ànimes dels inocents...
De
sobte aquella benestança li fou arravatada per la idea que havia
d'escriure cartes a algunes persones... o potser no calia, no tenia
temps, es trobava cansada. Vivía al ritme que li permetía el seu
cos, es llevava essent nit encara i percebía el pas del temps sense
recança, després de tot les coses més importants ja n'eren fetes.
Malgrat
els seus progressos encara somiava amb illes llunyanes voltades d'un
blau intens, amb un sol rutil·lant, flors, ocells...un lloc tranquil
i a recer. Com que passa moltes hores sola s'ha fet a parlar
poc...s'estima més el silenci, la mormor d'aigua dels seus
pensaments, la solitut en aquest dies de plutja i tempesta....
Sap
que li queda una cosa per fer, amb tot s'adona que ha arribat a la
mar de la Tranquil·litat i no voldria tornar ara que les ombres no
l'atabalen; el pitjor, pensà, era sentir-se àrida com un desert, i
amb el cap buït...No pot crear, compren, ha cremat les naus, ho sap,
sap que l'elecció fou feta temps enrere. Sovint pensa avançar cap
al no res sense recança, integrar-se al cicle biològic.
De
sobte recordà una definició, la va descobrir al llibre de
Literatura de quart curs de baxillerat, "L'humorista mira, pensa
i somriu; veu en totes les situacions dramàtiques de la vida, una
faceta còmica, i en cada situació còmica, alguna cosa capaç de
preocupar."
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
85
Carta
de comiat a la mestra de Valencià
Mestra,
Crec que m'he esforçat més que l'any passat, espere que s'haja
notat.
Vosté
ha sigut i és una bona professora. Gràcies per ensenyar-nos tan bé,
amb ganes de que tirem endavant, se l'ha vist molt interessada per
nosaltres, i això està bé; en els altres cursos, res de res, em
tingut que esperar a primer de la ESO per aprendre més i saber els
costums de la nostra llengua.
Creíem
que era més renegona, però quan portem més temps juntes em donem
compte de que és agradable i simpàtica. Es una professora que
escolta.
No
vaig a posar ninguna crítica perquè per a mi és la professora més
agradable.
Hasta
sempre.
Gràcies
Evana.
Quantes
coses passen en la vida d'una persona!... a la millor és la
repetició constant d'un mateix cicle...
Ara,
en aquest moments, és com si em trobés altra vegada amb la plaça
suprimida i amb espectativa de destí. Dintre d'uns dies s'haurà
resolt aquesta situació; es tanca una porta i se'n obre d'altra.
Arrere queden cinc anys de treball intens.
Ha
passat el temps i han canviat moltes coses... els afectes són més
profons, les reticències han anat minvant. Jo també he crescut, ara
em sent més en armonia amb els meus principis amb totes les
conseqüències; per sort res a veure amb un ésser gregari i poruc
incapaç de desmarcar-se del conjunt.
Una
vegada més me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Em ve
al pensament quan vaig demanar el trasllat a "Illa". Els
anys que vaig passar-hi, la soledat, l'esfoç per redefinir-me...per
ser conseqüent amb l'ética personal a més de la
professional...Llavors s'obría un interrogant, potser pels altres
estava més definida que per mi. O, a la millor, sols alguns dels
meus alumnes, amb eixa intuïció que els proporciona la inocència,
em conèixen més bé que no jo.
Tant
se val, el cert és que tot té un sentit, encara que poques vegades
ho comprenem... Si hagués de resumir aquests cinc anys, tornaria a
dir que han estat preciosos. L'inconformisme...és la dialèctica
dels disidents. Fa uns dies, quan prenia el camí del col·legi, els
ulls se m'ompliren de llàgrimes... he resistit, però.... Cóm?,
encara no ho sé.
Darrerament
he rebut diverses cartes de comiat d'alguns alumnes, malgrat els
dubtes comprenc el sentit de l'ofici, instrucció i formació . La
mare ens va ensenyar l'ética del treball. "...la primera
obligació és treballar que del treball, vivim". Em vaig
estimar el consell. Tanmateix de vegades sents que no pots més i amb
tot encara arribes. I penses que et trobes deseperançada i apareix
un Dr. Elorza que et comprén i mira de fer-te aquesta malaltia més
suportable, i t''aconsella que no deixes el treball...Potser caldria,
però, trobar-ne un de més relaxat, una tutoria a Primària...potser.
"Usted
és una mujer triste", va dir el Dr. Candel, no ho sé, no sóc
fàcil de definir. Al sí d'aquest context em trobe quasi bé, encara
que em manca alguna companyia; tampoc, però, acabaré oferint-li la
meua tendresa a un gos o un gat. Val més romandre dins la closca;
cada vegada tinc menys ganes d'experiments, supose que serà una
característica de la maduresa. O potser els millors anys encara em
resten per vindre. Tampoc em preocupa; la vida passa tan
depressa...qualsevol cosa pot passar...o res, la rutina és tediosa;
la vida deuria significar una feixuga càrrega, sinó un fluïr
armoniós del temps...dins un espai amable.
Tornar
a escriure... ho faré tan prompte acabe amb el treball, sense
pretencions, per pur plaer... I de tant en tant, perdre el temps, ja
he anat prou atrafegada; ara voldria descansar, banyar-me, prendre el
sol, gaudir de les coses belles de la natura; superar alguns
defectes, ser aprop dels que més m'estime, freqüentar les
amistats...i ser capaç de somriure quan comprenc a quín món de
bojos em vingut a raure...
Acomiadar-me
de l'alumnat va ser com llançar-los a volar sobre l'ampla mar de la
vida, amb la certesa de que la meua tasca era conclosa i la seua
pròpia acabava de començar, amb la confiança que fora de les aules
sabríen bandejar-se tan bé com ho aconseguiren
endins.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
86
Els
fets ens conformen la vida en forma d'una repetició constant dins un
mateix cicle. En aquest moments em trobe a la deriva, suprimida la
plaça i a l'espectativa de destinació, però ya no m'atabala. Dins
uns dies s'haurà resolt aquesta situació; "...quan una porta
es tanca, d'altra se'n obre..."Enrere resten cinc anys de
treball intens."
Mentrestant
he crescut, no sóc un ésser poruc i gregari, incapaç de
destacar-se en res del conjunt, sinó que sóc amb totes les
conseqüències. Una vegada més, quan acabe un període de treball,
me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Recorde quan vaig
demanar "L'Illa"; els anys que vaig passar-hi, la soledat,
la impaciència per trobar-me a mi mateix... revisar (i sobretot
aquell paradís que descobrí...tant a dintre meu, com al voltant;
del caos va néixer l'ordre.
De
vegades em costa de percebre sense esforç que tot té un sentit,
que poques vegades ens és donat a conéixer. Si hagués de resumir
aquest cinc anys, potser tornaria a dir que han estat penosos. Ràbia
i impotència. Fa uns dies els ulls se m'ompliren de llàgimes quan
prenia el camí del col·legi. He resisitit, encara no sé com. Ara
que ja ha conclós i que he rebut algunes cartes de comiat d'alguns
alumnes, he comprés que he fet un bon treball ) .
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
87
Un
vell estany.
es
capbussa una granota:
remor
de l'aigua.
Basho
Havia
estat corregint una estona, quan em vaig adonar de l'hora; me'n devia
anar al llit, demà començaria la setmana i calia d'estar a punt; a
més la setmana vinent me'n aniria i volia deixar les coses
organitzades.
Aquest
dies passats havia estat actulitzant-me les camises; m'havien quedat
prou bé, per contra amb la jaqueta negra la vaig "pifiar".
Quede clar que no sóc la "Garberí", la famosa modista
dels anys quaranta, i mai no ho seré... Amb tot havia estat
reflexionant sobre la manera de vestir; i vaig acabar fent una bona
criba de les preferències. M'estime més la manera informal; els
alumnes diuen que semble una "quinzeanyera"...no crec que
arribe la sang al riu, cóm exageren els "paios"! camises i
pantalons són la basse, el "dia a dia", i com que se'm
presenten poques ocasions de vestir d'una manera formal, és prou
il·lògic desar roba als armaris, per si es presenta usar-la, mentre
es fa antiga. Errrrror!, això s'ha acabat, així com les jaquetes
d'entretemps i les d'estiu. Res, menys roba i més seleccionada en
basse a les necessitats i la comoditat.
Ara
en tenia massa i tot de roba...tanmateix arrossegava la sensació de
carència d'altres temps...Aquesta malaltia la guareix el temps, en
la mesura que anem madurant les coses, trobem el seu lloc i la justa
mesura. Tampoc cal una preocupació estrema.
*
* *
Quan
vaig veure la tía Amanda al tanatòri em va sembla estranya...Era
realment la tía, la germana del pare, la gran figura de la nostra
infantesa...No tenia semblança...Uns dies abans tingué un somni
premornitori. Hi vaig referir a les meues germanes i els digué que
volia anar a acomiadar-me. Tanmateix passaren els dies i una vegada
més vaig tornar a casa sense visitar-la. "No t'hagués conegut"
diguéren elles, havia perdut la memòria i a estones se l'hi anava
el cap. Sembla que va passar molt de temps malalta i que va patir
molt; quan la ingressaren una setmana abans, anava acabant-se.
Ha
desaparegut la figura més controvertida de la família. Mai sabem
prou, com déia la mare. A força de preguntar-me per trobar
respostes, deixe la qüestió pendent; el temps em donarà
l'explicació. La tia Amanda, que tentava de ser ponderada, en
ocasions mostrava certes excentricitats; eixa seguretat seua ratllava
amb el fanatisme...quan el seu promés, el metge de La Rondana, va
morir assessinat en temps de la República, va dir la tía Malena,
per tres canalles del poble, la tia Amanda, durant vetlla, va
intentar suidar-se.
No
ho aconseguí; el toxíc, però, va deixar-li seqüeles al sistema
nerviós i al cervell. Amb tot ella va denunciar els culpables. Els
assassin, culpables i convictes van ser detinguts, jutjats i
condemnats a mort...tots tres foren axecutats.
No
puc precisar les dades; ella mateix va cremar totes les fotografies i
documents fa tota la vida. Sempre déia que "ningú havia
d'aprofitar-les per burlar-se...". Mai no vaig entendre aquesta
reacció, potser llavors ja haguessen indicis de trastorn mental.
Només va conservar una foto d'ell; ampliada i enmarcada en fusta; ca
l'agüela va presidir tota la vida i després les diverses vivendes
que la tía va ocupar.
Sempre
he sentit la necessitat d'escriure aquesta història. Quan la tia
Amanda a l'estiu se'n venia a la casa del Camp a passar uns dies amb
nosaltres, on entre menjars, neteges i discusions manteniem llargues
converses. Llavors encara vivia Quim, el nostre veí, un anarquista i
una catòlica fanàtica, més una parella de depressius malavinguts i
dos fills que ocupaven el temps fent malifetes...
Malgrat
tantes i tantes calamitats, encara recorde aquests dies amb tendresa.
Allò era quan encara jugava jo a ser "la tia Felisa" de la
"tele", és a dir, una mena de fada que tot volia fer-ho
bò, fins al punt de tentar de conciliar tots aquests
personatges...així em jugués la pell.
Ara,
quan pense amb ella en vénen al cap tants bons records...aquelles
cinc mil pesetes, que em va desar a les mans quan acabant de
separar-me...em trobava més pobra que les rates...O quan de menudes
venia a acompanyar-nos fins la porta de casa, amb un fret que pelava
deixant-se la dolça l'escalfor del braser sota la taula del
tendur...O quan a les seues nebodes ens oferia tot el que tenia, tan
escàs i tan bó, però, ho compartia amb nosaltres amb
generositat...Una llarga història de prop de noranta anys digna
d'escriure's. Ella em va donar moltes i bones lliçons sense obrir un
llibre, de coses que no havíem de fer mai per mai, com desfer una
casa.
El
pare també va caure al mateix parany, aquell rampell destructiu dels
Sánchez no voldria repetir-lo jo. Amb tot el dos germans, tant
l'Antoni com l'Amanda éren personatges sense futur...mai no havíen
consolidad cap projecte de vida; això atés les circumstàncies que
els tocà viure, era impensable. Ara em fa l'efecte que esperaven que
passés el temps, que passés la vida...deteriorant-se i acceptant la
decrepitut amb una resignació incompleta; perqué parlar d'anar a
raure a un assil d'ancians, no crec que fos un projecte de vida sinó
tot el contrari. Ara m'adone que tant un com l'altra esperaven
indiferents el pas del temps...per diferent motius, ell perquè
després de sobreviure a la guerra, no tenia voluntat de viure, i la
seua germana perquè l'assassinat del seu promés la va acorar...
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
88
Vent
de tardor.
i
males herbes i camps:
Pas
de Fuja
Basho
Ahir
féia els anys; vaig rebre la telefonada de les germanes; també, la
filla em regalà una rosa i un llibre que desitjava llegir. Em sentia
feliç; Ramir i Matilde vinguéren a sopar; cóm els trobava a
faltar... Amb el temps les mares ens tornem com els pardalets de
niu... al inrevés, però.
Pel
que es véia vindre, aquesta primavera la tendríem "mogudeta".
La pena és que no em trobava bé...em sentia cansada fins al moll
dels ossos. Amb tot albergava l'esperança que aquesta malaltia tal
com anés investigant, la declararien motiu d'incapacitat permanet.
Ara tan sols contemple un objetiu, apredre a viure amb ella,
acceptant de grat les restriccions que m'imposa i gaudint, però, de
tot allò que ella, la vida, tinga a bé proporcionar-me, si és que
encara en resten forces.
Havia
somiat que escrivia "Els alegres claustres del Pablo Neruda".
Sí, una visió humorista dels componets que l'integrem. Sabia que
s'apropava
el moment d'escriure i, encara que semblés mentida, em manca temps i
concentració. Potser encara arribarà el moment que malgrat tot em
pose all tall.
Al setembre començaré a fer l'iniciació a l'informàtica, vaig pensarvaig haver de sol·licitat a la Conselleria, i el veredicte...igualment no ha hagut resposta. Així que el reciclatge professional, una vegada més, anirà a càrrec dels treballadors. La incompetència dels polítics no coneix límits a aquest país de pegamoll, el seu concepte de la política s'ha reduït a la mínima expressió, omplirse les butjaques a compte dels fondos públics...Es cert que a aquest país no comptàvem amb una tradició democràtica, les actuals generacions som fills de la dictadura del general golpista. Potser la deformació personal i professional a tots els nivells es puga atribuïr a aquesta circumstància.
A
casa no sabia si em mancava lloc o en sobraven coses. Ara que el fill
gran se'n ha anat i s'havia endut una bona porció de coses,
m'adonava que havíem viscut molt provissionalment. La meua
necessitat d'ordre, ara és imperiosa, no sé per què, tal vegada
perquè ja vaig aconseguint
cert
ordre interior. Desitge renovar els èstris, recuperar l'espai,
començar de bell nou una vegada més. Ara és un gran moment, és
alló que des de sempre s'ha desitjar, i no s'ha arribat a fer; s'ha
somiat acabar la inmensa tasca dels fills i que una es puga dedicar a
si mateix, a reprendre nous projectes, o al " al dolce fare
niente" com diuen els italians...gaudir de la vida, que ja toca.
Ara
em trobe davat un altra oportunitat; necessite saber si seré capaç
d'aprofitar-la...Dels fills, després de tot em sent ditxosa."...han
passat molts anys... han passat moltes coses...que déia el poeta.
No
sé si he desistit dels meus somnis, no ho sé encara. Tot m'ha
vingut un poc a l'improvís, encara he de fer-me a la idea. Ara que
l'edat m'ho demana, he trobat la manera de pentinar-me amb el cabell
replegat, m'agrada con pinta, m'afavoreix.
Començar
de nou es pot entendre com un nou repte, quantes vegades ho hauré
intentat...tant de sofriment i treballs...no sé si plorar ...o
riure'm de goig...de goig. Em sorprenia la meua tenacitat, el meu
amor a la vida, aquesta paciència llarga...
Hauré
d'anar fent-me a aquesta nova vida! Ara he de fer el cor fort i
tornar a llegir els diaris com si contemplés el paisatge dens i
complex, des del cim d'una montanya.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
89
El
sosinyol
somia
que esdevé
el
gràcil salze.
Basho
Aquest
mes podria fer-se molt llarg. Em sentia neguitosa degut al canvi
d'entitat bancaria; sabia que no tenia motius...però això
significava tràmits i més tràmits...i més tramits, fins que
podien eixir-se-me'n per les orelles...I per acabar-ho d'adobar el
cotxe començava a perdre aigua, una reparació d'un grapat de
millers de "peles", i se'm ve damunt la més grossa,
aquesta la deixaria per la paga extra. Sí, sabia que em mancaven
prop de dos mesos, amb tot esperava arribar.
Per
fi, com aquell que no vol, anava acabant el quadern que duia
entremans; durant aquells dies me'n vaig trobar alguns que tenia
oblidats, més els que jo m´havia regalat, en tenia per molt de
temps. Qué bé, vaig pensar, aixó em tranquili·litzava.
Feia
moltíssima calor, els braços en recolzar-los se m'apegaven a la
taula d'escriure, era molest. Feia molt de vent a aquelles hores, les
déu de la nit, i els xiquets encara cridaven jugant al pati de la
finca, sort que anaven amaïnant, es notava, també. A la pista de
frontènis a penes es sentien crits, quin desig silenci....De vegades
era tanta la necessitat que no gosava ni engegar la radio per
escoltar música.
Ara
el pare em vé a la memòria, tant que li agradava la ràdio i per
contra els darrers anys apenes l'escoltava. Aleshores no podía
explicar-me la seua inactivitat. Fins i tot un día li vaig dur un
blog perquè escrigués les seues memòries, jo sabia que tenia certa
habilitat per escriure i una lletra preciosa. Tanmateix ell ni hi va
encetar, tots els meus suggeriments van caure en buït, al pobre home
li quedava ben poc esma per res que no fos la feina.
Ara
comprenc que amb l'edat van perdent-se els interessos, les aficions,
els gustos...Em passava els díes treballant a l'escola, i en tornar
a casa, organitzar, netejar...engegar la rentadora, planxar la
roba...semblava que quan més tasques féia, més em restaven...
Amb
tant que m'agradava dormir... em despertava de bon matí i no podia
romandre al llit pensat amb les coses per havia de fer. M'alçava
sense poder obrir els ulls i pensant que em quedava tot un dia per
davant. Després de dinar a vegades, mitja horeta...o ni això, amb
tant que m'agradava dormir, com dèia la mama; quan podía, no era
possible, havia d'aprofitar les primeres hores del matí, les
obligacions de la llar, els fills...en conseqüència vaig començar
a patir d'insomni.
Després
vingueren anys de malsons...De llavors ençà mai no he pogut dormir
com deumana. Els ansiolítics han estat els meus companys de llit,
ara a més, afegeix dues píndoles d'herboristeria, tot i que apenes
note l'efecte; el cos s'ha acostumat a viure sense dormir el que cal,
això explica que se m'haja presentat aquesta estranya malaltia als
tendons i als músculs. El son és un tresor immens. Clar que el fet
de posar-me en peu a les primeres llums del dia ja havia esdevingut
un automatisme. Però, ves per on, després, en vacances tot i que
voldríes romandre una estona més al llit, no pots...Així que
comence el dia treballant com una locomotora de vapor...ni platja, ni
bany ni perdre un minut.
La
lectura, per la nit, quan puc, arrapant-li unes hores al son, o part
de juliol de matinet a la terrassa, asseguda al balancí; el millor
moment del dia. Ara que podria escriure, veure una estona la
televisió o mamprendre la l'escriptura...em fan mal les mans, els
braços...Semble una vella consumida parlant de malalties i dolors.
Fa
catorze anys que vivim aquí i ara em trobe a punt de quedar-me sola
definitivament; també és cert que hauria de recol·locar-me al meu
ambient. Diuen que el lloc on un viu, explica la teua vida. Ara amb
aquesta última embestida ho note més, és evident.
Fa
tres anys que el meu fill gran se'n anà de casa a viure independent,
i encara resten aquí moltes coses d'ell. Amb la filla passarà el
mateix, aquesta no es tan escampadora, és un altre caràcter, potser
té menys coses, la seua vida es molt més senzilla. Quan començàrem
a estimar-nos a la llunyania ja havien passat sis anys, de poc van
aprofitat. També potser que ens estimem i que no ens donem compte.
Ella em troba gran, sorda i despistada...Es un bon moment per deixar
el niu, tampoc és un plat de gust presenciar la decadència d'algú
estimat. Si jo hagués sigut capaç de donar eixe pas, quan diferent
hagués sigut la meua vida!
Bò,
deixem les enyorances. A Benicassim vaig conéixer un grup d'amics de
les comlombianes, en particular de Paty i la seua família, marit,
fill, filla i amics. Va ser una sort conéixer-la, per disort pateix
de càncer i la seua supervivència és incerta. M'agradaria fer-li
una referència sobre aquelles hores que vam compartir.
Al setembre començaré a fer l'iniciació a l'informàtica, vaig pensarvaig haver de sol·licitat a la Conselleria, i el veredicte...igualment no ha hagut resposta. Així que el reciclatge professional, una vegada més, anirà a càrrec dels treballadors. La incompetència dels polítics no coneix límits a aquest país de pegamoll, el seu concepte de la política s'ha reduït a la mínima expressió, omplirse les butjaques a compte dels fondos públics...Es cert que a aquest país no comptàvem amb una tradició democràtica, les actuals generacions som fills de la dictadura del general golpista. Potser la deformació personal i professional a tots els nivells es puga atribuïr a aquesta circumstància.
A
casa no sabia si em mancava lloc o en sobraven coses. Ara que el fill
gran se'n ha anat i s'havia endut una bona porció de coses,
m'adonava que havíem viscut molt provissionalment. La meua
necessitat d'ordre, ara és imperiosa, no sé per què, tal vegada
perquè ja vaig aconseguint
cert
ordre interior. Desitge renovar els èstris, recuperar l'espai,
començar de bell nou una vegada més. Ara és un gran moment, és
alló que des de sempre s'ha desitjar, i no s'ha arribat a fer; s'ha
somiat acabar la inmensa tasca dels fills i que una es puga dedicar a
si mateix, a reprendre nous projectes, o al " al dolce fare
niente" com diuen els italians...gaudir de la vida, que ja toca.
Ara
em trobe davat un altra oportunitat; necessite saber si seré capaç
d'aprofitar-la...Dels fills, després de tot em sent ditxosa."...han
passat molts anys... han passat moltes coses...que déia el poeta.
No
sé si he desistit dels meus somnis, no ho sé encara. Tot m'ha
vingut un poc a l'improvís, encara he de fer-me a la idea. Ara que
l'edat m'ho demana, he trobat la manera de pentinar-me amb el cabell
replegat, m'agrada con pinta, m'afavoreix.
Començar
de nou es pot entendre com un nou repte, quantes vegades ho hauré
intentat...tant de sofriment i treballs...no sé si plorar ...o
riure'm de goig...de goig. Em sorprenia la meua tenacitat, el meu
amor a la vida, aquesta paciència llarga...
Hauré
d'anar fent-me a aquesta nova vida! Ara he de fer el cor fort i
tornar a llegir els diaris com si contemplés el paisatge dens i
complex, des del cim d'una montanya.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
90
El
sosinyol
somia
que esdevé
el
gràcil salze.
Basho
Aquest
mes podria fer-se molt llarg. Em sentia neguitosa degut al canvi
d'entitat bancaria; sabia que no tenia motius...però això
significava tràmits i més tràmits...i més tramits, fins que
podien eixir-se-me'n per les orelles...I per acabar-ho d'adobar el
cotxe començava a perdre aigua, una reparació d'un grapat de
millers de "peles", i se'm ve damunt la més grossa,
aquesta la deixaria per la paga extra. Sí, sabia que em mancaven
prop de dos mesos, amb tot esperava arribar.
Per
fi, com aquell que no vol, anava acabant el quadern que duia
entremans; durant aquells dies me'n vaig trobar alguns que tenia
oblidats, més els que jo m´havia regalat, en tenia per molt de
temps. Qué bé, vaig pensar, aixó em tranquili·litzava.
Feia
moltíssima calor, els braços en recolzar-los se m'apegaven a la
taula d'escriure, era molest. Feia molt de vent a aquelles hores, les
déu de la nit, i els xiquets encara cridaven jugant al pati de la
finca, sort que anaven amaïnant, es notava, també. A la pista de
frontènis a penes es sentien crits, quin desig silenci....De vegades
era tanta la necessitat que no gosava ni engegar la radio per
escoltar música.
Ara
el pare em vé a la memòria, tant que li agradava la ràdio i per
contra els darrers anys apenes l'escoltava. Aleshores no podía
explicar-me la seua inactivitat. Fins i tot un día li vaig dur un
blog perquè escrigués les seues memòries, jo sabia que tenia certa
habilitat per escriure i una lletra preciosa. Tanmateix ell ni hi va
encetar, tots els meus suggeriments van caure en buït, al pobre home
li quedava ben poc esma per res que no fos la feina.
Ara
comprenc que amb l'edat van perdent-se els interessos, les aficions,
els gustos...Em passava els díes treballant a l'escola, i en tornar
a casa, organitzar, netejar...engegar la rentadora, planxar la
roba...semblava que quan més tasques féia, més em restaven...
Amb
tant que m'agradava dormir... em despertava de bon matí i no podia
romandre al llit pensat amb les coses per havia de fer. M'alçava
sense poder obrir els ulls i pensant que em quedava tot un dia per
davant. Després de dinar a vegades, mitja horeta...o ni això, amb
tant que m'agradava dormir, com dèia la mama; quan podía, no era
possible, havia d'aprofitar les primeres hores del matí, les
obligacions de la llar, els fills...en conseqüència vaig començar
a patir d'insomni.
Després
vingueren anys de malsons...De llavors ençà mai no he pogut dormir
com deumana. Els ansiolítics han estat els meus companys de llit,
ara a més, afegeix dues píndoles d'herboristeria, tot i que apenes
note l'efecte; el cos s'ha acostumat a viure sense dormir el que cal,
això explica que se m'haja presentat aquesta estranya malaltia als
tendons i als músculs. El son és un tresor immens. Clar que el fet
de posar-me en peu a les primeres llums del dia ja havia esdevingut
un automatisme. Però, ves per on, després, en vacances tot i que
voldríes romandre una estona més al llit, no pots...Així que
comence el dia treballant com una locomotora de vapor...ni platja, ni
bany ni perdre un minut.
La
lectura, per la nit, quan puc, arrapant-li unes hores al son, o part
de juliol de matinet a la terrassa, asseguda al balancí; el millor
moment del dia. Ara que podria escriure, veure una estona la
televisió o mamprendre la l'escriptura...em fan mal les mans, els
braços...Semble una vella consumida parlant de malalties i dolors.
Fa
catorze anys que vivim aquí i ara em trobe a punt de quedar-me sola
definitivament; també és cert que hauria de recol·locar-me al meu
ambient. Diuen que el lloc on un viu, explica la teua vida. Ara amb
aquesta última embestida ho note més, és evident.
Fa
tres anys que el meu fill gran se'n anà de casa a viure independent,
i encara resten aquí moltes coses d'ell. Amb la filla passarà el
mateix, aquesta no es tan escampadora, és un altre caràcter, potser
té menys coses, la seua vida es molt més senzilla. Quan començàrem
a estimar-nos a la llunyania ja havien passat sis anys, de poc van
aprofitat. També potser que ens estimem i que no ens donem compte.
Ella em troba gran, sorda i despistada...Es un bon moment per deixar
el niu, tampoc és un plat de gust presenciar la decadència d'algú
estimat. Si jo hagués sigut capaç de donar eixe pas, quan diferent
hagués sigut la meua vida!
Bò,
deixem les enyorances. A Benicassim vaig conéixer un grup d'amics de
les comlombianes, en particular de Paty i la seua família, marit,
fill, filla i amics. Va ser una sort conéixer-la, per disort pateix
de càncer i la seua supervivència és incerta. M'agradaria fer-li
una referència sobre aquelles hores que vam compartir.
Cròniques
personals
91
Dia
hivernal.
A
cavall em gelava
mestre
a l'ombra.
Aquell
vespre havia interromput la tasca de pintar les parets del pis,
necessitava un decans i Otilia m'havia proposat anar a Benicassim a
conéixer uns amics.
Al
llarg del trajecte em va parlar per primera vegada de Paty, ja n'eren
amigues de menudes allà, al su país; després d'uns anys s'havien
retrobat; m'ho va dir amb aquell tò d'entusiasme amb el que elles,
dèien les coses. Em va parlar de la seua amiga Carol, professora
d'espanyol a Brest. Solia venir-hi en vacances. Féia massa calor
aquell mes de juliol i jo, després de la feina dels darrers dies em
sentia atordida.
Per
fí arribàrem, baixar del cotxe ens va alleugerar... llavors en
adreçàrem al lloc on Paty, la seua família i un grup d'amics
s'havien instal·lat; trobarem també un xiquet i una xiqueta rossos
com un fil d'or jugant a la pilota. Olga digué, "son sus hijos
Felipe i Melisa", tenien una expressió dolça i un aire tímit.
L'estança
olorava a un guís exquisit. Poc després de les presentacions vam
seure a taula. A mi em cridava l'atenció el cap completament rapat,
em feia l'efecte d'un modernisme radical, el seus trets armoniosos
esbotzaven una bellesa serena, jove encara, de cos esvelt que es
movia amb naturalitat, parlava i organitzava el sopar.
Mentre
la llarga sobretaula parlàrem de tot, gastronomia, costums pasades i
presents...les converses es barretjaven cordialment entre nosaltres
en diversos idiomes. Bona gent! ens mostraven cordials malgrat les
dificultats lingüístiques. Sophi, una amiga de Paty ensenyava
espanyol...Després anàrem preparent-se per eixir a ballar. Vaig
comprendre que el meu cansament no em permetia d'acompanyar-los,
me'els mirava amb sana enveja...Sophi, preciosa, amb vestit i sabates
negres, elegant i discreta mostrava una distinció natural, que la
féia molt més atractiva. Quan comparegué Paty em va semblar
resplendent; vestia un conjunt de lamé, el maquillatge delicat
resaltava els seus trets exòtics. Em va semblar plena de vida,
d'encís, d'eixe quelcom misteriós que només poseixen algunes
persones i les distingeix, les eleva i els presenta com éssers
perfectes per definició...autèntics.
Fou
fermós aquell moment, contemplar-la així, quasí un regal.
Finalment el grup s'acomiadà, allunyant-se.
Vaig
restar absorta. Paty malalta de càncer...intervinguda de féia poc,
ara la situació, des del meu cansament físic, em desbordava, quín
ésser humà devia ser, sense arrogància ni coqueria, la seua belesa
calva...
Sí,
es féia revisións períòdiques; sa mare era de raça negra. Per
qüestions de raça va parir el refús intens de la seua família. A
l'última revisió li detectaren una alteració dels teixit a una de
les mames. El metge li espetà sense més ni més: Vosté té càncer
i anem a practicar-li el segúent tractament. Ella se'n recordà de
la seua "mamita", va morir tan jove...Els fills de
Patricia, Felip i melisa eren d'apenes uns pocs anys. Ella es disposà
a lluitar, no volia que ells, els seus fills, visqueren l'amargor que
ella i els seus germans patiren en pròpia carn.
Quan
ixqué de l'operació la seua filla encar de pocs anys, va romandre
aprop seu. De vegades l'havíen vist acaronant el seu cap nú.
Després va haver d'assumir el seu cos incomplet. I encara la menuda
va voler veure com havia restat...L'animà, n'era al seu costat.
"
Cuando mi padre enviudó pasaron años antes de que entablara otra
relación. Nosotras le ayudamos a buscar novia. Estuvímos en un
internado los tres, mi hermano, en otro. Nos enseñó la sortija que
le regalaría a su nueva pareja. En el internado nos dijeron que
habían franceses. Así que hicimos como que se nos perdió el gato y
fuimos a preguntar a dónde los franceses. A mi aquella gente me
encantó i decidí viajar a Francia. Más tarde me dí cuenta que yo
quería vivir allí."
A
taula encar restaven les taces del cafè i marmelada, restes de
pà...parlàvem, Paty ens explicava alguns records, d'altres que hi
havia compartit amb Olga, detalls de la seua infermetat. "Tenemos
que irnos, esta semana mismo porquè han de hacerme una sessión de
"químio". Cuando llegue el momento me quedaré dos días
en el hospital para estar más tranquila. Mis amigas se encargarán
de los niños..."
M'admirava
la seua naturalitat, les seues expressions, les seues paraules fluien
com l'aigua clara d'una font, plena de vida, de voluntat de viure, de
resolució absoluta...
"Para
comer: "sudao" una comida típica colombiana. La preparamos
entre todos mientras seguíamos conversando. Celebràbamos el
cumpleaños de Sophie, su marido, sus amigos y nosotros le preparamos
una pequeña fiesta. Estaba dichosa."
Quedàrem
en veure'ns, ens donarem les senyes... Jo l'esperava amb els seus
fills.Vaig preparar el meu pis el millor que vaig poder per
acollir-los. Olga, la seua germana, em digué que es trobava bé. Ja
no ens vegérem més, m'hagués agradat tenir-los a casa.
Conéixer
a Paty va estat una experiència molt especial. Ella semblava forta i
tendra alhora...valenta, molt valenta. Em sent afortunada d'haver-nos
fet amigues. No sé si tornarem a veure'ns però per mi Paty és com
una estrella a fugaç, que creua el blau profon de la nit. I saber
que existeixen persones com ella em reafirma la confiança amb la
gent. Potser els nostres camins no tornaràn a creuar-se mai més; o
potser sí tornarem a trobar-nos. Sobreviure a la seua malatia és un
acte de valor i de fortuna. Ambdues condicions posseix ella i
s'estima tant la vida...tant...
Potser
sí, possiblement tornarem a trobar-nos i comentarem amb goig aquests
moments compartits, llargs i difícils a estones, una vegada
superats. Mantindre'm encésa al nostre cor la flama de
l'esperança...cada día, cada día...
"Fins
sempre, Patricia, je t'aime"
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
92
La
rama seca
amb
un corb posat.
Vespra
de tardor
Basho
De
vegades Telma venia a visitat-me però no parlàrem del motiu del meu
silenci; es mostrava molt amable, molt...massa i tot, així que
aparenment tinguerem la festa en pau. Vaig baixar la guardia, potser
ella no era conscient o no podía controlar aquells canvis, després
acabava per fer-se perdonar...Tanmateix, res no podia evitar la
desconfiança que havia arribat a produïr-me. Era com si no em
pogués creure ni el que diu ni el que fa, ni res; com si hagués
desenvolupat l'habilitat de llegir entre línies. Sí, em produïa
una sensació penosa, per mi durant molt de temps va ser la persona
més estimada de la família. Hagués volgut que la nostra relació
fos diferent, encara que ens véiem tan poc...
Amb
tot, aquestes reflexions naixien i morien en mi mateix, lamentava no
poder expressar-me amb sinceritat, era trist haver d'evitar alguns
temes, practicar l'autocontròl amb una persona tan propera... Amb
tot és clar que no hi havia més remei. Ella sempre s'havia proposat
oblidar, allunyar-se de la realitat...i això dificultava la
comunicació perqué ens condicionava en tots els aspectes de la
nostra vida; les distàncies es definien i creixen amb el temps.
Pense que he de comprendre aquestes coses i acceptar-les.
Em
moria de calor, em passava la vida sota el ventilador, beneída
l'hora que hi vaig penjar, i mosquits i formigues em tenien farta. "A
l'estiu tot lo món viu". Vaig emigrar al dormitori dels xics,
per veure de descansar més bé. Continuava enllestint la casa, em
demanava si acabaria abans que comencés el curs. Els dissabtes
m'agradava anar al mercat a comprar fruita fresca i verdures...
L'estiu,
per sort, començava a declinar, i jo no pdía llevar-me del cap la
meua germana; sempre hi havíem estat molt unides...aquesta decepció
també em féia mal...s'imposava un altra renuncía, no havia estat
mai el que jo volia, el que jo hagués volgut...Bé, no més
il·lusions ni més montatges, ni visites de copromís, ni embolicar
més la troca...potser el que necesitava era enfrontar-me a la
realitat...era tan tossuda...em costava tant reconéixer les coses...
Com
que era cap de setmana aprofitaria per veure un reportatge o una
biografia a la televisió. Semblava que ja anava amainant l'activitat
que havia dut darrerament. La vida continuava incessant, rica,
efervescent; per sort anava aconseguint part dels objetius que
m'havia proposat, em sentia segura, més lúcida, més forta...
Cròniques
Personals originals de Llum
Sánchez
93
Es ja
el meu poble
un
somni en un viatge
Au de
pas.
Kiorai
De
vegades desitjava anar-se'n lluny, molt luny, a un lloc tranquil i
solitari on no la destorbaren els sorolls. Necessitava silenci... o
bé escoltar els sons de la natura, el xisclar dels ocells, el soroll
del vent entre les rames dels arbres...la mar...Aquells dies feia
molta calor i això complicava les coses, ni tan sols es trobava amb
forces per muntar la bicicleta i acostar-se a la mar.
Sa
cosina Telma digué que per l'agost vindria uns dies, recordava
Irene; l'estiu passat ho passaren ben bé ella i la Vicentina, que a
banda de ser amigues desde sempre, es sentien unides pel fet d'estar
ratllades una i altra, cadascuna a la seua manera, però ratllades.
Una
missàntropa depressiva! això potser em defineixca un poc__pensà
Irene amb resignació. Era una expressió que va trobar a una
novel·la i li va fer l'efecte que la descrivia fidelment. Reduïr el
seu cercle de relacions només havia estat una mesura d'higiene
mental. La vida es molt curta per malbaratar-la amb relacions
supèrflues.
Li
agradava gaudir del plaer de la llibertat, tot i que sabía que
sovint implicava soledat i aïllament. S'estimava les petites coses,
un "pensat i fet", lliurar-se al plaer de la lectura, el
seu vici solitàri, sense preocuparse del temps; enderejar per
botigues i magatzens, un exercici força seriós; consultar les notes
que havia preparat per no deixar-se dur per un enlluernament
momentari. Veure coses, avaluar quines calen i quines, no; discernir
quines són més precises...calcular la manera de finaciar
l'adquisició...tot un devessall de ciència i d'experiència.
"Una
missantropa depressiva! ".Vaja, vaja...sempre sorpren comprovar
el poc que saps, la vida és ampla i fonda com un oceà...Si sent
enyorança és per riure." Quan Manela i ella foren companyes,
malgrat totes les calamitats relacionades amb l'ambient que
compartien al col·legi, ho passaren bé, es riguerem molti molt;
aleshores encara gaudia ella d'aquella capacitat. Era xocant el seu
destrellat!, pensava, les disferesses de Canestoltes, les seues
"eixides" d'excursió amb els "nanos", les seues
paròdies...amarades d'un boig sentit de l'humor. Tant a la Manela
com a la Irene els salvava el fet de riure. "Pobra xica rica",
pensava Irene evocant el seu record amb nostalgía, quan anava de
gran senyora i li dèia allò de " hi ha que veure quin bon gust
tens per vestir, Irene, qualsevol cosa que et poses et para bé".
"Sí, l'escasesa aguditza l'ingeny" li responia l'altra.
A
l'Irene no li molestava excesívament aquella circumstància, el
divorci l'havia hagut de pagar a peu d'or, ara era pobra, sí, i
lliure!.
Cróniques
Personals original de llum
Sánchez
Veus
de llops
que
udolen tots a una
vespre
de neu.
Yoso
94
Demà,
dissabte, m'acostaré al mercat...és una de les millors estones de
la setmana. Allà trobe i també al Jardí Botànic, o a visitar
algún museu...el museu d'Art Modern... el meu preferit. En entrar em
fa l'efecte de trobar-me, com "Alicia al país de les
meravelles". Potser m'aproparé a la biblioteca a tornar uns
llibres. Porte una mala ratxa, en tinc alguns començats, i no
m'acaben d'enganxar. De vegades recorde aquell llibre ..."Las
ciudades carnales", va ser un despertar a un altre tipus de
novel·la, em va impactar; a partir d'aquella lectura se m'obriren
noves formes de concebre l'escriptura i d'arribar a la literatura.
La
lectura, diuen, és un "vici solitari", i com gran part
dels vicis, especialment gratificant. Em costaria de concebre la
vida sense literatura, per mí és quasi una necessitat vital que
alimenta el cor i l'ànima, ayuda a plantar el peus a terra,
situar-se al món, a tastar la vida, a assaborir els plaers més
enllà de la grisa quotidianeitat...
Per
altra banda és evident la influència pel que fa al desenvolupament
de la personalitat. Hi ha un abans i un després del contacte amb
l'escriptura personal i posteriorment amb la literatura en sentit
ampli. A poc a poc, quasi sense adonar-se un es veu immers amb el món
de les paraules, la clau per obrir els conceptes, i quan perceb eixe
món ric, plé de força vital, de possibilitats insospitades, a
través del qual podem expressar conceptes, que ens era alié fins
que l'impacte del seu descobriment amb la propia sensibilitat ens
obri a l'expressió única i irreptible de cada ésser humà, tan
diversa i misteriosa com pròpies petges digitals; ens pot omplir
d'admiració tant com les inimaginables possibilitats d'expressió
que ens proporciona.
Tanmateix
hem de percebre amb lucidesa que aquest és només el començament
per endinsar-nos a vastíssim paisatge de l'expressió humana oral i
escrita; que aquesta primera presa de contacte no reresenta més que
la línia base, sobre la qual es col·locaràn, com les notes
músicals al pentagrama, l'expressió própia i individual, única i
característica derivada del fet de la unicitat de cada
individu...Potser aquesta senzilla reflexió ens faça conscient les
insospitades possibilitats del lleguatge en general, facultat del
génere humà, i de les seues infinites possibilitats d'expressió.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
95
Ah!,
qué cálida
la
pell d'una dona,
la
pell que s'amaga
Sute
Feia
un parell de setmanes que havia mort la tía Laia després una llarga
i penosa malaltia. Tindria prop de noranta. El seu marit, "el
papá" com ella solia anomenar-lo, s'havia passat gran part de
la seua vida conreant-la, una bella persona, ara ya era molt vell i
malalt. Tenia pensament d'anar a veure'l tan prompte pogués. Ella
també havia sigut extraordinaria malgrat que de vegades li guitava
la vena histèrica per un tres i no res, coses del temperament, com
dèia la mare. A última hora ja no ens ens acovardava, sabíem que
tocava de tant en tant...Tot podia disculpar-se perquè era tan bona
persona, que res no s'hi podia predre'ls en compte. A més, ens havia
volguts tant a tot i totes les nebodes...Pels seus
fills n'era boja, mai no tenia prou paraules per ponderar les seues
virtuts i absència de defectes dels meus cosins. Passió de mare,
dèia la meua. El seu home, l'oncle Manel, a tot li donava el bò.
Els
seus fill eren com les estrelles del cel...El cert és que es posaven
poc pelmes amb tanta admiració, em semblava a mi. Clar que ma mare
no ens tenia tan conreades, i que de tant en tant ens suministrava
algun crit o algun "xiberlío", com dèia ella. En
qualsevol cas eren bona gent, a les nebodes ens van criar com roses
en tabac, a cos qué denanes.
Ara
veure'm qué serà del Manel, tan bon home, tan honrat, tant pacient,
mai no va dir una paraula més alta que l'altra, i sempre de bon
humor, reballava un palet entre les dents, des que havia deixar la
"fumera". Mai no s'alterà el seu humor, ni el seu taranà
pacific i bondadós.
Em
féia l'efecte que anàvem arribant a la fi d'un llarg període
familiar, i experimentava certa nostalgia...amb no massa temps es
tancaria un llarg període familiar, tres generacions...Ara ja és
passat i com diu la paraula el pretèrit és un temps conclós.
Si
tornava a la realitat, la meua, el dia a dia, contemplava l'aurora
amb una gran fascinació, el canvi de tonalitas del cel, el núvols
encesos en dies de vent, les hores màgiques que precedien el
crepuscle... A les sis i mitja del matí em despertava i ja no em
podia adormir.
La
vida continuava com una funció de teatre, que passe el que passe
s'ha de seguir representant. Igual. Vaig enfrontant les mil i una
papereta que se'm presentava cada día, cada setmana, cada més. El
cotxe, el dentista, les gestions econòmiques interminable...les
classes d'informàtica que van acabant-se, les seus telefonades de
Ramir, quina sort tindre un fill així...Les meues indeturables
reflexions sobre el passat, malgrat la seua aparent innutilitat;
tanmateix m'ajudavan a comprendre el present i sobre tot a prendre
decisions de cara al futur... Això pot ser l'únic vàlit del
passat.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
96
Blanc
reixiu
cada
púa a la zarza
conté
una gota.
Buson
Irene
Vinyes per primera vegada es va sentir preparada per participar en
una teràpia de grup, on va conéixer gent nova. La major part eren
dones.
A més
d'Elia, que fèia terapia cognitiva-conductual, hi habia també un
altra terapèuta de la Guestal, que els va oferir una sessió de la
seua especialitat, "La visualització de la meitat de
l'ampolla".
Quan,
arribat el moment, Irene va obrir el seu missatge, li dèia: "Estàs
preparada... Sí? doncs avant, tens totes les de guanyar!". Es
quedà corpresa; quan va reaccionar va veure als altres membres del
grup observant-la amb espectació; així que no va tindre més remei
que presentar-se i un segons abans s'adonà que no tenia ni idea
d'allò que diría. Amb tot va escoltar la seua veu que afirmava: "Em
diuen Irene i em sent preparada per fer una adaptació dels meus
recursos personals, per tal d'obrir-me a la una nova etapa, amb tots
els canvis que comporte..."
__Irene,
això vol dir potser, que experimenta la necessitat de liquidar un
grapat de velles històries...__li demanà la terapéuta.
__Es
cert. Al fons de l'assumpte aquest és el motiu; em sembla que he
d'aprendre determinades formes...trobar l'habilitat, els recursos que
em calen per tornar a ser...eixa altra Irene, que tantes vegades,
sense adonar-me'n, he traít...i amb la qual m'identifique...
De
tornada a casa reflexionava sobre les idees que li vingueren al cap
a ran de la sessió. "Crec que ha estat un bon pas seguir
indagant per trobar solucions, no em puc avenir passar-me la vida
sense saber on sóc i fins on vull anar...Els anys passen, la vida
rellisca com l'arena entre els dits...No puc arrossegar per més
temps aquest fardell de pors...i les vues recurrents que m'han marcat
des de sempre."
Tanmateix,
al fil dels seus pensament li venia al cap el fracassos d'anteriors
intents d'abordar una teràpia; en un d'ells va haver de sol·licitar
un crèdit a una entitat bancaria; després de tot, per res; passat
un cert temps el quadre clínic tornava a rebrotar. Irene se sentia
empentada per un corrent que no sabia cap on la desplaçava i ensems
tampoc gosava romandre passiva a mercè de les inclemències d'unes
condicions que no oferien més que tantejos...
Cròniques
Personals original de Llum Sánchez
97
La
menuda
herba
també se seca
entre
les pedres.
Shoja
A
la vista dels drets assertíus, que li va proporcionar la psicòloga a
l'última sessió, Irene Vinyes va comprendre que la seua vida havia
estat una successió d'errors tan completa com mal païda; així
que
ni el pròpi don Quixot, amb tota la seua persistència, hagués sigut capaç de "desfacer" tant i tant gran combinació de torts...va pensar ella; no hi havia res a fer, n'era clar. Amb tot alguna cosa anava emergent de tot aquell embolic al que l'havien dut, sens dubte, amb la millor intenció, les diverses personalitats del món de la terapéutica per les que havia anat passat des de fèia temps.
ni el pròpi don Quixot, amb tota la seua persistència, hagués sigut capaç de "desfacer" tant i tant gran combinació de torts...va pensar ella; no hi havia res a fer, n'era clar. Amb tot alguna cosa anava emergent de tot aquell embolic al que l'havien dut, sens dubte, amb la millor intenció, les diverses personalitats del món de la terapéutica per les que havia anat passat des de fèia temps.
Refexionant
sobre la seua trajectòria personal, si més no, des que es va lliurar
a aquella constel·lació d'especialistes, terapèutes, analistes,
dietistes, fisioterapèutes, psicòlegs, psiquiatres,
internistes...Irene va experimentar com una mena
d'autorrevelació..."l'assertivitat", eixa havia estat la seua gran
carència.
La
primera vegada que va escoltar aquesta paraula va ser a Nela, una
companya de treball que semblava tindre les "coses molt clares"; així que Irene es delía escoltant-la, parlava tan bé... amb tanta
seguretat, amb una expressió tan precisa, amb un conèixement dels
temes com si es trobés a nivell de la dècima o vigèsima existència, dintre del cicle de la reencarnació... Llavors pel contex va
deduïr que si algú havia aconseguit véncer, més que fos algunes de
les pròpies contradiccions, això li confería possiblement la qualitat d'ésser
assertiu.
Pensat
i debatut, després d'una profunda reflexió, Irene va copsar la
impotància d'aquesta actitut pel que fèia a les relacions
humanes__just el seu punt flac__Ara, però, es preguntava, hauré resolt les meues contradiccions en base als critèris d'assertivitat?"; la resposta ocupà la seua ment en forma d'una pancarta decomunal que
només déia: "mai dels mais!!!" . Amb
el temps i partint de la seua ignorància, una cosa li quedà clara pel que fèia al cercle familiar, on hi havíen coses que, senzillament, no es podíen
"piular", així doncs el sentit comú invalidava la pràctica assertiva...
De
manera que es podíen comunicar pensaments, sentiments, desitjos...sempre que prèviament s'haguessen establert les circumstàncies favorables a la lliure expressió, cosa que a tot estirar es podia donar amb una amiga o amic, un familiar de confiança; però eixa possibilitat quedava invalidada pel fet d'ón trobar eixa "rara avis"? . Així que per eixe camí Irene va arribar a la pràctica del més exquisit mutisme, sobretot quan es sentía afectada per una situació, una
crítica personal o un problema que la superava o que era incapaç
de definir. De manera que aquesta situació es podía definir com un cercle viciós, a saber: intent d'expressió - fracàs - hostilitat - incomunicació - por - retraïment...
Quan arribava el moment d'autoafirmarse expressant els seus sentiments...ja, amb tota aquesta càrrega emocional damunt...o bé renunciava i es tancava dins la closca d'un silenci hostil o bé se'n anava a comentar-ho amb la persona menys receptiva. N'era clar que fer servir aquest recurs no resultava massa pràctic, atès que s'acabava per experimentant un malestar que culminava amb sentiments de culpabilitat, un descens de l'autoestima i més dificultat per expressar tant els seus pensaments, sentiments i desitjos o bé necessitats.
Quan arribava el moment d'autoafirmarse expressant els seus sentiments...ja, amb tota aquesta càrrega emocional damunt...o bé renunciava i es tancava dins la closca d'un silenci hostil o bé se'n anava a comentar-ho amb la persona menys receptiva. N'era clar que fer servir aquest recurs no resultava massa pràctic, atès que s'acabava per experimentant un malestar que culminava amb sentiments de culpabilitat, un descens de l'autoestima i més dificultat per expressar tant els seus pensaments, sentiments i desitjos o bé necessitats.
Comentaris