dilluns, 4 d’abril de 2016






                  Cróniques Personals original de Llum Sánchez


       
                  83


                  



Cròniques Personal original de Llum Sánchez



66


La millor de l'estiu...Venia pel passeig marítim, davant meu una parella jove amb un xiquet d'uns dos anys. Es gira i em mira, em mira i somriu, jo també; per una moments ens hem mirat somrient-nos l'un a l'altre. Se m'ha tremplat el cor... Això és la felicitat a la que al·ludia Borges en el seu poema "Instantes", un instant de felicitat que ens regala la vida...Sóc una dona afortunada.

I crec que ho sóc perquè em fa l'efecte que vaig encaixant la vida com és, no com jo vull que sia; em treballe la tolerància dins el marc de la solitut amb el que s'inscriu l'existència, i avance sense arrogància, humil, abstreta contemplant les boires, lleus i joganeres, entossudides en canviar de forma i de lloc constantment. De vegades tinc la sensació d'haver experimentat cert estat atípic, és com si un es veiés des de fora. Sospite que s'ha d'haver de caminat pel desert de la soledat per percebre les tonalitats de l'existència.

Cert que l'actitut demana afinar la sensibilitat per tal copsar determinats matissos a partir de la pròpia intimitat. No són coses d'explicar sinó de sentir. A la ciutat, se sol viure a un confortable anonimat; ningú representa res per ningú, és com nedar a la tèbia mar de la ignorància...

Viure sol significa haver d'abandonar definitivament algunes actituts tan freqüents com equívoques. Assumir humilment la pròpia insignificància, acceptar la certesa de que fora, tot succeix amb total normalitat independentment de la teua humil existència.

Després que s'han superat alguns prejudicis, s'ha avançat per determinades etapes, s'han abandonat un grapat de somnis i s'han desestimat les il·lusions residuals, llavors és quan es comença a treure profit de la soledat.











Cròniques Personals original de Llum Sánchez




67


No vull tornar al col·legi!, que quede clar...
Ara me'n recorde d'un que plorava perquè no volia anar al col·legi.

__a veure, mare, dis-me tres raons per tindre que anar jo al col·legi__l'hi diu el fill a l mare. I ella va i li respón:

primera: Perquè és dilluns.

segona: perquè és hora d'entrar.I

tercera: perquè ets el director...

Ara va i resulta que a mi em passa la mateixa. Qui m'ho havia de dir!

Ai!, amb tot i això, per sort anem madurant, que no és poc. No basta donar lliçons, també s'han d'aprendre. La vida s'ha de plantejar com un aprenentatge constant; com ara l'aprenentatge de la solitut...Em fa l'efecte que és un dels que impliquen més dificultats.

Perquè veja'm, de menuts a l'escola un treballa per anar a mostrar-li-ho a la mestra i rebre la consegüent aprovació...Això constitueix un motiu per guanyar la pròpia autoestima, que de nou potenciarà l'aprenent per perseverar amb l'esforç i seguir obtenint resultats possitius; que així mateix hi reafirmaran a l'alumne en la satisfacció de l'aprentatge.

Després que s'han superat algunes etapes, s'han abandonat un grapat de somnis i s'han desestimat les darreres il·lusions residuals; llavors és quan es pren consciència de la pròpia individualitat. Has arribat a un món interior que comença a prendre forma, i té una raó d'existir quan un es troba preparat per esplorar-lo.

Del nombre de persones amb les que un es relaciona, se sol preservar només les que són significatives; dels gestos, les paraules, les accions; els autèntics; de les situacions divertides, la gioia; dels records, els màgics, de les paraules, les dolces i les sabies...







Cròniques Personals original de llum Sánchez


68


I va arribar el darrer dia de vacances. Irene es trobava a punt, bon aspecte, bona forma física i mental...Es misteriós el que m'ocorre­__va pensa­r__la neuròloga em va parlar de teràpia ocupacional__De sobte s'adonà que es trobava despistada. Amb tot, ara véia que tenia raó. __"...enmalateix en vacances... No vull ni pensar quan em retire; em sap greu reconèixer-ho...tanmateix es veu que és així.

Quan tenia molta feina es solia organitzar i ho portava tot endavant; encara que també podria ser que després de mantindre un alt nivell d'estrés, les taquicàrdies eren la prova, s'ensorrava. Amb tot no es trobava massa segura de les seues observacions, així que va desistir de treure conclusions.

Es sentia totalment preparada. L'endemà a les 10.30 h, claustre. Ja tenia preparat fins i tot la roba que vestiria__dec de tindre paciencia amb mi...sóc tan trasto...__

Telma, la seua germana, vingué per fí i ho passaren molt bé. Ara, se sentia amb ella millor que mai__ara si que som amigues, ens escoltem, ens comprenem...Em va regalar un CD i va dir __el tall 17 te'l dedique expressament: "La vida és bella", per Noa i Miguel Bosé. Té una lletra molt dolça i ingènua, és encisadora.

Telma no gaudia dels plaers de la bona taula, menjava molt poc i com si fos per pura necessitat. Els mancava una mica de complicitat en aquest terreny. Irene va estar temptada de regalar-li un exemplar de "Sota el sol de la Toscana", amb tot va pensar que no devia imposar-li els seus models, sinó que havia de tindre paciència i esperar que la seua germana se'n anonés; amb altres coses ho anava fent. Lua també anava deprenent d'ella, així, reciprocament, sense protagonismes, d'igual a igual.

__Aniré ara al Setembre. Anna em va tocar i m'espera__li digué a la seua germana.__ A més he de veure a la cosina Loreta...i tinc ganes d'anar, no sé per què.

Un parell de dies al Perelló amb la Vicentina i el Lluís, també havien aconseguit superar les seues diferències i s'estimaven més que mai. Ella s'havia "humanitzat", solia dir Irene, fins i tot m'ha proposat eixir a sopar amb un parell d'amigues seues. Increïble!.

Dilluns Irene havia d'entrevistar-se amb Roque, de "Proyecto Hombre", va anar a oferir-se com voluntària__alguna tasca podré fer, arribat el moment__ va pensar.

Li van venir al cap unes paraules de Mercedes Sosa, en la lletra d'una de les seues cançons:

...que al llamar a un hombre hermano
sabes que es verdad
y que no es cosa de salvarse
cuando hay otros que jamás
se han de salvar.

He d'assumir l'anonimat i arrimar el muscle mentres puga. Crec que fins ara no havia pogut­ __ va pensar Irene.









Cròniques Personals original de Llum Sánchez



69



He plorat, i he plorat...tinc pena, em trobe trista, de vegades se'm trenca la veu i...i plore.

Telma, l'última vegada que estigué, en va regalar un cd de Noa, "Blue Londres Blu amb aquesta dedicatòria:

"Yo al verte sonreir
soy la niña que ayer fui..."

I signa: miss Telmiss

"La vida es bella" (i em dibuixa un cor)

Jo, al verte sonreir
soy la niña que ayer fui
si yo velo por tus sueños
el miedo no vendrà
y así sabrás lo bello que és vivi.

Caen mil lágrimas al mar
tú no me veràs llorar
y es que sólo tu alegria
amansa mi dolor
y así yo sé lo bello que es vivir.

Sí, mi corazón siempre estarà
dónde esté tu corazón
si tú no dejas de luchar.
Y nunca pierdas la ilusión
nunca olvides que al final
habrá un lugar para el amor

Que una noche la tristeza
se irá sin avisar
y al fin sabrás lo bello que es vivir

se irá sin avisar y al fin sabrás lo bello que es VIVIR.


Per fí he pogut aconseguir una diacepina que m'ajuda a dormir profundament__tota pedra fa paret__ quan dorm, fins i tot recupere el sentit de l'humor, els dolors apenes m'incomòden, tinc l'energia que cal...torne a se jo. ( La caixa m'ha costat 90 peles) La doctora Luades tampoc s'ha apercebur de quin és el problema. Demà veuré d'explicar-me més bé. Potser d'una primera entrevista no és pot treure res més.

Mentrestant el Dr. Salabert em farà el seguiment. Ha arribat el moment de fer-li front al problema, ara que potser, encar té solució. Així no puc viure...He de deturar aquest pensament, la impotència no mena enlloc...les llàgrimes sembla que rellisquen en un intent de fugida també. No vull pensar, els fàrmacs em contenen, amb un poc de sort hui em dormiré prompte després de tant de temps...Em penedeix tant de no haver obeït al Dr. Llorens..."Vostè necessita els ansiolítics com els diabètics la insulina...Doncs se'ls pren i punt..."

Quelcom així em va dir, hauria d'haver seguir amb ell, acudir a la seua consulta cada mig any. De tan clar que m'ho va dir no ho vaig entendre, feta a les dificultats, tinc massa resistència per admetre les coses senzilles, les paraules clares...

Hui la Vicentina ha vingut a veure'm; ara, com féiem de menudes després d'una brega, tornem a fer les paus, això em tranquil·litza. Sent el desig de perdonar i oblidar les discordies, el cos sap molt més que la ment.











Cróniques Personals original de Llum Sánchez


70


I es va fer el miracle: Gala!, la companya que Irene desitjava, si més no, això va experimentar ella. Encara que no va poder estar-se de pensar que podria enganyar-se...Amb tot a primera vista semblava que tenien grans afinitats, i això per ella, d'entrada, era prou.

Gala, semblava una persona bondadosa, sana...fins i tot va arribar a pensar que tenia les qualitats que ella més admirava en una persona, a saber: prudència, tolerància, dolcesa, assertivitat...Semblava una dona feliç. __Sóc casada amb un professor, vivim a Canet; els meus pares eren agricultors. Tenim una filla y un fill. __li explicà Gala al llarg de la primera entrevista.

Després, Irene, recordant aquella conversa, pensà que aquella dona conservava l'entusiasme jovenivol per la seua professió, cosa molt de valorar perquè en general aquest durava poc, i molts docents de mica en mica anaven caen en una flonja monotònia, que amb el temps conduïa a la indiferència... Tanmateix ella va arribar a la conclusió, potser precipitada, que la vida li havia concedit un dels seus tres grans desitjos.

"En fa l'efecte que arribarem a ser molt bones companyes i potser amigues. Sóc una dona afortunada, el proper aniversari es presenta diferent; per fi he trobat la companya que tant necessitava."

Irene patia d'imsomni, la qual cosa l'afectava en forma de depressió persistent, li mermava agilitat mental, la submia en estats de melancolia, que passant el temps mostraven tendència a agreujar-se. De ben jove encara, va començar a freqüentar la consulta de metges i especialestes amb la ferma voluntat de superar allò que ella dèia "viratges del caràcter".

"Hui m'he reservat unes botes i un bosso. I l'altre dia em vaig regalar un doble cd de música de Cap Verd. Es molt primitiva, en algunes composicions s'aprecia l'ntrumental autòcton, però m'agrada la seua expressivitat tan ingènua, tan pròpia, d'una gran bellesa. La música em fa més suportable la vida."

Tenia la sort, solia dir, que li apassionava la seua professió tot i que acabava pensant que la seua era una història feta de detalls menuts, de lleugeres superacions, d'avanços i retrossessos incessants__Sí, és així__solia dir__és així i prou. Cercar una millora encara que sia mínima, provar i desestimar, provar i gaudir de l'encert; plorar i maleïr, (caure del cavall), torcar-me les llàgrimes i alleugerir-me les ferides, i tornar a intentar-ho, tornar a pujar al cavall. (tinc la mà dreta inflamada, hauré de reequilibrar la dieta.)

Recordava amb certa enyorança l'estada a les "Illes", tornar a Menorca quan no hi foren els turístes...La recordava amb enyorança; els ull se li entelaren..."plorar i maleïr, (caure del cavall), torcar-me les llàgrimes i alleugerir-me les ferides, i tornar a intentar-ho (tornar a pujar el cavall). I avant..."__pensà.










Cròniques Personals original de Llum Sánchez



71


­"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay, Dios!..." __cantussejava Irene, mentre revisava els treballs dels alumnes.__

Acabava de sornar el telèfon. L'agafà contrariada per la interrupció.__Ostres! una alumna del "meu curs", de fa un fum d'anys.! Que volen reunir-se tot el grup de vuité i comptem amb mi per sopar juntes!?. Són un tall de boges.__

De sobte li vingueren al cap les seues cares com si les tingué al davant...aquell ambient, les excursions que feren amb ella; les seues fotos que encara conservava...i que de tant en tant es quedava corpresa mirant-se-les i pensant "Deu meu, si ja seràn unes donasses...i uns fadrins; la meua bogeria de joventut, vint-i-sis anys, sembla que fou ahir.

"Aquestes coses em reconcilien amb l'Humanitat. Quí és cap a pensar que encara se'n recorden de mí. Ara, que si jo fos Gala, no sé si seria capaç de seguir...Les seues xiquetes... i alguns xiquets!. Tota una vida...cóm els ho podria agraïr?. Encara que no arribés a celebrar-se, la intenció, eixe record afectuós que els ha engegat...Malgrat les meues falles, tan grans i tant freqüets. Ara que tan sols em resta uns anys per retirar-me...Llavors començava amb tanta il·lusió!. (ara que m'he ficat les ulleres d'aprop em veig més bé.)__pensà Irene.

Moltes vegades havia tornat el seu pensament, els seus records a aquells dies estretament compartits...amb companys, companyes i alumnat. Mestrestant llavors va ser quan va haver de viure la tragèdia més gran de la seua vida, la mort de sa mare.

El col·legi nou, pintat de verd...tot un somni; el fred que féia en aquells corredors del nou col·legi recent estrenat, oberts a l'intempèrie, sense cap finestra. Ells, sis anys, jo, aprenent de tot, quán poc sabia. Ara no sé molt més. També en aquell col·lectiu hi havia gent molt penosa. Jo, però, em partia el pit per les meus xiquetes i quixets. Finalment vaig haver de llençar la tovallola.No sé si perquè em vaig adonat que estava embarassada de la meua filla.

Una vegada a l'autobús, que ens duía d'excursió, Vichy amb la seua ingenuitat em preguntà: "Mestra, quines són les tres coses que més desitges fer a la vida"? Jo li vaig respondre, no sé amb quin ordre:

__Ensenyar amb la nostra llengua,
__Tindre una filla,
__Viatjar i escriure.

Fa tants anys...Aleshores ja sabia exactament allò que volia. Tan sols em mancava escriure per a que els meus tres grans desitjos s'haguessen acomplert. I, per sort, bambé ha arribat.

Són molts els records que deixen els anys de convivència, encara que a determinats alumnes se'ls pren més afecte, perquè són més propers, et miren als ulls amb els seus tan nets, tan nets...que només els pots respondre'ls amb el cor a la mà. Tot i que els alumnes són com els fills, se'ls estima a tots, per això acabes acceptant-los com són.

Tants i tant records acudeixen a la memòria d'Irene que encar detecta l'olor de les aules, la cridoria del pati a l'hora de l'esplai, les llàgrimes rodolant-los per la cara polsegosa de tan de jugar...Són tant i tants records com per emplenar una i més vides que tinguessem, i mai no es cansarien evocar-los.

Van prendre la comunió, com aleshores era d'estricta observància; fruit del moment i de les creences ancestrals mai no quëstionades...els vaig regalar a cadascú un mocadoret brodat amb el seu nom.









Cròniques Personals original de llum Sánchez



71


Sóc feliç ací, vora el foc de la llar, escoltant música a estones, d'altres escrivint, llegínt, contemplant el paisatge a través de l'ampli finetral de la sala d'estar; aquella era una vida pacífica. Havia retrobat el petit plaer de gronxar-se al balancí, tan còmode... Irene va recordar que quan es casà se'n comparen un de fusta color avellana, i d'estructura baixa i confortable, on tantes vegades havia adormit als seus fills.

"Qué prompte passa el temps ací.. Demà hauré de tornar a la "civilització". Aquest lloc és el cel. Ahir, un dia d'ensomni, el cel blavíssim, l'aire transparent, les muntanyes blavenques, desdibuixades per la llunyania... Quan siga gran viatjaré amb un bagul com el de la Piquer i un balancí com aquest. Allà on em trobe a gust, em quedaré una temporada, llogaré una casa o un apartament, estudi o xalet...Jo mateix compraré i em guisaré. Llavors em dedicaria a conéixer el veïnat i assajar de fer vida social.

Passat un temps prudencial, no massa per no avorir-me, ni massa curt com si fos "el jueu errant", seguiria viatge amb una bossa de mà i una ombrella, com la Mari Popins. A la bossa tan sols un pijama i una muda, només el que cal fins que trobe aloixament. Quan sabia on aniré a rauré, em faré enviar la resta. Cada vegada ho veig més clar i més senzill. Lluny d'acovardir-me vaig fent-me més i millor a la idea de pràcticar la vida nòmada i se'm clarifiquen les qüestions de detall.

El cotxe es troba al taller, xapa i pintura. Era fet una desidia, encara que cada vegada tinc menys ganes de fer-lo servir. Potser no en necessite d'altre, les coses esclavitzen; quan menys coses tens, més tranquil va una per la vida, l'energia es concentra i es viu més i millor; i fins i tot els petits plaers es tornen exquisits

En llogar una vivenda veuré que tinga una llar. De menuda a casa en teníem. El pare, quan a l'hivern tornava inert de la feina, encenia un bon foc i la vida llavors prenia un altre color. Ell parava les mans per escalfar-se, mirava les flames i li canviava la cara grisa que duia del fret. Els hiverns de la meua infantesa van transcorrer vora la llar per escalfar-nos, i la mare a l'hivern hi féia el sopar.

Demà hauré de tornar a casa, tant de bò si pels Nadals i per Pasqües em pogués tornar a vindre uns dies. No he tingut temps d'eixir a passetjar, a
conéixer els voltants, pujar a l'ermita, replegar llenya...Qué prompte se'n han passat els dies, quins moments tants plens sembla que no han estat de vint-i-quatre hores com els altres. Jo no imaginava que la maduresa podia ser així d'esplèndida. Crec que he fet una bona elecció. Diguem que a partir de cert moment les meues decisions han estat més encertades.

No en vull fer caps de corda lamentant errors passats. Deixe'm-t'ho estar. Res no és perfecte, falles i encerts formen un teixit indestriablement humà, segons correspon a la propia naturalesa. Prou. M'he passat la vida magnificant els errors, això no interessa, ara conec una vida millor. Com que he esdevingut una persona pacient i tolerant, espere dels meus un tracte igualitari; la resta no compta.







Cróniques Personals original de Llum Sánchez



72


Quantes coses en tan poc temps!. No sé per on començar...L'acte de "Recordem l'escola", que les exalumnes decidiren celebrar, es realitzà per fí...Tornar a veure "les meues xiquetes"... Ens coneguerem quan es preparaven per fer la Comunió, i les vaig dur al llarg de sis cursos després.__compte la meua vida amb cursos...no havia caigut fins ara__.

No aconseguia recordar-me'n de Mª Encarna Serrano, pobreta meua, es quedaria de pedra!. Vaig estar fent memòria durant uns dies, i per fí ho vaig aconseguir. Potser no podia recordar-la perquè apenes es féia notar, era tímida com un conill, o massa discreta i crec recordar que no solia venir-se'n a les excursions...

Volien unes paraules de comiat...Però això era impossible... haguessem acabat totes plorant a llàgima viva...jo la primera, això que a mi em costa manifestar les emocions..., amb un nus a la gola, em vaig limitar, a passar-los un quadern d'un paper especial i demanar que em deixarem l'adreça , o el telèfon, o bé algunes paraules...Després vaig comprovar que va ser una bona ocurrència...

"Mestra, gràcies per moltes coses, per parlar en valencià, per ensenyar-nos a fer teatre, per dur-nos d'excursió...i per escridassar-nos quan et treien de polleguera. Vichy."

"Mestra, he deprés molt amb tu, i ara m'agrada venir al col·legi, fer els deures...però el que més, dibuixar. Aquesta ets tu quan t'enutges i ens escridasses, per això tens la boca tan gran...

"Mestra, a mi vindre al col·legi no m'agrava gens, però no t'ho volia dir...Ara, després de tots aquests anys amb tu i amb les companyes, em dona molta pena que s'acabe, i no sé si vull anar a institut...T'estime, molt! . Mª Josep

"Sóc Laura, quan et vaig conéixer tan ruca, em donaves por...,mestra. Després ja no, ara no vull que s'acabe l'escola, no vull anar a institut ni res... jo em vull quedar ací!!!!"

Quan vaig acabar de llegir els darrers missatges em vaig treure el mocador...i les ulleres...mai no hagués pensat que això fos així...tant de quefer que em donaren, tant que algunes em feren rabiar...i, ara, tant que em dolia deixar-les...

Amb tot, acabarem fent-nos fotos, a l'aula, al pati, a l'entrada de centre...fotos gamberres, informals, provocadores; riures i fins i tot algunes llàgrimes. Llavors no sabia com anava a afectar-me deixar enrere aquest primer intent d'exercir la professió, la que el meu oncle, Don Andrés Silvent, Andreu, per nosaltres, li havia suggerir a ma mare. Ara m'adone de quanta saviesa aconseguida amb paciència, amb temps, amb l'exercici continuat de la professió al llarg de tota una vida, havia guiat els seus consells. __"Lluïsa, les xiques han d'estudiar..."__ I ella, que sí, Andreu, que sí, que el Toni i jo farem tot que que pugam...no pateixques, home, no pateixques...









Cróniques Personals original de Llum Sánchez

73


Jo he canviat. No sé si aquest esdeveniment ha tingut res a veure, però he experimentat un canvi molt significatiu, acompanyat, com sòl ocorrer en aquests casos, per una alteració al meu estat de salut, aquesta poca salut de ferro. Tan sols podria donar uns pocs indicatius sobre aquest canvi, com ara que em sent més segura, més espontània i afectuosa; tot i que segueix sentint-me molt vulnerable, i ho sóc.

Em sent més aprop d'altres persones. També vaig saludar, una braçada i dues besades a la Mª Dolors, i des de dins del cotxe a Pep, que passava en aqueix moment pel carrer. No tinc més remei. Pel que es veu arriba un moment, en que no em sent capaç de seguir experimentant rancunia, i perdone.

Sí, ara que ho pense em trobe pitjor últimament. Gran dificultat per dormir i un son gens reparador i sí, poblat d'inquietuts. Ell segueix apareixent nit rerea nit...l'odie, no em sent capaç de perdonar-lo. Quina llàstima haver compartit la meua vida amb una persona de tan poca qualitat humana; quina llàstima que m'haja marcat de per vida; quín absurd que s'escole als meus somnis la seua imatge detestable; quina condemna reviure aquella angoixa, aquell infern sense flames...quina desfeta, quina pèrdua de la meua autoestima, quin sacrifici tan innútil, quanta crueltat, hi ha qui diria ignorància... No, ni ignorància ni inconsciència, aquests termes gotegen condescedència.

Necessite oblidar, ara que la meua vida va prenent forma, ara que vaig aconsegint ser allò que sempre havia desitjat. Tindre una personalitat definida, saber passar de les opinions alienes, ser jo mateix amb totes les conseqüències; ara, amb la pràctica de l'aprenentatge significatiu, dintre d'uns anys seré una bona professional; ara, precisament, que tinc allò que em va mancà al seu moment per redirigir la meua vida amb la persona correcta, la que podria haver estimat fins al darrer moment de la meua història, de no haver sigut tan covarda.

Massa jove vaig assumir responsabilitats insostenibles, massa confiada vaig anar a l'escorxador, massa tolerant em vaig mostrar amb qui ignorava les meus necessitats, massa tristor acumulada per plorar, massa negra la nir al fons d'un insomni persistent, que em rosegava com una eruga.

Em sol passar que quan he introduït un canvi seriós a la vida ha estat a costa de la meua salut. Amb tot sé que em trobe en bones mans; la Dr. Teresa Buades, em conéix ben bé i m'inspira la suficient confiança per pensar que pot ajudar-me.











Cróniques personals original de Llum Sánchez


74

Aquell dissabte al dematí Irene va agafar la borsa de mà i eixí de casa amb la intenció d'actualitzar l'interior del seu habitatge. Al llarg del temps que duia dedicada amb cos i ànima a la seua professió, no havia parat esment a la necessitat d'un lloc on es pogués sentir a "sa casa"; fidel a la seua idea de vida nòmade, li semblava un contrasentit pensar establir-se d'una manera més sòlida; sabia que en qualsevol moment podia sentir la necessitat d'alçar el vol com les oronetes; cosa que només consistía en gestionar el trasllat laboral a un altra localitat on haguessen vacants.

__He comprat algunes coses__li comentà a Gala mentre feien l'esplai__. Te'n recordes d'aquell balancí que et vaig comentar?...doncs n'he trobat un de molt semblant; ja el veuràs, és de sucre, fins i tot la fusta, de color mel, m'encisa...I una llàntia de ceràmica de Portaceli, que col·locaré al repeu del finestral. Les cortinetes d'organdí, han quedat molt fines, i damunt van les de fil, com les tradicionals a les cases valencianes, amb una vora brodada amb colors crús.

La boda de la Manela, requeria un capítol a banda. Quantes coses, qué bé s'ho passaren i qué malalteta es trobà a l'endemà.­ Alfret... potser ho comentaria en altre moment...

Començà amb la "trobada", un nova situació d'aprenentatge. Com més s'apren és ensenyant!. Els terapèutes de vegades mostraven actituts ambivalents, la qual cosa li creava malestar. Era evident que no es sentia gens còmoda, fins i tot va arribar a pensar si hauria estat una bona idea la del voluntariat. __alguns pares es mostren reticents, fins i tot manifesten certa desconfiança__ pensà__ no trobe cap indici de sinceritat amb les seues actituts, ni a les seus confessions. Nous rics, massa i massa prompte. L'arrogància no els permet reconéixer les seues falles. Ser pares és difícil, ser fills d'alguns pares també ho és.

Amb un petit grup d'apenes adolescent, que havien començat a acudir al taller de bioenergètica, Irene es trobava bé, podíen aprendre molt uns dels altres. Ferran, el "perdonavides", Josep Raimón era simpàtic...tanmateix no pensava concedir-los atenció individual de moment; abans havíen de quedar ben definides les competències de cadacú..., tant les del grup, les individuals i les seus pròpies. El cas era acceptar les seues condicions...que es podíen resumir en "fer i deixar fer", demanava una actitut receptiva i de col·laboració, atés que cadascú havía comptat amb l'obció d'integrar-se al grup a voluntat.










Cròniques Personals original de Llum Sánchez



75


He estat pensant__no massa, és clar__en Baltassar. Aquí, en aquest centre tinc ara mateix només dues persones, companys vàlits vull dir; a saber: Gala i Baltassar, això és molt més del que hagués pogut imaginar al passat recent.

Gala, és una persona excel·lent, no cap dir-ho, i extraordinària professional. Tan prompte la vaig conèixer em va donar la mida, però ella no necessita per res una amiga. Mare de dues filles, excel·lent situació socio-econòmica...ha tocat el trespol, o si més no, el sòstre. Amb tot, des del meu punt de mira li trobe una vena "càndida", encara que això no són més que simples especulacions meues, i per tant susceptibles d'error.

Supose que pensa que ja no hi ha lloc per a més relacions a la seua vida. Relacions d'amistat, de companyonia...També és cert que té a son pare vellet i malalt, encara que no és filla única, també té una germana. Bó, en poques paraules, la nostra incipient amistat sembla que ha entrat en punt mort; no es pot avançar més en aquesta persona. Prou. Potser a mi tampoc m'interessa; intueix que és una dona massa intergrada, per dir-ho d'alguna manera, no és capaç de desmarcar-se amb res; segurament no experiementa cap necessitat. Amb tot a mi m'agrada pensar que la tintc aprop meu. Les nostres converses han estat escasses però substancioses, i a més m'han ajudat a prendre decisions. Vull dir que és una dona oberta i amb grans valors, i amb tot, acomodada...No es que plantege molts qüestionaments de cap tipus. Tant de bò si no fos cert.

L'altre nou company vàlit és Baltassar. Em va semblar una mica "fava", només conéixer-nos. Un dia em vaig adonar que sabia d'informàtica, i com que necessitava que algú em passés el projecte per a ENCONTRE, vaig i s'ho demane a ell. M'ajuda i larlem un poc; el trobe simpàtic i a més comprove que no es "fava".

A partir d'aquest moment tinc una idea que em roda pel cap, la de tenir-lo com secretari. Sí, fins i tot a mi em passen aquestes coses. L'única relació que m'agradaria mantenir amb un home amb condicions, seria aquesta. Deuria ser retirat, així atés que no podria oferir-li un sou, si que podria ser una quantitat simbòlica; això sí, previ període d'adaptació i mutua conéixença, ambdós podríem prendre en consideració la idea de compartir aloixament i manutenció, que sempre resulta més econòmic. Encara que pense, sobretot, amb els viatges, es a dir a la meua manera de viure, la que jo desitge pel dia de demà.

Suposem que per ell resulte avorrida i manca d'estimuls. En tornar del viatge tindria llibertat per remprendre la seua pròpia vida. Família, relacions...(Crec que és fadri i que viu amb dos germans fadrins també.)

Doncs bé, la persona idònia sens dubte seria Baltassar. Encara el conec superficialment, em fa pensar que ho seria perquè li trobe posat de persona senzilla però intel·ligent; simpàtic, però discret; afectuós, no embafós i, sobretot, un company, un amic.

No obstant això, atès el meu atípic cop d'ull en aquestes qüestions, més val que no faça més càbales i que m'atenga rigorosament a la realitat. Amb tot crec que li sóc propera, encara que ell es manté distant; jo també, i en pau i jugant.

Es més que provable que em manque tanta informació com seria necessari per fer-me una idea més exacta de la seua persona i de la seua personalitat. Es més que segur que tinga la seua parella, i tot. En eixe cas l'avantatge sols rau en que ell representaria el tipus de persona que necessite, i a qui jo també pogués fer-li falta. De tal manera que ja no seria un projecte__bogeria, palla mental o demència senil...posem per cas, sinó que tindria cos, nom, característiques...

A cop d'ull sembla una cosa molt difícil, un nou tipus de relació, que no es dóna enlloc, o bé es dóna en casos comptats. Exempta d'obligacions, d'exigències mútues...i tal,tal... Basada únicament amb un acord revisable periòdicament i molt, molt obert.

Clar que una relació en aquests termes exigeix una talla humana fora mida, molt més gran que les relacions oficialitzades. Es basaria en la mútua lleialtat i per això en una comucicació fluïda i un respecte mutu fora mida d'un a l'altre.

Mancaria determinar amb més axactitut les obligacions__no m'agrada aquesta paraula__ ah, sí, les responsabilitats de cadascun.

M'alegre d'haver caigut en aquesta "agudesa". Es molt bona per determinades persones, totes no són del móntó, i ens marcaria una pauta de relació prou possitiva, crec jo. Dec de seguir madurant-la perquè només així podré obtíndre-la. Ho dic perquè tinc llegit que quan algú té dins el cap una idea ben clara d'allò que desitja és fàcil trobar-ho.

Quant costen de trobar les coses, o no es troben, o bé s'incòrre en una elecció fallida...Això passa quan un no ha reflexionat seriosament sobre allò que li convé. Aquesta paraula m'ha fet recordar la filosofia d'Espinoza. Hem d'anar detectant el que és bò, doncs, ens complementa i ens fa creixer, el que ens convé amb el sentit més sà del terme.









Cròniques Personal original de Llum Sánchez



76


"La dolça picor de la sarna" vet aquí un títol sugerent per una novel·la. La idea d'escriure, poc a poc va prenent cos a dintre meu. El conéixement assolit a través de l'ensenyament, em va despertar una habilitat adormida. Quan fa uns anys vaig começar a escriure, sovint tenia la sensació d'una escriptura forçada. Amb el temps m'adone que ja no és així. Han hagut de passat "anys i planys", i jo, inalterable, he seguit escrivint aquests fulls plens de situacions, persones i personatges,...que han anat acudint per materialitzar-se a través de l'escriptura.

He hagut d'enfrontar moltes, moltes vegades allò de: "i ara que fas...ja no escrius?". M'he sentit àrida com un desert en un temps estèril; i encara la vella tossuderia, regularment em posava a escriure...M'agrada gaudir d'eixos moments d'intimitat, o potser ho féia "per entendre'm", déia, i d'ensems amb l'esperança que arribés el moment en que pogués encarar-me amb el paper en blanc sense sentir la suor a les mans.

Jo no sospitava com era d'intens el meu desig __ara ho sé de cert__havia de materialitzar-se tart o d'hora. Ha dut el seu temps...de vegades massa i tot. Ara sé que s'ha gestat a poc a poc, a través d'aquest procés lentíssim, paral·lel, però, al meu procés personal; amb tot i això seguia escrivint sense extasias-me amb la contemplació dels avanços, ni plorar quan romania inert davant la blancor del full.

En algun moment em vaig adonar que potser havia superat la penosa sensació de no ser capaç, gràcies a que abans ja havia tastat instants màgics asociats a fet de blasmar en caràcters d'escriptura, algunes de les veus que de tant en tant sentia a dintre meu; la seua voluntat de fer-se escoltar.

L'avi fou present a les primeres calentures literàties d'una tendra adolescència, que em va sorprendre amb les mans sobre el teclat de la vella Royal de l'avi, i a ell fent-me d'instructor. Ell volia de bell antuvi que comencés amb bon peu, col·locant els dits a les tecles corresponents... Veges, quina ocurrència!; i jo el que volia era prenyer les tecles i começar a escoltar els clacs! que feien les tecles en colpetjar sobre el paper.

Amb tot fet de trobar-me davant de la màquina d'escriure em va conmoure, així que li vaig llevar la pols i em vaig posar davant el teclat contemplant amb respecte la seua negror, tan digna ella, plena de tecletes que em va fer l'efecte que em cucaven l'ull.

Aquell fet va tindre un efecte màgic sobre la mi. Vaig mirar l'avi, que amb les ulleres a la punta del nas, em mirava molt seriós per damunt i em dirigia l'atenció com si fos un director d'orquestra. Llavors, jo només volia trastejar la màquina com si fos un joguet. L'avi, però, el que volia era ensenyar-me a manejar-la correctament, encara que allò no semblava massa divertit. A mi el que m'agradava llavors, era prenyer les tecles i escoltar el clac!, a ell intentar ensenyar-me a escriure correctament...










Cròniques personals original de Llum Sánchez



77




Crec recordar que va ser a Ernesto Sábato a qui li vaig llegir aquelles paraules: " ...un escriptor només comença a ser-ho quan ja ha superat els seus fantasmes". Aleshores no ho comprenia ben bé. Després quan creia haver-ho comprés vaig pensar, "jo mai no podré lliurar-me dels meus fantasmes, en són molts i molts grossos". Ara m'adone que era una qüestió de temps.

Si que arriba un moment en que ja pots lliurar-te a la ficció, però entenent aquest terme en sentit ampli. De cas no és ficció la interpretació que li donem a les situacions que vivim, als nostres records, als nostres desitjos, il·lusions, fracassos ...no és ficció?. Només pel relat sesgat que hem de fer, per la necessitat d'expressar-ho amb paraules, per ficar-ho en el cosset de la semàntica ja fem ficció. Mai ho diem com és, com va ser, és una interpretació, una variant entre milers i milers"

Les paraules de Sábato em van frenar durant no sé quant de temps. Tenia una certa tendència a creure a als altres, si més no, si són persones de talent. Després reaccione i em torne hipercrítica. Un poc vaig de banda a banda... encara que això no em preocupa, ara no em preocupa perquè perceb la meua coherència interna. He hagut de tentar amb paciència per arribar a comprendre-ho, "pacient i laboriosa com un benedictí" com llavors em definía un amic .

"La dolça picor de la sarna" està pensada des de fa anys. Es una novel·la amb un marcat tò irònic, però ensems d'una profunda tendresa per personatge central i per extensió per l'ésser humà i per la vida. En ella se relaten nombroses històries de trobades efimeres, unes sòrdides, d'altres, perilloses, d'altres penoses, sempre decepcionants.

Una teràpia conductista assaig-error-encert. El rerefons, la progressiva maduresa que va adquirint-se a través de l'experiència.

Es una història contada a un altre personatge que té el dó de saber escoltar.









Cròniques personals original de Llum Sánchez



78


Al taller de bioenergètica se'n van apuntar set, en vingueren cinc. Amb tot i això ens ho passàrem bé. De segur que aviat aniria interessant-se més gent.

Els terapèutes d'Encontre semblaven rarets. No els acabava d'entendre. Tenien una actitut seca...i de vegades semblava falsa, si més no, equívoca... com si amaguessen alguna cosa... No entraría en descripcions. Ja veuriem. De moment semblava que no "llaurem a parell"; potser canviaria d'opinió a mesura que anés conèixent-los més d'aprop, si s'ho permeteren, cosa que semblava prou improvable.

Bò, per fi s'acabava la setmana; sort que es trobava millor, almenys aconseguí adormir-se, encar que amb un son induït, però què farem!. Netejaria l'apartament aquell cap de setmana i ho prepararia tot pel Congrés. Quín estrès de vida!.

__Per fi em portaren el balancí, és preciós i molt, molt còmode. Ahir vaig comprar la llàntia de sobretaula... Quan pense que he hagut d'esperar treze anys per fer-ho...__

El sofà ja hi tenia aparaulat; l'hi durien a mitjans de desembre. El segón plaç del cotxe, lliurat. Havia anat massa embalada últimament; ara, però, ja era quasí tot fet, així que es podria tranquil·litzar i dedicar-se a d'altres tasques. Feia més de dues setmanes que no anava a gimàstica, encar que intentava fer el bany de relaxament per les nits.

Tot i això percebia una excessiva activitat mental i trobava una gran dificultat en relaxar-me. El pensament trotava incansable d'un a un altre assumpte, d'un record a un altre, d'una situació a un altra...de vegades es sorprenia enganxada a determinada evocació del passat, amb un monòleg intern indefinit.

Per sort notava que anava recuperent l'energia del seu cos. Com que de sempre havia gaudir un bon nivell patia molt quan es trobava feta una pelleringa.

"Res no és mesquí
ni cap hora és issarda
ni és fosca l'aventura de la nit..."

Els versos de Salvat Papasseit li retornaven una i altra vegada a la memòria...Ja hauria eixit la col·lecció de l'Ovidi Montllor, i ella que la volia per Nadal..."Ara ja no podrá ser, d'altres coses són primer."

Enguany la situació era molt diferent, com si hagués passat molt més temps; a Irene, a casa, ara li semblaven tots més madurs. Quan a començament d'any s'expressaven bons desitjos, ho féien d'una manera prou escèptica, i fins i tot podia arribar a semblar-li una ironia. Sols quan l'any està a punt de concloure, és quan es pot fer un balanç més ponderat.

Aquell dia Irene Vinyes caminava mirant distretament els aparadors on s'exhibien, suggeridors, un fum d'articles, mentre pensava que era una dona afortunada atès que la oferta, varietat i preu no aconseguien impressionar-la. Ja es dirigia a l'aparcament quan passant per una botiga de objectes d'escritori es sentí enlluernada; i per molt que volia fixar-se els ulls li féien parpallugues...era aquell objecte que s'insinuava des d'un estoig obert i revestit de vellut blau-marí. Es deturà en sec; s'apropà fins que el nas menaçava en apegar-s'hi a la vitrina de l'aparador.

Havia trobat la tan desitjada ploma estilogràfica, just com la volia. Ara sabia, amb una certesa absoluta, que eixa era la ploma dels seus somnis... negra, suggerenment arrodonida, preciosa__tan prompte com puga me la compraré. Al cap i a la fí sóc "un animal de ploma". Ja no tinc excusa, me la mereix__.Va pensar.









Cròniques Personals original de Llum Sànchez


79


"Luna Papa" és l'obra més creativa i original que he vist en molt de temps, la interpretació, molt bona, el guió, imaginatiu i el final...de conte. En conjunt, cinema del bò. Quant haurà de ploure encara fins que ens adonem que les produccions europees no tenen res a veure amb les produccions americanes. Mentrestant anem consumim cinema americà com qui menja flocs de dacsa, sense parar esment que així també anem col·laborant amb la política expansionista i neoliberal dels estats més potent del món.

Qué vindrà després?, perquè tota la influència que van acumulant s'ha de traduïr en idees, actituts, accions...Tenim molt mala fortuna amb els governants; ells es mouen per altres interessos que no són ni de bon troç els que demana la societat, que ha dipositat el futur del país a seues mans.

Ben mirat un pot pensar que la tan desitjada democràcia no és mes que una fal.lacia En aquest país sembla que eduquem amb una carència total de sentit crític; és molt difícil no deixar-se engolir per Disney. Amb tot convedria mantindre l'esperança, pensar que pot fer-se el miracle, que algún dia ens podrem despertar lúcits, i que eixe dia encar no serà massa tart i es podràn invertir els termes.

Mentrestant seguirem, els docents, segirem tractant-nos la depressió.

Després de tot aquest temps que porte lluny del col·legi, el recorde com una cosa molt llunyana, un món del que he eixit molt mal parada, i el pitjor, al que hauré de tornar, si mal no vé. Ara no em sent amb forces; mai no hagués pensat que arribaria a perdre l'estímul...i el que és pitjor, l'alé vital.

Tinc por d'arribar a la conclusió que m'exhaurit, que no podré viatjar enlloc...ni llegir, ni escriure...Diuen que s'ha de tindre esperança... és clar, perquè mentres en tens, te'n oblides de cóm és de trista la vida...

Demà me'n aniré a l'hospital a fer-me les proves prescrites....Si recorde el passat perceb un cansament inmens. Es com haver arribat a l'objetiu que desitjava, però a través d'un laverint d'on eixir és impensable. Em trobe exhaurida...Sembla que faig una valoració massa freda i definitiva.

Ara, faig compte que vaig recuperant-me, em repeteix sovint...però els dies s'escolen ràpits cap al no res; els dies es succeixen amb tova monotonia, el temps corre al contrari de la meua lentitut...Ara que sóc a casa les tasques domèstiques m'ocupen massa temps i energies; sempre no serà aixì; espere. El pitjor és que el meu cap està massa entabuixat__ com déia l'agüela__ això si que és penós...oblits i més oblits... recorde, sí...a destemps però...Sí, podrà semblar que m'escolte massa. No crec; més em sembla una manera conscient de viure, voldria ser conscient de tot__pense__ perquè sé que ara veig el món a través d'una boirina que me'n nuvola la vista i m'adormeix els sentits. Amb l'edat a una li creixen les temences.

A mi allò que més m'esgarrifa és perdre el cap, això si que no ho volgués per res del món.. A Holanda s'ha leagalitzat l'eutanàsia; per mí és un progrés, més essent que no sustente creences religioses. Volgués deixar dit, i també escrit, que si arribe a un deteriorament mental irreversible, que m'apliquen l'eutanàsia.









Cròniques Personals original de Llum Sánchez


80


Aquest any em trobe lluny de casa, i amb això com a casa. Parada i fonda a la casa de Ramir i Matilda. Del balancí estant mire la llar encesa, les flames ballen la seua dança gojosa rutillant de llum i color.

A fora fa fred, ací regna el goig de l'escalfor del foc; del balancí estant contemple les flames que juguen a l'amagatall, reapareixen incessants i pugen i baixen i el foc espeteja... Mire la llar on es consumeixen un parell de troncs secs; els sons de les guspires, el somicar de la llenya en consumir-se i el seu coblar-se constant resplendent de llum i escalfor omplen la casa de festa.

Em tonen i retornen els vell records, daurats pel temps, que com les ones de la mar van i venen, venen i van..."No intervindre'm de moment", ens digué el Dr. Gisbert, dieta i medicació ...vida tranquil·la...(no gosava imaginar-m'ho). El Dr. Gisbert sospita que el quist ha estat provocat per les hormones. Els metges apliquen la ciencia en funció de l'avaluació que fan dels quadres clínics....Al meu cas, els metges en compte de mirar el quadre clínic haurien de mirar tot una exposició.

Amb això l'Elisa va acabar les pràctiques i tot seguit obtingué el títol d'"Auxiliar d'Infermeria"; que no seria el primer, perquè estava decidida a ser infermera.

Entre una cosa i d'altra anava passant el temps. Recorde que la mare també es lamentava sovint de tan pompte com passava el temps. I a mí per contra, em venien al cap els dies interminables del col·legi; aquells quatre anys que se'm feren una de cadena perpètua. De vegades mirava a través dels cristalls dels balcons; les oronetes volaven piulant enfollides a la tardor, just quan començàvem el curs. Just quan les pluges amaraven els carrers, just quan els amics que solien passar l'estiu al poble, emprenien l'exòde cap a les ciutats respectives on cursaven els estudis, Madrid, Alacant, Granada...se'm barretjaven al cap i em venia certa enyorança en recordar els estius. Aquells que passaven al poble amb unes ganes boges de divertir-se, de contar acudits, de fer bromes, de prendre'ns el pel a les xiques...Uf! llavors no podia imaginar que me'n recordaria d'aquells anys de baxiller cursats al col·legi de monges__no hi havia més remei si volíem estudiar__i especialment de les vacances d'estiu.









































Noves Cròniques Personals original de Llum Sánchez

81
No Ploreu, bitxos
que desenganys en ploren
fins els astres
Issa


Tot té un perquè. Aquesta és ara aquella Irene que escrivía poemes mentres féia el dinar, aquella que sentia que havia nascut d'hora...de desenganys també en parle als poemes, són part de la vida. Aquests anys han estat una constant, sobretot al centre i amb les persones més properes...Ara em plantege que algún dia desapareixeré i algú, potser, llegirà aquestes pàgines.
De vegades m'enutge, i em sent irada...després torne a ser jo; sol passar uns dies em sent malament i d'altres, pitjor. El darrer desegany ha estat Gala,"el meu altre jo"; sort que ara, en veure venir el núvol, ja no em resultat massa penós. Ella refusa tot allò que supone s'obrir-se a res;
no vol destacar-se de cap manera del collectiu. Sembla blindada. Quan ens vàrem conèixer em va fer l'efecte que era la mestra model, la professional lliurada a la seua vocació amb cos i ànima. En canvi després d'uns mesos sospite que a la seua "professionalitat" hi ha certa compulssió, com si volgués deixar molt clar que es creu punt per randa la projecció "elevada" de la nostra professió. __De sobte m'ha vingut a la ment l'adoctrinament forçat en l'ideari de José Antonio Primo de Ribera, fill del dictador__ Entre nosaltres no parlem de res, llevat de l'esplai del divendres on coincidim. O pot ser tot és normal i no hi ha ni temps ni ganes per res més.

Quan millor em sent és quan m'imagine lluny. M'he fet amb un calendari de fotografies de Grècia, i he trobat a una de les seues illes, una caseta senzilla on m'agradaria viure; ara, que la distància, m'atura. Com que l'ubicació és massa distant, cercaré a les Balears...Eibissa o Formentera també serien perfectes...o fins i tot Menorca.

De vegades em trobe cansada i em cal reposar, fer una vida més pausada. Ahir l'escalfador de l'aigua; tota la setmana enfangada sense poder rentar-me el cap, quin desfici!. He de dosificar-me l'activitat, predre'm els medicaments i anar-me'n al llit enjorn...això suposaria més tranqil·litat al preu de renunciar a algunes petites coses que em fan la vida més amable... Apenes duc les tasques al día, l'ordinador, ni mirar-lo, a més és tan antic...clar que en voldria un de nou, però només si l'he de fer servir; no vull cap endròmina innútil aprop meu.

No obstant això sé que sóc l'eterna insatisfeta, encara que faig belles troballes, com el llibre de Pepa Roma "Jaque a la globalización", quín descobriment. Ara, quan vaig conèixer "Le Monde Diplomàtic",em vaig adonar que no era tan sola al món. D'entrada em costava d'entrendre, havia de refrescar el meu "francés"... Disciplina i paciència han donat els seus fruïts. Ara no sols m'informe del que passa, sinó que, a través de les seues indagacions i les meues lectures, fins i tot puc contactar amb altra gent a través d'Internet per correu electrònic, de sempre he tingut una preferència especial per la comunicació escrita.

Al centre ni tan sols em van comunicar que el Sindicat havía convocat una manifestació pel dilluns __dia de la reunió mensual, una bobada; reunió d'imbècils dient "xorrades"__. Quan ho vaig saber em vaig indignar. De sobte vaig pensar enfrontar-me, una vegada més, amb el director...després, però, he decidit deixar-ho anar; no em trobe jo per prendre acalorades. Ja arribarà el moment i me'n aniré sense tancar la porta, alguns no es mereixen més.








Cròniques Personals original de Llum Sánchez


82

Lliris, penseu
que es troba de viatge
el que un mira.
Sogui


Ahir vingué Ramir, quina alegria de cor. Parlàrem de tot...coses que encara no ens havíem dit. Aquest matí se'n havia d'anat a Madrid. He romàs al llit fins al migdia; per sort no tenia dolors, només se m'adormien les mans. Mentrestant escoltava a la radio, poemes recitats per Dolors Martínez; feia temps que no em sentia tan bé...

Ell, obviant-me, va fer un anàlisi de la nostra situació familiar; no sé per qué, minvava l'expressió franca i directa, malgrat que de sempre els he ensenyat a parlar les coses, a comunicar-nos. Per dissort no era un altra "suposició meua". N'estava segura d'haver-ho treballat a teràpia i fins i tot d'haver-ho aconseguit. Es clar que les meues percepcions de vegades no són tan reals com jo supose. Potser confong els meus desitjos amb la realitat. Tenia la convicció que al llarg dels darrers anys s'havia aconseguit cert grau de cohesió entre els meus fills i jo. Puc haver-me enganyat també amb això, i la meua abnegació, no significar res, doncs si no la perceben...creuràn que vaig "a la meua".

Cóm n'estàn d'equivocats no són capaços d'adonar-se que cada dia els done tot el sóc i tot el que tinc. Deuen creure's que renunciar a refer la pròpia vida de parella, no ha tingut res a veure amb ells. Es creuràn que aquestes coses són així perquè sí. No veuen la meua disponibilitat traduïda en respecte, sobretot per ella, la més vulnerable. Semblen ignorar el que hi ha al darrere d'aquesta actitut!

No deu estranyar-me perquè a hores d'ara ja n'he passat de tots el colors, de tots. Ara tan sols em queda el recurs de pensar que, si algún dia ells foren pares i arribés el moment d'haver de trencar el seu matrimoni de grat o per força, ho assumiries perquè els pares vivim al ritme de les existències dels fills, cosa que fins que no siguen pares no ho comprendràn, és clar.

(Amb tot i això no vol dir que els fills a determinada edat no hagen de tenir la suficient capacitat per fer una valoració objetiva sobre els pares, independenment dels seus interessos personals); Els pares han de tindre molt clar que l'educació dels fills no pot consistir només en subvencionar les seues necessitats físiques, habitatge, alimentació, sanitat, salut , higiene, instrucció i educació...sinó també, subvenir a les seues necessitats afectives: recolzament, confiança, flexibilitat... la transmissió d'una conducta ètica, cosa que tan sols s'aconsegueix mitjançant l'exemple dels adults que conformen el cercle familiar, educatiu i cognitiu, a través del exemple personal dels pares. humanes, és a dir, a les necessitats afectives, de contacte emocional, d'estima, de valoració possitiva, de seguiment de la seua evolució emocional, sentimental, humana, i posteriorment humanista.



en aquest punt la tastatès que si xpressen els sentiments al fills través de la seua responsabilitat i del seu exemple a l'hora de compartir les obligacions que impliquen les tasques de la llar, la criança, l'educació i la instrucció dels fills. Aquestes responsabilitat acomplertes són la resposta posssitiva a le fets que materialitzen els sentiments i la capacitat de responsabilitat dels pares d'una manera objetiva. són elements de valoració que és una mare que se'ls estima, com se'ls ha mamb tot el que aquesta paraula comporta i sempre dins de les pròpies limitacions, greus problemes de salut, de treball excessiu, frustracions, lluita, recerca, més frustracions, i el més punyent, viure la soledat en companyia. Un problema afegit ha estat el fet de no haver sigut capaç de mostrar-me un mínim de respecte, atès que tot ha estat vist i comprovat per la figura paterna que amb el seu mutisme, ha donat el vist i plau a situacions d'autèntica humiliació.

Si algú afirmés que no he sigut una mare afectuosa, no li donaría la raó. La meua era prou seca i ella ho confessava, tammateix per mi sempre tenia manyacs, besos, paraules d'admiració, tendresa, si més no al llarg dels primers anys. Jo també vaig ser afectuosa amb els meus fills, encara que massa jove i agoviada per l'excés de féina...recorde, però, que m'inventava noms afectuosos per nomenar-los, els contava contes, històries, anècdotes, els compartia sense exigir exclusivitat, per no pecar de mare possessiva. I més d'una vegada em van refusar les carícies.

Després de tenir tres fills vaig restar amb el desig d'abraçar-los i...d'abraçar-los, de la mateixa manera que, arribada una edat, sense saber cóm ni per qué...van deixar el meus de ferme carícies...jo sempre pensava que era perquè no hi eren contents amb mi, perquè tenia problemes al col·legi o perquè no responia a les seus espectatives. Quanta, quanta pena!!!

M'agradria saber d'una per totes, per què no em sent estimada per la meua filla. Potser siga també perquè en algun moment li vaig fallar i la vaig decebre. No ho dic ara per justificar res; és difícil ser mare quan tens zero autoestima, penses en suicidar-te o t'angoixa pensar si podràs dormir per la nit...i tantes, tantes coses més...També s'agreuja la situació quan comparteixes la vida amb algú que no és capaç d'expressar la més mínima tendresa, admiració o respecte, quan no et valora ni et reconeix, i duu la política de fer veure a tothom que ell, el pobre, ha tingut la desgràcia de tindre una muller que "no està bona" i s'ha de resignar, fent-se càrrec de la xiqueta i patint en silenci -a veus- les exentricitats de la seua dona...











Cròniques personals original de Llum Sánchez Penalva


83


No és que vesprege,
és que la pluja és nit:
tardor a la finestra

Saikaku


Altra vegada al banc de la paciència. No tinc ganes de parlar, em trobe prou sedada...Amb tot i això cada matí acudeix al meu lloc de treball. No sé d'on trec les forces per fer la representació, deu ser que ja tinc moltes "taules".

El metge de medicina psicosomàtica que em tracta, tant de bó conega "la malaltia" i estiga encertat amb el tractament. Ara mateix em trobe prou sedada. Aquest primers dies són els pitjors...fins que han aconseguit estabilitzar-me, ara vaig trobant-me més bé.

Tots els metges que m'han tractat fins ara, han acabat suprimint-me el tractament. Fins i tot la psicoanalista em va donar a entendre que podia deixar-ho. No vull ni recordar-ho. No podia conduïr__ara tampoc__però conduïa...ella no va tindre en compte aquesta circumstància ni de lluny. Potser no conèixen aquesta malaltia, la depressió?.

Tinc entés que quan per qüestions biològiques baixa el nivell de serotonina en sang, el malalt s'enfonsa a la depressió; així que com que em passa sovint dedueix que sóc una malalta genèticament crònica, en eix cas hauriem de mantindre'm amb un tractament continuat, pense jo.

Sent així em permetria viure amb certa normalitat. Ja no cal esperar a superar la crisi, només puc aspirar a quedar estabilitzada amb l'ajut dels fàrmacs, que són el que em donen una acceptable qualitat de vida. Tant en faria viure menys anys si això em garantís més qualitat de vida. Si no és així no paga la pena viure.

A mi no m'importa el temps; només necessite gaudir d'un mínim de benestar. Sofrir, ja he sofert prou, com déia el pare, a més de la penosa quotidianeitat immersos en un món enfollit; no pense guanyar la "indulgència plenària" això pels creients, al dimoni tot!. No he de renunciar a buscar-li la solució al problema. Potser acabe trobant-la.

Potser els metges s'adonen que hi ha malals, encara que siguen joves, que per viure els cal una medicació continuada; em demane si això pot ser tan difícil d'entendre. Crec que molts d'ells sovint estàn massa preocupats en amortitzar les despeses de la carrera i després, per enriquir-se, no tenen temps ni ganes d'escoltat els malalts i d'indagar al seu estat.

En fí, açò no es mereix més comentari, de tota manera són ells els únics que, al millor dels casos, ens poden ajudar, si més no, a fer-nos la l'existència més suportable.

Ara que he arribat a la maduresa, després de tota la vida arrossegant la malaltia sense apenes trobar solució, m'adone de moltes coses. Mon pare fumava amb delectança, semblava, mes no era cert, fumava per desesperació.

I és que el pare, com tants altres milers i milers d'excombantens republicans, acabada la Guerra Civil, va haver de sofrir, les deportacions pactades pel dictador Franco amb les autoritats saharauis, dels supervivents republicans de la Guerra Civil Espanyola, que foren capturats i deportats a bord de grans vaixell de guerra previts per traslladar -los l'Africa, llavors colonia Espanyola, on foren transportats, després de signarse la pau, i condemnats a treballs forçats.

Les penalitats sofrides van resultar ser una auténtica política d'exteremini, previstes pel dictador per acabar de fet amb el col·lectiu dels presoners supervivent. Es tractava, doncs, d'acabar amb el supervivents republicans imposant-los un regim de privacions d'alimentació, aigua, higiene, treballs forçats, tractes inhumans i degradants....

Millers d'excombatent no aconseguiren sobreviure a la travessia, d'altres moriren al camps de concentració saharians; els menys tornaren a Espanya malats terminals, amb greus adiccions o destroçats per la manca d'alimentació i d'aigua sota el clima tòrrit del desert; i amb malalties físiques i mentals irreversibles.

( Veure DOCUMENTOS de RNE "El exilio español en campos africanos")
















Amb les ales trencades


























































                  
Publica un comentari a l'entrada