Cróniques Personals original de Llum Sánchez
83
Cròniques
Personal original de Llum
Sánchez
66
La
millor de l'estiu...Venia pel passeig marítim, davant meu una
parella jove amb un xiquet d'uns dos anys. Es gira i em mira, em mira
i somriu, jo també; per una moments ens hem mirat somrient-nos l'un
a l'altre. Se m'ha tremplat el cor... Això és la felicitat a la que
al·ludia Borges en el seu poema "Instantes", un instant de
felicitat que ens regala la vida...Sóc una dona afortunada.
I
crec que ho sóc perquè em fa l'efecte que vaig encaixant la vida
com és, no com jo vull que sia; em treballe la tolerància dins el
marc de la solitut amb el que s'inscriu l'existència, i avance sense
arrogància, humil, abstreta contemplant les boires, lleus i
joganeres, entossudides en canviar de forma i de lloc constantment.
De vegades tinc la sensació d'haver experimentat cert estat atípic,
és com si un es veiés des de fora. Sospite que s'ha d'haver de
caminat pel desert de la soledat per percebre les tonalitats de
l'existència.
Cert
que l'actitut demana afinar la sensibilitat per tal copsar
determinats matissos a partir de la pròpia intimitat. No són coses
d'explicar sinó de sentir. A la ciutat, se sol viure a un
confortable anonimat; ningú representa res per ningú, és com nedar
a la tèbia mar de la ignorància...
Viure
sol significa haver d'abandonar definitivament algunes actituts tan
freqüents com equívoques. Assumir humilment la pròpia
insignificància, acceptar la certesa de que fora, tot succeix amb
total normalitat independentment de la teua humil existència.
Després
que s'han superat alguns prejudicis, s'ha avançat per determinades
etapes, s'han abandonat un grapat de somnis i s'han desestimat les
il·lusions residuals, llavors és quan es comença a treure profit
de la soledat.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
67
No
vull tornar al col·legi!, que quede clar...
Ara
me'n recorde d'un que plorava perquè no volia anar al col·legi.
__a
veure, mare, dis-me tres raons per tindre que anar jo al
col·legi__l'hi diu el fill a l mare. I ella va i li respón:
primera:
Perquè és dilluns.
segona:
perquè és hora d'entrar.I
tercera:
perquè ets el director...
Ara
va i resulta que a mi em passa la mateixa. Qui m'ho havia de dir!
Ai!,
amb tot i això, per sort anem madurant, que no és poc. No basta
donar lliçons, també s'han d'aprendre. La vida s'ha de plantejar
com un aprenentatge constant; com ara l'aprenentatge de la
solitut...Em fa l'efecte que és un dels que impliquen més
dificultats.
Perquè
veja'm, de menuts a l'escola un treballa per anar a mostrar-li-ho a
la mestra i rebre la consegüent aprovació...Això constitueix un
motiu per guanyar la pròpia autoestima, que de nou potenciarà
l'aprenent per perseverar amb l'esforç i seguir obtenint resultats
possitius; que així mateix hi reafirmaran a l'alumne en la
satisfacció de l'aprentatge.
Després
que s'han superat algunes etapes, s'han abandonat un grapat de somnis
i s'han desestimat les darreres il·lusions residuals; llavors és
quan es pren consciència de la pròpia individualitat. Has arribat a
un món interior que comença a prendre forma, i té una raó
d'existir quan un es troba preparat per esplorar-lo.
Del
nombre de persones amb les que un es relaciona, se sol preservar
només les que són significatives; dels gestos, les paraules, les
accions; els autèntics; de les situacions divertides, la gioia; dels
records, els màgics, de les paraules, les dolces i les sabies...
Cròniques
Personals original de llum
Sánchez
68
I
va arribar el darrer dia de vacances. Irene es trobava a punt, bon
aspecte, bona forma física i mental...Es misteriós el que
m'ocorre__va pensar__la neuròloga em va parlar de teràpia
ocupacional__De sobte s'adonà que es trobava despistada. Amb tot,
ara véia que tenia raó. __"...enmalateix en vacances... No
vull ni pensar quan em retire; em sap greu reconèixer-ho...tanmateix
es veu que és així.
Quan
tenia molta feina es solia organitzar i ho portava tot endavant;
encara que també podria ser que després de mantindre un alt nivell
d'estrés, les taquicàrdies eren la prova, s'ensorrava. Amb tot no
es trobava massa segura de les seues observacions, així que va
desistir de treure conclusions.
Es
sentia totalment preparada. L'endemà a les 10.30 h, claustre. Ja
tenia preparat fins i tot la roba que vestiria__dec de tindre
paciencia amb mi...sóc tan trasto...__
Telma,
la seua germana, vingué per fí i ho passaren molt bé. Ara, se
sentia amb ella millor que mai__ara si que som amigues, ens escoltem,
ens comprenem...Em va regalar un CD i va dir __el tall 17 te'l
dedique expressament: "La vida és bella", per Noa i Miguel
Bosé. Té una lletra molt dolça i ingènua, és encisadora.
Telma
no gaudia dels plaers de la bona taula, menjava molt poc i com si fos
per pura necessitat. Els mancava una mica de complicitat en aquest
terreny. Irene va estar temptada de regalar-li un exemplar de "Sota
el sol de la Toscana", amb tot va pensar que no devia imposar-li
els seus models, sinó que havia de tindre paciència i esperar que
la seua germana se'n anonés; amb altres coses ho anava fent. Lua
també anava deprenent d'ella, així, reciprocament, sense
protagonismes, d'igual a igual.
__Aniré
ara al Setembre. Anna em va tocar i m'espera__li digué a la seua
germana.__ A més he de veure a la cosina Loreta...i tinc ganes
d'anar, no sé per què.
Un
parell de dies al Perelló amb la Vicentina i el Lluís, també
havien aconseguit superar les seues diferències i s'estimaven més
que mai. Ella s'havia "humanitzat", solia dir Irene, fins i
tot m'ha proposat eixir a sopar amb un parell d'amigues seues.
Increïble!.
Dilluns
Irene havia d'entrevistar-se amb Roque, de "Proyecto Hombre",
va anar a oferir-se com voluntària__alguna tasca podré fer, arribat
el moment__ va pensar.
Li
van venir al cap unes paraules de Mercedes Sosa, en la lletra d'una
de les seues cançons:
...que
al llamar a un hombre hermano
sabes
que es verdad
y
que no es cosa de salvarse
cuando
hay otros que jamás
se
han de salvar.
He
d'assumir l'anonimat i arrimar el muscle mentres puga. Crec que fins
ara no havia pogut __ va pensar Irene.
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
69
He
plorat, i he plorat...tinc pena, em trobe trista, de vegades se'm
trenca la veu i...i plore.
Telma,
l'última vegada que estigué, en va regalar un cd de Noa, "Blue
Londres Blu amb aquesta dedicatòria:
"Yo
al verte sonreir
soy
la niña que ayer fui..."
I
signa: miss Telmiss
"La
vida es bella" (i em dibuixa un cor)
Jo,
al verte sonreir
soy
la niña que ayer fui
si
yo velo por tus sueños
el
miedo no vendrà
y
así sabrás lo bello que és vivi.
Caen
mil lágrimas al mar
tú
no me veràs llorar
y
es que sólo tu alegria
amansa
mi dolor
y
así yo sé lo bello que es vivir.
Sí,
mi corazón siempre estarà
dónde
esté tu corazón
si
tú no dejas de luchar.
Y
nunca pierdas la ilusión
nunca
olvides que al final
habrá
un lugar para el amor
Que
una noche la tristeza
se
irá sin avisar
y
al fin sabrás lo bello que es vivir
se
irá sin avisar y al fin sabrás lo bello que es VIVIR.
Per
fí he pogut aconseguir una diacepina que m'ajuda a dormir
profundament__tota pedra fa paret__ quan dorm, fins i tot recupere el
sentit de l'humor, els dolors apenes m'incomòden, tinc l'energia que
cal...torne a se jo. ( La caixa m'ha costat 90 peles) La doctora
Luades tampoc s'ha apercebur de quin és el problema. Demà veuré
d'explicar-me més bé. Potser d'una primera entrevista no és pot
treure res més.
Mentrestant
el Dr. Salabert em farà el seguiment. Ha arribat el moment de fer-li
front al problema, ara que potser, encar té solució. Així no puc
viure...He de deturar aquest pensament, la impotència no mena
enlloc...les llàgrimes sembla que rellisquen en un intent de fugida
també. No vull pensar, els fàrmacs em contenen, amb un poc de sort
hui em dormiré prompte després de tant de temps...Em penedeix tant
de no haver obeït al Dr. Llorens..."Vostè necessita els
ansiolítics com els diabètics la insulina...Doncs se'ls pren i
punt..."
Quelcom
així em va dir, hauria d'haver seguir amb ell, acudir a la seua
consulta cada mig any. De tan clar que m'ho va dir no ho vaig
entendre, feta a les dificultats, tinc massa resistència per admetre
les coses senzilles, les paraules clares...
Hui
la Vicentina ha vingut a veure'm; ara, com féiem de menudes després
d'una brega, tornem a fer les paus, això em tranquil·litza. Sent el
desig de perdonar i oblidar les discordies, el cos sap molt més que
la ment.
Cróniques
Personals original de Llum
Sánchez
70
I
es va fer el miracle: Gala!, la companya que Irene desitjava, si més
no, això va experimentar ella. Encara que no va poder estar-se de
pensar que podria enganyar-se...Amb tot a primera vista semblava que
tenien grans afinitats, i això per ella, d'entrada, era prou.
Gala,
semblava una persona bondadosa, sana...fins i tot va arribar a pensar
que tenia les qualitats que ella més admirava en una persona, a
saber: prudència, tolerància, dolcesa, assertivitat...Semblava una
dona feliç. __Sóc casada amb un professor, vivim a Canet; els meus
pares eren agricultors. Tenim una filla y un fill. __li explicà
Gala al llarg de la primera entrevista.
Després,
Irene, recordant aquella conversa, pensà que aquella dona conservava
l'entusiasme jovenivol per la seua professió, cosa molt de valorar
perquè en general aquest durava poc, i molts docents de mica en mica
anaven caen en una flonja monotònia, que amb el temps conduïa a la
indiferència... Tanmateix ella va arribar a la conclusió, potser
precipitada, que la vida li havia concedit un dels seus tres grans
desitjos.
"En
fa l'efecte que arribarem a ser molt bones companyes i potser
amigues. Sóc una dona afortunada, el proper aniversari es presenta
diferent; per fi he trobat la companya que tant necessitava."
Irene
patia d'imsomni, la qual cosa l'afectava en forma de depressió
persistent, li mermava agilitat mental, la submia en estats de
melancolia, que passant el temps mostraven tendència a agreujar-se.
De ben jove encara, va començar a freqüentar la consulta de metges
i especialestes amb la ferma voluntat de superar allò que ella dèia
"viratges del caràcter".
"Hui
m'he reservat unes botes i un bosso. I l'altre dia em vaig regalar un
doble cd de música de Cap Verd. Es molt primitiva, en algunes
composicions s'aprecia l'ntrumental autòcton, però m'agrada la seua
expressivitat tan ingènua, tan pròpia, d'una gran bellesa. La
música em fa més suportable la vida."
Tenia
la sort, solia dir, que li apassionava la seua professió tot i que
acabava pensant que la seua era una història feta de detalls menuts,
de lleugeres superacions, d'avanços i retrossessos incessants__Sí,
és així__solia dir__és així i prou. Cercar una millora encara que
sia mínima, provar i desestimar, provar i gaudir de l'encert; plorar
i maleïr, (caure del cavall), torcar-me les llàgrimes i
alleugerir-me les ferides, i tornar a intentar-ho, tornar a pujar al
cavall. (tinc la mà dreta inflamada, hauré de reequilibrar la
dieta.)
Recordava
amb certa enyorança l'estada a les "Illes", tornar a
Menorca quan no hi foren els turístes...La recordava amb enyorança;
els ull se li entelaren..."plorar i maleïr, (caure del cavall),
torcar-me les llàgrimes i alleugerir-me les ferides, i tornar a
intentar-ho (tornar a pujar el cavall). I avant..."__pensà.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
71
"La
vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay, Dios!..."
__cantussejava Irene, mentre revisava els treballs dels alumnes.__
Acabava
de sornar el telèfon. L'agafà contrariada per la
interrupció.__Ostres! una alumna del "meu curs", de fa un
fum d'anys.! Que volen reunir-se tot el grup de vuité i comptem amb
mi per sopar juntes!?. Són un tall de boges.__
De
sobte li vingueren al cap les seues cares com si les tingué al
davant...aquell ambient, les excursions que feren amb ella; les seues
fotos que encara conservava...i que de tant en tant es quedava
corpresa mirant-se-les i pensant "Deu meu, si ja seràn unes
donasses...i uns fadrins; la meua bogeria de joventut, vint-i-sis
anys, sembla que fou ahir.
"Aquestes
coses em reconcilien amb l'Humanitat. Quí és cap a pensar que
encara se'n recorden de mí. Ara, que si jo fos Gala, no sé si seria
capaç de seguir...Les seues xiquetes... i alguns xiquets!. Tota una
vida...cóm els ho podria agraïr?. Encara que no arribés a
celebrar-se, la intenció, eixe record afectuós que els ha
engegat...Malgrat les meues falles, tan grans i tant freqüets. Ara
que tan sols em resta uns anys per retirar-me...Llavors començava
amb tanta il·lusió!. (ara que m'he ficat les ulleres d'aprop em
veig més bé.)__pensà Irene.
Moltes
vegades havia tornat el seu pensament, els seus records a aquells
dies estretament compartits...amb companys, companyes i alumnat.
Mestrestant llavors va ser quan va haver de viure la tragèdia més
gran de la seua vida, la mort de sa mare.
El
col·legi nou, pintat de verd...tot un somni; el fred que féia en
aquells corredors del nou col·legi recent estrenat, oberts a
l'intempèrie, sense cap finestra. Ells, sis anys, jo, aprenent de
tot, quán poc sabia. Ara no sé molt més. També en aquell
col·lectiu hi havia gent molt penosa. Jo, però, em partia el pit
per les meus xiquetes i quixets. Finalment vaig haver de llençar la
tovallola.No sé si perquè em vaig adonat que estava embarassada de
la meua filla.
Una
vegada a l'autobús, que ens duía d'excursió, Vichy amb la seua
ingenuitat em preguntà: "Mestra, quines són les tres coses que
més desitges fer a la vida"? Jo li vaig respondre, no sé amb
quin ordre:
__Ensenyar
amb la nostra llengua,
__Tindre
una filla,
__Viatjar
i escriure.
Fa
tants anys...Aleshores ja sabia exactament allò que volia. Tan sols
em mancava escriure per a que els meus tres grans desitjos
s'haguessen acomplert. I, per sort, bambé ha arribat.
Són
molts els records que deixen els anys de convivència, encara que a
determinats alumnes se'ls pren més afecte, perquè són més
propers, et miren als ulls amb els seus tan nets, tan nets...que
només els pots respondre'ls amb el cor a la mà. Tot i que els
alumnes són com els fills, se'ls estima a tots, per això acabes
acceptant-los com són.
Tants
i tant records acudeixen a la memòria d'Irene que encar detecta
l'olor de les aules, la cridoria del pati a l'hora de l'esplai, les
llàgrimes rodolant-los per la cara polsegosa de tan de jugar...Són
tant i tants records com per emplenar una i més vides que
tinguessem, i mai no es cansarien evocar-los.
Van
prendre la comunió, com aleshores era d'estricta observància; fruit
del moment i de les creences ancestrals mai no quëstionades...els
vaig regalar a cadascú un mocadoret brodat amb el seu nom.
Cròniques
Personals original de llum
Sánchez
71
Sóc
feliç ací, vora el foc de la llar, escoltant música a estones,
d'altres escrivint, llegínt, contemplant el paisatge a través de
l'ampli finetral de la sala d'estar; aquella era una vida pacífica.
Havia retrobat el petit plaer de gronxar-se al balancí, tan
còmode... Irene va recordar que quan es casà se'n comparen un de
fusta color avellana, i d'estructura baixa i confortable, on tantes
vegades havia adormit als seus fills.
"Qué
prompte passa el temps ací.. Demà hauré de tornar a la
"civilització". Aquest lloc és el cel. Ahir, un dia
d'ensomni, el cel blavíssim, l'aire transparent, les muntanyes
blavenques, desdibuixades per la llunyania... Quan siga gran viatjaré
amb un bagul com el de la Piquer i un balancí com aquest. Allà on
em trobe a gust, em quedaré una temporada, llogaré una casa o un
apartament, estudi o xalet...Jo mateix compraré i em guisaré.
Llavors em dedicaria a conéixer el veïnat i assajar de fer vida
social.
Passat
un temps prudencial, no massa per no avorir-me, ni massa curt com si
fos "el jueu errant", seguiria viatge amb una bossa de mà
i una ombrella, com la Mari Popins. A la bossa tan sols un pijama i
una muda, només el que cal fins que trobe aloixament. Quan sabia on
aniré a rauré, em faré enviar la resta. Cada vegada ho veig més
clar i més senzill. Lluny d'acovardir-me vaig fent-me més i millor
a la idea de pràcticar la vida nòmada i se'm clarifiquen les
qüestions de detall.
El
cotxe es troba al taller, xapa i pintura. Era fet una desidia, encara
que cada vegada tinc menys ganes de fer-lo servir. Potser no en
necessite d'altre, les coses esclavitzen; quan menys coses tens, més
tranquil va una per la vida, l'energia es concentra i es viu més i
millor; i fins i tot els petits plaers es tornen exquisits
En
llogar una vivenda veuré que tinga una llar. De menuda a casa en
teníem. El pare, quan a l'hivern tornava inert de la feina, encenia
un bon foc i la vida llavors prenia un altre color. Ell parava les
mans per escalfar-se, mirava les flames i li canviava la cara grisa
que duia del fret. Els hiverns de la meua infantesa van transcorrer
vora la llar per escalfar-nos, i la mare a l'hivern hi féia el
sopar.
Demà
hauré de tornar a casa, tant de bò si pels Nadals i per Pasqües em
pogués tornar a vindre uns dies. No he tingut temps d'eixir a
passetjar, a
conéixer
els voltants, pujar a l'ermita, replegar llenya...Qué prompte se'n
han passat els dies, quins moments tants plens sembla que no han
estat de vint-i-quatre hores com els altres. Jo no imaginava que la
maduresa podia ser així d'esplèndida. Crec que he fet una bona
elecció. Diguem que a partir de cert moment les meues decisions han
estat més encertades.
No
en vull fer caps de corda lamentant errors passats. Deixe'm-t'ho
estar. Res no és perfecte, falles i encerts formen un teixit
indestriablement humà, segons correspon a la propia naturalesa.
Prou. M'he passat la vida magnificant els errors, això no interessa,
ara conec una vida millor. Com que he esdevingut una persona pacient
i tolerant, espere dels meus un tracte igualitari; la resta no
compta.
Cróniques
Personals original de Llum
Sánchez
72
Quantes
coses en tan poc temps!. No sé per on començar...L'acte de
"Recordem l'escola", que les exalumnes decidiren celebrar,
es realitzà per fí...Tornar a veure "les meues xiquetes"...
Ens coneguerem quan es preparaven per fer la Comunió, i les vaig dur
al llarg de sis cursos després.__compte la meua vida amb
cursos...no havia caigut fins ara__.
No
aconseguia recordar-me'n de Mª Encarna Serrano, pobreta meua, es
quedaria de pedra!. Vaig estar fent memòria durant uns dies, i per
fí ho vaig aconseguir. Potser no podia recordar-la perquè apenes es
féia notar, era tímida com un conill, o massa discreta i crec
recordar que no solia venir-se'n a les excursions...
Volien
unes paraules de comiat...Però això era impossible... haguessem
acabat totes plorant a llàgima viva...jo la primera, això que a mi
em costa manifestar les emocions..., amb un nus a la gola, em vaig
limitar, a passar-los un quadern d'un paper especial i demanar que em
deixarem l'adreça , o el telèfon, o bé algunes paraules...Després
vaig comprovar que va ser una bona ocurrència...
"Mestra,
gràcies per moltes coses, per parlar en valencià, per ensenyar-nos
a fer teatre, per dur-nos d'excursió...i per escridassar-nos quan et
treien de polleguera. Vichy."
"Mestra,
he deprés molt amb tu, i ara m'agrada venir al col·legi, fer els
deures...però el que més, dibuixar. Aquesta ets tu quan t'enutges i
ens escridasses, per això tens la boca tan gran...
"Mestra,
a mi vindre al col·legi no m'agrava gens, però no t'ho volia
dir...Ara, després de tots aquests anys amb tu i amb les companyes,
em dona molta pena que s'acabe, i no sé si vull anar a
institut...T'estime, molt! . Mª Josep
"Sóc
Laura, quan et vaig conéixer tan ruca, em donaves por...,mestra.
Després ja no, ara no vull que s'acabe l'escola, no vull anar a
institut ni res... jo em vull quedar ací!!!!"
Quan
vaig acabar de llegir els darrers missatges em vaig treure el
mocador...i les ulleres...mai no hagués pensat que això fos
així...tant de quefer que em donaren, tant que algunes em feren
rabiar...i, ara, tant que em dolia deixar-les...
Amb
tot, acabarem fent-nos fotos, a l'aula, al pati, a l'entrada de
centre...fotos gamberres, informals, provocadores; riures i fins i
tot algunes llàgrimes. Llavors no sabia com anava a afectar-me
deixar enrere aquest primer intent d'exercir la professió, la que el
meu oncle, Don Andrés Silvent, Andreu, per nosaltres, li havia
suggerir a ma mare. Ara m'adone de quanta saviesa aconseguida amb
paciència, amb temps, amb l'exercici continuat de la professió al
llarg de tota una vida, havia guiat els seus consells. __"Lluïsa,
les xiques han d'estudiar..."__ I ella, que sí, Andreu, que sí,
que el Toni i jo farem tot que que pugam...no pateixques, home, no
pateixques...
Cróniques
Personals original de
Llum Sánchez
73
Jo
he canviat. No sé si aquest esdeveniment ha tingut res a veure, però
he experimentat un canvi molt significatiu, acompanyat, com sòl
ocorrer en aquests casos, per una alteració al meu estat de salut,
aquesta poca salut de ferro. Tan sols podria donar uns pocs
indicatius sobre aquest canvi, com ara que em sent més segura, més
espontània i afectuosa; tot i que segueix sentint-me molt
vulnerable, i ho sóc.
Em
sent més aprop d'altres persones. També vaig saludar, una braçada
i dues besades a la Mª Dolors, i des de dins del cotxe a Pep, que
passava en aqueix moment pel carrer. No tinc més remei. Pel que es
veu arriba un moment, en que no em sent capaç de seguir
experimentant rancunia, i perdone.
Sí,
ara que ho pense em trobe pitjor últimament. Gran dificultat per
dormir i un son gens reparador i sí, poblat d'inquietuts. Ell
segueix apareixent nit rerea nit...l'odie, no em sent capaç de
perdonar-lo. Quina llàstima haver compartit la meua vida amb una
persona de tan poca qualitat humana; quina llàstima que m'haja
marcat de per vida; quín absurd que s'escole als meus somnis la seua
imatge detestable; quina condemna reviure aquella angoixa, aquell
infern sense flames...quina desfeta, quina pèrdua de la meua
autoestima, quin sacrifici tan innútil, quanta crueltat, hi ha qui
diria ignorància... No, ni ignorància ni inconsciència, aquests
termes gotegen condescedència.
Necessite
oblidar, ara que la meua vida va prenent forma, ara que vaig
aconsegint ser allò que sempre havia desitjat. Tindre una
personalitat definida, saber passar de les opinions alienes, ser jo
mateix amb totes les conseqüències; ara, amb la pràctica de
l'aprenentatge significatiu, dintre d'uns anys seré una bona
professional; ara, precisament, que tinc allò que em va mancà al
seu moment per redirigir la meua vida amb la persona correcta, la que
podria haver estimat fins al darrer moment de la meua història, de
no haver sigut tan covarda.
Massa
jove vaig assumir responsabilitats insostenibles, massa confiada vaig
anar a l'escorxador, massa tolerant em vaig mostrar amb qui ignorava
les meus necessitats, massa tristor acumulada per plorar, massa negra
la nir al fons d'un insomni persistent, que em rosegava com una
eruga.
Em
sol passar que quan he introduït un canvi seriós a la vida ha estat
a costa de la meua salut. Amb tot sé que em trobe en bones mans; la
Dr. Teresa Buades, em conéix ben bé i m'inspira la suficient
confiança per pensar que pot ajudar-me.
Cróniques
personals original de
Llum Sánchez
74
Aquell
dissabte al dematí Irene va agafar la borsa de mà i eixí de casa
amb la intenció d'actualitzar l'interior del seu habitatge. Al llarg
del temps que duia dedicada amb cos i ànima a la seua professió, no
havia parat esment a la necessitat d'un lloc on es pogués sentir a
"sa casa"; fidel a la seua idea de vida nòmade, li
semblava un contrasentit pensar establir-se d'una manera més sòlida;
sabia que en qualsevol moment podia sentir la necessitat d'alçar el
vol com les oronetes; cosa que només consistía en gestionar el
trasllat laboral a un altra localitat on haguessen vacants.
__He
comprat algunes coses__li comentà a Gala mentre feien l'esplai__.
Te'n recordes d'aquell balancí que et vaig comentar?...doncs n'he
trobat un de molt semblant; ja el veuràs, és de sucre, fins i tot
la fusta, de color mel, m'encisa...I una llàntia de ceràmica de
Portaceli, que col·locaré al repeu del finestral. Les cortinetes
d'organdí, han quedat molt fines, i damunt van les de fil, com les
tradicionals a les cases valencianes, amb una vora brodada amb colors
crús.
La
boda de la Manela, requeria un capítol a banda. Quantes coses, qué
bé s'ho passaren i qué malalteta es trobà a l'endemà.
Alfret... potser ho comentaria en altre moment...
Començà
amb la "trobada", un nova situació d'aprenentatge. Com més
s'apren és ensenyant!. Els terapèutes de vegades mostraven actituts
ambivalents, la qual cosa li creava malestar. Era evident que no es
sentia gens còmoda, fins i tot va arribar a pensar si hauria estat
una bona idea la del voluntariat. __alguns pares es mostren
reticents, fins i tot manifesten certa desconfiança__ pensà__ no
trobe cap indici de sinceritat amb les seues actituts, ni a les seus
confessions. Nous rics, massa i massa prompte. L'arrogància no els
permet reconéixer les seues falles. Ser pares és difícil, ser
fills d'alguns pares també ho és.
Amb
un petit grup d'apenes adolescent, que havien començat a acudir al
taller de bioenergètica, Irene es trobava bé, podíen aprendre molt
uns dels altres. Ferran, el "perdonavides", Josep Raimón
era simpàtic...tanmateix no pensava concedir-los atenció individual
de moment; abans havíen de quedar ben definides les competències de
cadacú..., tant les del grup, les individuals i les seus pròpies.
El cas era acceptar les seues condicions...que es podíen resumir en
"fer i deixar fer", demanava una actitut receptiva i de
col·laboració, atés que cadascú havía comptat amb l'obció
d'integrar-se al grup a voluntat.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
75
He
estat pensant__no massa, és clar__en Baltassar. Aquí, en aquest
centre tinc ara mateix només dues persones, companys vàlits vull
dir; a saber: Gala i Baltassar, això és molt més del que hagués
pogut imaginar al passat recent.
Gala,
és una persona excel·lent, no cap dir-ho, i extraordinària
professional. Tan prompte la vaig conèixer em va donar la mida, però
ella no necessita per res una amiga. Mare de dues filles, excel·lent
situació socio-econòmica...ha tocat el trespol, o si més no, el
sòstre. Amb tot, des del meu punt de mira li trobe una vena
"càndida", encara que això no són més que simples
especulacions meues, i per tant susceptibles d'error.
Supose
que pensa que ja no hi ha lloc per a més relacions a la seua vida.
Relacions d'amistat, de companyonia...També és cert que té a son
pare vellet i malalt, encara que no és filla única, també té una
germana. Bó, en poques paraules, la nostra incipient amistat sembla
que ha entrat en punt mort; no es pot avançar més en aquesta
persona. Prou. Potser a mi tampoc m'interessa; intueix que és una
dona massa intergrada, per dir-ho d'alguna manera, no és capaç de
desmarcar-se amb res; segurament no experiementa cap necessitat. Amb
tot a mi m'agrada pensar que la tintc aprop meu. Les nostres
converses han estat escasses però substancioses, i a més m'han
ajudat a prendre decisions. Vull dir que és una dona oberta i amb
grans valors, i amb tot, acomodada...No es que plantege molts
qüestionaments de cap tipus. Tant de bò si no fos cert.
L'altre
nou company vàlit és Baltassar. Em va semblar una mica "fava",
només conéixer-nos. Un dia em vaig adonar que sabia d'informàtica,
i com que necessitava que algú em passés el projecte per a
ENCONTRE, vaig i s'ho demane a ell. M'ajuda i larlem un poc; el trobe
simpàtic i a més comprove que no es "fava".
A
partir d'aquest moment tinc una idea que em roda pel cap, la de
tenir-lo com secretari. Sí, fins i tot a mi em passen aquestes
coses. L'única relació que m'agradaria mantenir amb un home amb
condicions, seria aquesta. Deuria ser retirat, així atés que no
podria oferir-li un sou, si que podria ser una quantitat simbòlica;
això sí, previ període d'adaptació i mutua conéixença, ambdós
podríem prendre en consideració la idea de compartir aloixament i
manutenció, que sempre resulta més econòmic. Encara que pense,
sobretot, amb els viatges, es a dir a la meua manera de viure, la que
jo desitge pel dia de demà.
Suposem
que per ell resulte avorrida i manca d'estimuls. En tornar del viatge
tindria llibertat per remprendre la seua pròpia vida. Família,
relacions...(Crec que és fadri i que viu amb dos germans fadrins
també.)
Doncs
bé, la persona idònia sens dubte seria Baltassar. Encara el conec
superficialment, em fa pensar que ho seria perquè li trobe posat de
persona senzilla però intel·ligent; simpàtic, però discret;
afectuós, no embafós i, sobretot, un company, un amic.
No
obstant això, atès el meu atípic cop d'ull en aquestes qüestions,
més val que no faça més càbales i que m'atenga rigorosament a la
realitat. Amb tot crec que li sóc propera, encara que ell es manté
distant; jo també, i en pau i jugant.
Es
més que provable que em manque tanta informació com seria necessari
per fer-me una idea més exacta de la seua persona i de la seua
personalitat. Es més que segur que tinga la seua parella, i tot. En
eixe cas l'avantatge sols rau en que ell representaria el tipus de
persona que necessite, i a qui jo també pogués fer-li falta. De tal
manera que ja no seria un projecte__bogeria, palla mental o demència
senil...posem per cas, sinó que tindria cos, nom,
característiques...
A
cop d'ull sembla una cosa molt difícil, un nou tipus de relació,
que no es dóna enlloc, o bé es dóna en casos comptats. Exempta
d'obligacions, d'exigències mútues...i tal,tal... Basada únicament
amb un acord revisable periòdicament i molt, molt obert.
Clar
que una relació en aquests termes exigeix una talla humana fora
mida, molt més gran que les relacions oficialitzades. Es basaria en
la mútua lleialtat i per això en una comucicació fluïda i un
respecte mutu fora mida d'un a l'altre.
Mancaria
determinar amb més axactitut les obligacions__no m'agrada aquesta
paraula__ ah, sí, les responsabilitats de cadascun.
M'alegre
d'haver caigut en aquesta "agudesa". Es molt bona per
determinades persones, totes no són del móntó, i ens marcaria una
pauta de relació prou possitiva, crec jo. Dec de seguir madurant-la
perquè només així podré obtíndre-la. Ho dic perquè tinc
llegit que quan algú té dins el cap una idea ben clara d'allò que
desitja és fàcil trobar-ho.
Quant
costen de trobar les coses, o no es troben, o bé s'incòrre en una
elecció fallida...Això passa quan un no ha reflexionat seriosament
sobre allò que li convé. Aquesta paraula m'ha fet recordar la
filosofia d'Espinoza. Hem d'anar detectant el que és bò, doncs, ens
complementa i ens fa creixer, el que ens convé amb el sentit més sà
del terme.
Cròniques
Personal original de Llum
Sánchez
76
"La
dolça picor de la sarna" vet aquí un títol sugerent per una
novel·la. La idea d'escriure, poc a poc va prenent cos a dintre meu.
El conéixement assolit a través de l'ensenyament, em va despertar
una habilitat adormida. Quan fa uns anys vaig começar a escriure,
sovint tenia la sensació d'una escriptura forçada. Amb el temps
m'adone que ja no és així. Han hagut de passat "anys i
planys", i jo, inalterable, he seguit escrivint aquests fulls
plens de situacions, persones i personatges,...que han anat acudint
per materialitzar-se a través de l'escriptura.
He
hagut d'enfrontar moltes, moltes vegades allò de: "i ara que
fas...ja no escrius?". M'he sentit àrida com un desert en un
temps estèril; i encara la vella tossuderia, regularment em posava a
escriure...M'agrada gaudir d'eixos moments d'intimitat, o potser ho
féia "per entendre'm", déia, i d'ensems amb l'esperança
que arribés el moment en que pogués encarar-me amb el paper en
blanc sense sentir la suor a les mans.
Jo
no sospitava com era d'intens el meu desig __ara ho sé de
cert__havia de materialitzar-se tart o d'hora. Ha dut el seu
temps...de vegades massa i tot. Ara sé que s'ha gestat a poc a poc,
a través d'aquest procés lentíssim, paral·lel, però, al meu
procés personal; amb tot i això seguia escrivint sense extasias-me
amb la contemplació dels avanços, ni plorar quan romania inert
davant la blancor del full.
En
algun moment em vaig adonar que potser havia superat la penosa
sensació de no ser capaç, gràcies a que abans ja havia tastat
instants màgics asociats a fet de blasmar en caràcters
d'escriptura, algunes de les veus que de tant en tant sentia a dintre
meu; la seua voluntat de fer-se escoltar.
L'avi
fou present a les primeres calentures literàties d'una tendra
adolescència, que em va sorprendre amb les mans sobre el teclat de
la vella Royal de l'avi, i a ell fent-me d'instructor. Ell volia de
bell antuvi que comencés amb bon peu, col·locant els dits a les
tecles corresponents... Veges, quina ocurrència!; i jo el que volia
era prenyer les tecles i começar a escoltar els clacs! que feien les
tecles en colpetjar sobre el paper.
Amb
tot fet de trobar-me davant de la màquina d'escriure em va conmoure,
així que li vaig llevar la pols i em vaig posar davant el teclat
contemplant amb respecte la seua negror, tan digna ella, plena de
tecletes que em va fer l'efecte que em cucaven l'ull.
Aquell
fet va tindre un efecte màgic sobre la mi. Vaig mirar l'avi, que amb
les ulleres a la punta del nas, em mirava molt seriós per damunt i
em dirigia l'atenció com si fos un director d'orquestra. Llavors, jo
només volia trastejar la màquina com si fos un joguet. L'avi, però,
el que volia era ensenyar-me a manejar-la correctament, encara que
allò no semblava massa divertit. A mi el que m'agradava llavors, era
prenyer les tecles i escoltar el clac!, a ell intentar ensenyar-me a
escriure correctament...
Cròniques
personals original de
Llum Sánchez
77
Crec
recordar que va ser a Ernesto Sábato a qui li vaig llegir aquelles
paraules: " ...un escriptor només comença a ser-ho quan ja ha
superat els seus fantasmes". Aleshores no ho comprenia ben bé.
Després quan creia haver-ho comprés vaig pensar, "jo mai no
podré lliurar-me dels meus fantasmes, en són molts i molts
grossos". Ara m'adone que era una qüestió de temps.
Si
que arriba un moment en que ja pots lliurar-te a la ficció, però
entenent aquest terme en sentit ampli. De cas no és ficció la
interpretació que li donem a les situacions que vivim, als nostres
records, als nostres desitjos, il·lusions, fracassos ...no és
ficció?. Només pel relat sesgat que hem de fer, per la necessitat
d'expressar-ho amb paraules, per ficar-ho en el cosset de la
semàntica ja fem ficció. Mai ho diem com és, com va ser, és una
interpretació, una variant entre milers i milers"
Les
paraules de Sábato em van frenar durant no sé quant de temps. Tenia
una certa tendència a creure a als altres, si més no, si són
persones de talent. Després reaccione i em torne hipercrítica. Un
poc vaig de banda a banda... encara que això no em preocupa, ara no
em preocupa perquè perceb la meua coherència interna. He hagut de
tentar amb paciència per arribar a comprendre-ho, "pacient i
laboriosa com un benedictí" com llavors em definía un amic .
"La
dolça picor de la sarna" està pensada des de fa anys. Es una
novel·la amb un marcat tò irònic, però ensems d'una profunda
tendresa per personatge central i per extensió per l'ésser humà i
per la vida. En ella se relaten nombroses històries de trobades
efimeres, unes sòrdides, d'altres, perilloses, d'altres penoses,
sempre decepcionants.
Una
teràpia conductista assaig-error-encert. El rerefons, la progressiva
maduresa que va adquirint-se a través de l'experiència.
Es
una història contada a un altre personatge que té el dó de saber
escoltar.
Cròniques
personals original de
Llum Sánchez
78
Al
taller de bioenergètica se'n van apuntar set, en vingueren cinc. Amb
tot i això ens ho passàrem bé. De segur que aviat aniria
interessant-se més gent.
Els
terapèutes d'Encontre semblaven rarets. No els acabava d'entendre.
Tenien una actitut seca...i de vegades semblava falsa, si més no,
equívoca... com si amaguessen alguna cosa... No entraría en
descripcions. Ja veuriem. De moment semblava que no "llaurem a
parell"; potser canviaria d'opinió a mesura que anés
conèixent-los més d'aprop, si s'ho permeteren, cosa que semblava
prou improvable.
Bò,
per fi s'acabava la setmana; sort que es trobava millor, almenys
aconseguí adormir-se, encar que amb un son induït, però què
farem!. Netejaria l'apartament aquell cap de setmana i ho prepararia
tot pel Congrés. Quín estrès de vida!.
__Per
fi em portaren el balancí, és preciós i molt, molt còmode. Ahir
vaig comprar la llàntia de sobretaula... Quan pense que he hagut
d'esperar treze anys per fer-ho...__
El
sofà ja hi tenia aparaulat; l'hi durien a mitjans de desembre. El
segón plaç del cotxe, lliurat. Havia anat massa embalada
últimament; ara, però, ja era quasí tot fet, així que es podria
tranquil·litzar i dedicar-se a d'altres tasques. Feia més de dues
setmanes que no anava a gimàstica, encar que intentava fer el bany
de relaxament per les nits.
Tot
i això percebia una excessiva activitat mental i trobava una gran
dificultat en relaxar-me. El pensament trotava incansable d'un a un
altre assumpte, d'un record a un altre, d'una situació a un
altra...de vegades es sorprenia enganxada a determinada evocació del
passat, amb un monòleg intern indefinit.
Per
sort notava que anava recuperent l'energia del seu cos. Com que de
sempre havia gaudir un bon nivell patia molt quan es trobava feta una
pelleringa.
"Res
no és mesquí
ni
cap hora és issarda
ni
és fosca l'aventura de la nit..."
Els
versos de Salvat Papasseit li retornaven una i altra vegada a la
memòria...Ja hauria eixit la col·lecció de l'Ovidi Montllor, i
ella que la volia per Nadal..."Ara ja no podrá ser, d'altres
coses són primer."
Enguany
la situació era molt diferent, com si hagués passat molt més
temps; a Irene, a casa, ara li semblaven tots més madurs. Quan a
començament d'any s'expressaven bons desitjos, ho féien d'una
manera prou escèptica, i fins i tot podia arribar a semblar-li una
ironia. Sols quan l'any està a punt de concloure, és quan es pot
fer un balanç més ponderat.
Aquell
dia Irene Vinyes caminava mirant distretament els aparadors on
s'exhibien, suggeridors, un fum d'articles, mentre pensava que era
una dona afortunada atès que la oferta, varietat i preu no
aconseguien impressionar-la. Ja es dirigia a l'aparcament quan
passant per una botiga de objectes d'escritori es sentí enlluernada;
i per molt que volia fixar-se els ulls li féien parpallugues...era
aquell objecte que s'insinuava des d'un estoig obert i revestit de
vellut blau-marí. Es deturà en sec; s'apropà fins que el nas
menaçava en apegar-s'hi a la vitrina de l'aparador.
Havia
trobat la tan desitjada ploma estilogràfica, just com la volia. Ara
sabia, amb una certesa absoluta, que eixa era la ploma dels seus
somnis... negra, suggerenment arrodonida, preciosa__tan prompte com
puga me la compraré. Al cap i a la fí sóc "un animal de
ploma". Ja no tinc excusa, me la mereix__.Va pensar.
Cròniques
Personals original
de Llum Sànchez
79
"Luna
Papa" és l'obra més creativa i original que he vist en molt de
temps, la interpretació, molt bona, el guió, imaginatiu i el
final...de conte. En conjunt, cinema del bò. Quant haurà de ploure
encara fins que ens adonem que les produccions europees no tenen res
a veure amb les produccions americanes. Mentrestant anem consumim
cinema americà com qui menja flocs de dacsa, sense parar esment que
així també anem col·laborant amb la política expansionista i
neoliberal dels estats més potent del món.
Qué
vindrà després?, perquè tota la influència que van acumulant s'ha
de traduïr en idees, actituts, accions...Tenim molt mala fortuna amb
els governants; ells es mouen per altres interessos que no són ni de
bon troç els que demana la societat, que ha dipositat el futur del
país a seues mans.
Ben
mirat un pot pensar que la tan desitjada democràcia no és mes que
una fal.lacia En aquest país sembla que eduquem amb una carència
total de sentit crític; és molt difícil no deixar-se engolir per
Disney. Amb tot convedria mantindre l'esperança, pensar que pot
fer-se el miracle, que algún dia ens podrem despertar lúcits, i que
eixe dia encar no serà massa tart i es podràn invertir els termes.
Mentrestant
seguirem, els docents, segirem tractant-nos la depressió.
Després
de tot aquest temps que porte lluny del col·legi, el recorde com una
cosa molt llunyana, un món del que he eixit molt mal parada, i el
pitjor, al que hauré de tornar, si mal no vé. Ara no em sent amb
forces; mai no hagués pensat que arribaria a perdre l'estímul...i
el que és pitjor, l'alé vital.
Tinc
por d'arribar a la conclusió que m'exhaurit, que no podré viatjar
enlloc...ni llegir, ni escriure...Diuen que s'ha de tindre
esperança... és clar, perquè mentres en tens, te'n oblides de cóm
és de trista la vida...
Demà
me'n aniré a l'hospital a fer-me les proves prescrites....Si recorde
el passat perceb un cansament inmens. Es com haver arribat a
l'objetiu que desitjava, però a través d'un laverint d'on eixir és
impensable. Em trobe exhaurida...Sembla que faig una valoració massa
freda i definitiva.
Ara,
faig compte que vaig recuperant-me, em repeteix sovint...però els
dies s'escolen ràpits cap al no res; els dies es succeixen amb tova
monotonia, el temps corre al contrari de la meua lentitut...Ara que
sóc a casa les tasques domèstiques m'ocupen massa temps i energies;
sempre no serà aixì; espere. El pitjor és que el meu cap està
massa entabuixat__ com déia l'agüela__ això si que és
penós...oblits i més oblits... recorde, sí...a destemps però...Sí,
podrà semblar que m'escolte massa. No crec; més em sembla una
manera conscient de viure, voldria ser conscient de tot__pense__
perquè sé que ara veig el món a través d'una boirina que me'n
nuvola la vista i m'adormeix els sentits. Amb l'edat a una li creixen
les temences.
A
mi allò que més m'esgarrifa és perdre el cap, això si que no ho
volgués per res del món.. A Holanda s'ha leagalitzat l'eutanàsia;
per mí és un progrés, més essent que no sustente creences
religioses. Volgués deixar dit, i també escrit, que si arribe a un
deteriorament mental irreversible, que m'apliquen l'eutanàsia.
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
80
Aquest
any em trobe lluny de casa, i amb això com a casa. Parada i fonda a
la casa de Ramir i Matilda. Del balancí estant mire la llar encesa,
les flames ballen la seua dança gojosa rutillant de llum i color.
A
fora fa fred, ací regna el goig de l'escalfor del foc; del balancí
estant contemple les flames que juguen a l'amagatall, reapareixen
incessants i pugen i baixen i el foc espeteja... Mire la llar on es
consumeixen un parell de troncs secs; els sons de les guspires, el
somicar de la llenya en consumir-se i el seu coblar-se constant
resplendent de llum i escalfor omplen la casa de festa.
Em
tonen i retornen els vell records, daurats pel temps, que com les
ones de la mar van i venen, venen i van..."No intervindre'm de
moment", ens digué el Dr. Gisbert, dieta i medicació ...vida
tranquil·la...(no gosava imaginar-m'ho). El Dr. Gisbert sospita que
el quist ha estat provocat per les hormones. Els metges apliquen la
ciencia en funció de l'avaluació que fan dels quadres clínics....Al
meu cas, els metges en compte de mirar el quadre clínic haurien de
mirar tot una exposició.
Amb
això l'Elisa va acabar les pràctiques i tot seguit obtingué el
títol d'"Auxiliar d'Infermeria"; que no seria el primer,
perquè estava decidida a ser infermera.
Entre
una cosa i d'altra anava passant el temps. Recorde que la mare també
es lamentava sovint de tan pompte com passava el temps. I a mí per
contra, em venien al cap els dies interminables del col·legi;
aquells quatre anys que se'm feren una de cadena perpètua. De
vegades mirava a través dels cristalls dels balcons; les oronetes
volaven piulant enfollides a la tardor, just quan començàvem el
curs. Just quan les pluges amaraven els carrers, just quan els amics
que solien passar l'estiu al poble, emprenien l'exòde cap a les
ciutats respectives on cursaven els estudis, Madrid, Alacant,
Granada...se'm barretjaven al cap i em venia certa enyorança en
recordar els estius. Aquells que passaven al poble amb unes ganes
boges de divertir-se, de contar acudits, de fer bromes, de prendre'ns
el pel a les xiques...Uf! llavors no podia imaginar que me'n
recordaria d'aquells anys de baxiller cursats al col·legi de
monges__no hi havia més remei si volíem estudiar__i especialment de
les vacances d'estiu.
Noves
Cròniques Personals original de
Llum Sánchez
81
No
Ploreu, bitxos
que
desenganys en ploren
fins
els astres
Issa
Tot
té un perquè. Aquesta és ara aquella Irene que escrivía poemes
mentres féia el dinar, aquella que sentia que havia nascut
d'hora...de desenganys també en parle als poemes, són part de la
vida. Aquests anys han estat una constant, sobretot al centre i amb
les persones més properes...Ara em plantege que algún dia
desapareixeré i algú, potser, llegirà aquestes pàgines.
De
vegades m'enutge, i em sent irada...després torne a ser jo; sol
passar uns dies em sent malament i d'altres, pitjor. El darrer
desegany ha estat Gala,"el meu altre jo"; sort que ara, en
veure venir el núvol, ja no em resultat massa penós. Ella refusa
tot allò que supone s'obrir-se a res;
no
vol destacar-se de cap manera del collectiu. Sembla blindada. Quan
ens vàrem conèixer em va fer l'efecte que era la mestra model, la
professional lliurada a la seua vocació amb cos i ànima. En canvi
després d'uns mesos sospite que a la seua "professionalitat"
hi ha certa compulssió, com si volgués deixar molt clar que es creu
punt per randa la projecció "elevada" de la nostra
professió. __De sobte m'ha vingut a la ment l'adoctrinament forçat
en l'ideari de José Antonio Primo de Ribera, fill del dictador__
Entre nosaltres no parlem de res, llevat de l'esplai del divendres on
coincidim. O pot ser tot és normal i no hi ha ni temps ni ganes per
res més.
Quan
millor em sent és quan m'imagine lluny. M'he fet amb un calendari de
fotografies de Grècia, i he trobat a una de les seues illes, una
caseta senzilla on m'agradaria viure; ara, que la distància,
m'atura. Com que l'ubicació és massa distant, cercaré a les
Balears...Eibissa o Formentera també serien perfectes...o fins i tot
Menorca.
De
vegades em trobe cansada i em cal reposar, fer una vida més
pausada. Ahir l'escalfador de l'aigua; tota la setmana enfangada
sense poder rentar-me el cap, quin desfici!. He de dosificar-me
l'activitat, predre'm els medicaments i anar-me'n al llit
enjorn...això suposaria més tranqil·litat al preu de renunciar a
algunes petites coses que em fan la vida més amable... Apenes duc
les tasques al día, l'ordinador, ni mirar-lo, a més és tan
antic...clar que en voldria un de nou, però només si l'he de fer
servir; no vull cap endròmina innútil aprop meu.
No
obstant això sé que sóc l'eterna insatisfeta, encara que faig
belles troballes, com el llibre de Pepa Roma "Jaque a la
globalización", quín descobriment. Ara, quan vaig conèixer
"Le Monde Diplomàtic",em vaig adonar que no era tan sola
al món. D'entrada em costava d'entrendre, havia de refrescar el meu
"francés"... Disciplina i paciència han donat els seus
fruïts. Ara no sols m'informe del que passa, sinó que, a través de
les seues indagacions i les meues lectures, fins i tot puc contactar
amb altra gent a través d'Internet per correu electrònic, de sempre
he tingut una preferència especial per la comunicació escrita.
Al
centre ni tan sols em van comunicar que el Sindicat havía convocat
una manifestació pel dilluns __dia de la reunió mensual, una
bobada; reunió d'imbècils dient "xorrades"__. Quan ho
vaig saber em vaig indignar. De sobte vaig pensar enfrontar-me, una
vegada més, amb el director...després, però, he decidit deixar-ho
anar; no em trobe jo per prendre acalorades. Ja arribarà el moment i
me'n aniré sense tancar la porta, alguns no es mereixen més.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
82
Lliris,
penseu
que
es troba de viatge
el
que un mira.
Sogui
Ahir
vingué Ramir, quina alegria de cor. Parlàrem de tot...coses que
encara no ens havíem dit. Aquest matí se'n havia d'anat a Madrid.
He romàs al llit fins al migdia; per sort no tenia dolors, només
se m'adormien les mans. Mentrestant escoltava a la radio, poemes
recitats per Dolors Martínez; feia temps que no em sentia tan bé...
Ell,
obviant-me, va fer un anàlisi de la nostra situació familiar; no sé
per qué, minvava l'expressió franca i directa, malgrat que de
sempre els he ensenyat a parlar les coses, a comunicar-nos. Per
dissort no era un altra "suposició meua". N'estava segura
d'haver-ho treballat a teràpia i fins i tot d'haver-ho aconseguit.
Es clar que les meues percepcions de vegades no són tan reals com jo
supose. Potser confong els meus desitjos amb la realitat. Tenia la
convicció que al llarg dels darrers anys s'havia aconseguit cert
grau de cohesió entre els meus fills i jo. Puc haver-me enganyat
també amb això, i la meua abnegació, no significar res, doncs si
no la perceben...creuràn que vaig "a la meua".
Cóm
n'estàn d'equivocats no són capaços d'adonar-se que cada dia els
done tot el sóc i tot el que tinc. Deuen creure's que renunciar a
refer la pròpia vida de parella, no ha tingut res a veure amb ells.
Es creuràn que aquestes coses són així perquè sí. No veuen la
meua disponibilitat traduïda en respecte, sobretot per ella, la més
vulnerable. Semblen ignorar el que hi ha al darrere d'aquesta
actitut!
No
deu estranyar-me perquè a hores d'ara ja n'he passat de tots el
colors, de tots. Ara tan sols em queda el recurs de pensar que, si
algún dia ells foren pares i arribés el moment d'haver de trencar
el seu matrimoni de grat o per força, ho assumiries perquè els
pares vivim al ritme de les existències dels fills, cosa que fins
que no siguen pares no ho comprendràn, és clar.
(Amb
tot i això no vol dir que els fills a determinada edat no hagen de
tenir la suficient capacitat per fer una valoració objetiva sobre
els pares, independenment dels seus interessos personals); Els pares
han de tindre molt clar que l'educació dels fills no pot consistir
només en subvencionar les seues necessitats físiques, habitatge,
alimentació, sanitat, salut , higiene, instrucció i educació...sinó
també, subvenir a les seues necessitats afectives: recolzament,
confiança, flexibilitat... la transmissió d'una conducta ètica,
cosa que tan sols s'aconsegueix mitjançant l'exemple dels adults que
conformen el cercle familiar, educatiu i cognitiu, a través del
exemple personal dels pares. humanes, és a dir, a les necessitats
afectives, de contacte emocional, d'estima, de valoració possitiva,
de seguiment de la seua evolució emocional, sentimental, humana, i
posteriorment humanista.
en
aquest punt la tastatès que si xpressen els sentiments al fills
través de la seua responsabilitat i del seu exemple a l'hora de
compartir les obligacions que impliquen les tasques de la llar, la
criança, l'educació i la instrucció dels fills. Aquestes
responsabilitat acomplertes són la resposta posssitiva a le fets
que materialitzen els sentiments i la capacitat de responsabilitat
dels pares d'una manera objetiva. són elements de valoració que és
una mare que se'ls estima, com se'ls ha mamb tot el que aquesta
paraula comporta i sempre dins de les pròpies limitacions, greus
problemes de salut, de treball excessiu, frustracions, lluita,
recerca, més frustracions, i el més punyent, viure la soledat en
companyia. Un problema afegit ha estat el fet de no haver sigut capaç
de mostrar-me un mínim de respecte, atès que tot ha estat vist i
comprovat per la figura paterna que amb el seu mutisme, ha donat el
vist i plau a situacions d'autèntica humiliació.
Si
algú afirmés que no he sigut una mare afectuosa, no li donaría la
raó. La meua era prou seca i ella ho confessava, tammateix per mi
sempre tenia manyacs, besos, paraules d'admiració, tendresa, si més
no al llarg dels primers anys. Jo també vaig ser afectuosa amb els
meus fills, encara que massa jove i agoviada per l'excés de
féina...recorde, però, que m'inventava noms afectuosos per
nomenar-los, els contava contes, històries, anècdotes, els
compartia sense exigir exclusivitat, per no pecar de mare possessiva.
I més d'una vegada em van refusar les carícies.
Després
de tenir tres fills vaig restar amb el desig d'abraçar-los
i...d'abraçar-los, de la mateixa manera que, arribada una edat,
sense saber cóm ni per qué...van deixar el meus de ferme
carícies...jo sempre pensava que era perquè no hi eren contents amb
mi, perquè tenia problemes al col·legi o perquè no responia a les
seus espectatives. Quanta, quanta pena!!!
M'agradria
saber d'una per totes, per què no em sent estimada per la meua
filla. Potser siga també perquè en algun moment li vaig fallar i la
vaig decebre. No ho dic ara per justificar res; és difícil ser mare
quan tens zero autoestima, penses en suicidar-te o t'angoixa pensar
si podràs dormir per la nit...i tantes, tantes coses més...També
s'agreuja la situació quan comparteixes la vida amb algú que no és
capaç d'expressar la més mínima tendresa, admiració o respecte,
quan no et valora ni et reconeix, i duu la política de fer veure a
tothom que ell, el pobre, ha tingut la desgràcia de tindre una
muller que "no està bona" i s'ha de resignar, fent-se
càrrec de la xiqueta i patint en silenci -a veus- les exentricitats
de la seua dona...
Cròniques
personals original de Llum
Sánchez Penalva
83
No
és que vesprege,
és
que la pluja és nit:
tardor
a la finestra
Saikaku
Altra
vegada al banc de la paciència. No tinc ganes de parlar, em trobe
prou sedada...Amb tot i això cada matí acudeix al meu lloc de
treball. No sé d'on trec les forces per fer la representació, deu
ser que ja tinc moltes "taules".
El
metge de medicina psicosomàtica que em tracta, tant de bó conega
"la malaltia" i estiga encertat amb el tractament. Ara
mateix em trobe prou sedada. Aquest primers dies són els
pitjors...fins que han aconseguit estabilitzar-me, ara vaig
trobant-me més bé.
Tots
els metges que m'han tractat fins ara, han acabat suprimint-me el
tractament. Fins i tot la psicoanalista em va donar a entendre que
podia deixar-ho. No vull ni recordar-ho. No podia conduïr__ara
tampoc__però conduïa...ella no va tindre en compte aquesta
circumstància ni de lluny. Potser no conèixen aquesta malaltia, la
depressió?.
Tinc
entés que quan per qüestions biològiques baixa el nivell de
serotonina en sang, el malalt s'enfonsa a la depressió; així que
com que em passa sovint dedueix que sóc una malalta genèticament
crònica, en eix cas hauriem de mantindre'm amb un tractament
continuat, pense jo.
Sent
així em permetria viure amb certa normalitat. Ja no cal esperar a
superar la crisi, només puc aspirar a quedar estabilitzada amb l'ajut
dels fàrmacs, que són el que em donen una acceptable qualitat de
vida. Tant en faria viure menys anys si això em garantís més qualitat de vida. Si no és així no paga la pena viure.
A
mi no m'importa el temps; només necessite gaudir d'un mínim de
benestar. Sofrir, ja he sofert prou, com déia el pare, a més de la
penosa quotidianeitat immersos en un món enfollit; no pense guanyar
la "indulgència plenària" això pels creients, al dimoni
tot!. No he de renunciar a buscar-li la solució al problema. Potser
acabe trobant-la.
Potser
els metges s'adonen que hi ha malals, encara que siguen joves, que
per viure els cal una medicació continuada; em demane si això pot
ser tan difícil d'entendre. Crec que molts d'ells sovint estàn
massa preocupats en amortitzar les despeses de la carrera i després,
per enriquir-se, no tenen temps ni ganes d'escoltat els malalts i
d'indagar al seu estat.
En
fí, açò no es mereix més comentari, de tota manera són ells els
únics que, al millor dels casos, ens poden ajudar, si més no, a
fer-nos la l'existència més suportable.
Ara
que he arribat a la maduresa, després de tota la vida arrossegant la
malaltia sense apenes trobar solució, m'adone de moltes coses. Mon
pare fumava amb delectança, semblava, mes no era cert, fumava per desesperació.
I
és que el pare, com tants altres milers i milers d'excombantens
republicans, acabada la Guerra Civil, va haver de sofrir, les
deportacions pactades pel dictador Franco amb les autoritats
saharauis, dels supervivents republicans de la Guerra Civil
Espanyola, que foren capturats i deportats a bord de grans vaixell de
guerra previts per traslladar -los l'Africa, llavors colonia
Espanyola, on foren transportats, després de signarse la pau, i
condemnats a treballs forçats.
Les
penalitats sofrides van resultar ser una auténtica política
d'exteremini, previstes pel dictador per acabar de fet amb el
col·lectiu dels presoners supervivent. Es tractava, doncs, d'acabar
amb el supervivents republicans imposant-los un regim de privacions
d'alimentació, aigua, higiene, treballs forçats, tractes inhumans
i degradants....
Millers
d'excombatent no aconseguiren sobreviure a la travessia, d'altres
moriren al camps de concentració saharians; els menys tornaren a
Espanya malats terminals, amb greus adiccions o destroçats per la
manca d'alimentació i d'aigua sota el clima tòrrit del desert; i
amb malalties físiques i mentals irreversibles.
(
Veure DOCUMENTOS de RNE "El exilio español en campos
africanos")
Amb
les ales trencades
Comentaris