Cròniques
Personals original de LLum
Sánchez
55
No,
si ja em trobe millor, només per haver escrit açò, que m'anava
pesant endins com un lastre de plom. Ara em sent més lliure, més
lleugera. He d'anar amollant amarres. Canviar, després de tota una
vida, és com voler arribar a la lluna amb bicicleta. Per sort ara al
nostre grup familiar ja som tots adults i, si més no, hem d'assumir
la responsabilitat de la pròpia vida. Ningú pot salvar a l'altre.
Aquesta idea de ser per als altres, és una idea histèrica...una
falàcia. Cadascú és el que és i com és, i tan sols depen de si
mateix romandre estàtic o evolucionar vers a formes de conducta més
satisfactòries per sí mateix i pels altres.
En
això poc o res poden les influències externes, doncs és un procès
interior, si un s'ha treballat a sí mateix per desenvolupar-se en
base als valors que el grup familiar, l'entorn, l'educació i la
cultura l'hi ha proporcionat. Tanmateix parlem d'un procès tan
complicat i tan íntim, que més val mantidre una actitut
d'acceptació pel que fa a les figures d'autoritat, pares, germans
grans, metges, mestres, amics de confiança...qué induïr uns canvis
sense tenir molt clar cap on van a conduïr-nos. Així doncs, els
canvis convé que siguen evolutius i que respecten la propia dinàmica
del subjectes en procés d'educació.
Aquest
camí és molt costós i compromés. Permetre, amb respecte i
aceptació, que cadascú desenvolupe el pròpi projecte, el que duia
la seua vida en estat pur, sense prejudicis ni interferències
alienes, suposa una actitut profundament respectuosa; i en
conseqüència una autèntica possibilitat de desenvolupar-se i
creixer en armonia amb la pròpia naturalesa.
M'ha
costat conéixer-me i acceptar-me, ha estat un camí plé de
dificultats, farcit de paranys, de veus de sirena que et fan creure
que qualsevol desig és pot fer realitat. Fals!. Això són
il·lusions, la vida sol ser molt mirada a l'hora de regalar; gairebé
sempre es queda curta en satisfacions, la qual cosa ens indueix a
pensar que les dificultats van molt per davant de les gratificacions,
de l'èxit. Que aquest no té res a veure amb la idea esteriotipada
de fama i fortuna; els bens més desitjats a l'escala de les
satisfaccions humanes per excel·lencia.
(Aquesta,
estona és la pitjor del dia, apenes corre l'aire i l'ambient es
troba recalfat)
Torne
al meu llibre d'història, aquesta si que té coses que ensenyar-nos
als que volem aprendre. Quantes característiques, que creia pròpies
i exclusives, no són més que models col·lectius d'éssers humans,
alguns antiquíssims, generals i generalitzats. La història ens dona
la vertadera mida de nosaltres mateixos, una mida insignificant
comparada amb el concepte i l'excelència que ens professem, fins al
punt de lloar-nos dels nostres defectes. I quins ignorants!.
Cròniques
Personals original de LLum Sánchez
56
El
temps és la porta que ens duu a la propera etapa. Mai no s'atura, es
succeix a si mateix amb fidel regularitat. El temps i l'espai són
les linies entre les quals es dibuixa la pròpia existència.
Existència es denomina al període que sol durar la vida. Aquest
conceptes són tan bàsics que de vegades se'ns obliden i d'altres no
volem sentir-ne parlar, com si el fet de verbalitzar-los ens fes
sentir més vulnerables als seus efectes.
En
qualsevol cas no es pot ignorar "l'insoportable fluidesa del
temps". O potser els resultats que es desprenen. Recorde que una
de les amistats més estimades, Alòdia, tingués un impacte
innegable dintre del mapa dels meus afectes, encar que a dia d'avui
no puc justificar ben bé ni com ni per què. Companya de professió,
edats semblans... prompte conectàrem. Arribà a la meua vida quan
encara creia amb el valor inqüestionable de l'amistat. Sí, d'acord,
accepte que puc ser una idealista, o millor, que posseix la facultat
de concedir massa apressa el xec en blanc de la meua amistat. Amb tot
després d'un període de prudent intercanvi d'informació personal,
em va semblar que anava sorgint cert nivell d'identificació entre
nosaltres.
Potser
calia anar a pams i elaborar més pacienment el sentiment d'amistat .
Tanmateix, la necessitat ens fa contemplar bells paisatges interiors
on només hi ha un decorat d'escàs valor artístic. L' Alòdia va
mostrar-se transparent pel que fa als afectes, rigorosament íntegra
pel que fa a la conducta, exuberant en l'expressió dels
sentiments...amb aquestes característiques, quí no hagués dit que
era una perla cultivada?.
Més,
ai!, el temps...els temps com un bon mestre, s'encarrega de
col·locarnos a cadascú al seu lloc, en adonar-nos que algunes
persones no es mostren com són sinó com voldríen ser. Estranya
habilitat perquè per això fins i tot, cal tenir talent. I no dic
que ella no en tingués, sinó que amb paraules solia construir un
món que fins i tot bategava com un cor. Llàstima que li donés tan
poca consistència.
El
tracte amb Alòdia em va fer retrobar el desig d'amistat. Cert que a
les diverses etapes de la vida, algunes persones tenen la habilitat
de restaurar un univers personal, amb el qual no gosàvem creure ben
bé. Es per això, pense, que poden jugar un paper important pel que
fa als sentiments, invocar el concepte d'amistat, posem per cas,
parlar amb el cor a mà, fis i tot a hores d'ara, també commou a tal
punt que podem arribar a creure que aquell lligam, aquelles afinitats
comunes han consolidat uns llaços que poden durar tota la vida.
Viure aquesta situació és molt gratificant, és una oportunitat de
veure la vida i fins i tot de veure el món des d'un angle ignorat, i
el millor, et fa l'efecte que un mateix té un lloc dintre el
conjunt. Es a dir per mi va ser com si Alòdia desplegasse davant els
meus ulls, un projecte integrador a diversos nivells, professional,
de relació, d'amistat, fins i tot podia constituïr una alternativa
vàlida per la pràctica professional, atés que ella, tenia una
manera especial d'entendre l'ofici d'ensenyants.
Sol
ocòrrer que quan ens instal·lem a la seguretat que dóna
l'estabilitat laboral, després d'haver guanyat per oposició un lloc
de treball, i és just això el millor i pitjor d'aquesta professió
nostra; per una banda has aconseguit la màxima aspiració, però per
altra no es pot el·ludir la responsabilitat que implica la pràctica
al llarg del periòde de vida professional.
Cròniques
Personals originals de LLum Sánchez
57
M'agrada
pensar on viatjaré a l'any que vé. Tinc certa prevenció a
allunyar-me massa de casa. Però a què l'hi dic ma casa?. Jo no tinc
casa pròpia, ni pense tindre'n. L'actual és on més temps he viscut
de totes les que he habitat. Tanmateix quina és ma casa?. La casa
d'un nòmade és on decideix romandre...sempre provisionalment.
Ara
ma casa és aquest raconet amb el llençol blau-cel fent de cortina,
amb aquest divà acoblat als meus gustos i també a la funcionalitat
que requereix la llar d'una nòmade. El coixí de dormir i el modest
aparell de música, que tantes estones de plaer i companyia em
proporcionen. Ma casa, és la màrfega que estenc al terra per
dormir...i tampoc és meua. Açò és ma casa.
M'agrada
pensar on aniré quan arribe el moment, París, una bicicleta, un
petit estudi...projecte que m'atreu intensament, encara que potser el
proper estiu hi siga a Girona; em vaig enamorar d'aquesta ciutat en
veure les cases de colors vora el riu, a una imatge poderosa. La
bellesa no demana grans construccions, ni paisatges exòtics...es pot
trobar també a les coses senzilles, qüotidianes.
Quan
em vaig proposar no romandre ací mai més, va ser tot un repte. Bò,
ho he aconseguit. Sols que d'entrada, decebuda d'anteriors intents en
solitari, vaig pensar companyia. Pensava que el afectes podien
sobreviure al temps i la distància. Pensava que si s'havia estimat i
s'havia compartit no costaria massa tornar a prendre contacte,
planejar noves incursions al món de la realitat...En això m'he
enganyat. Els nòmades solem ser gent de pas .
En
aquest moment i en aquesta cultura, on tant es valora la comoditat,
on la indiferència ha substituït els afectes i la conveiència,
els principis; qué ens resta per conservar? Tant se val, estar aquí,
aprop de la gent que m'estime, o ser'hi a l'altra riva del món; si
els afectes no són compartits, no paguen la pena. Si no pots
recolzar el cap sobre el muscle d'un amic i dir-li, "...quant he
sofert..." Si la sinceritat es suplanta amb xerrameca...no calen
espais.
La
Polinèsia seria un bon lloc per anar a raure; la Martinica, o les
illes Maurici... que sé jo...Cada vegada em sent millor a soles, no
sé per què cribe més la companyia. El paisatge humà es torna cada
vegada més àrid, més inhòspit perquè la gent anem perdent el
gust a la comunicació; ja no s'escriuen cartes. Les noves
tecnologies van desbancant els hàbits que ens ajudaven a
relacionar-nos. La meua biografia inclou una amarga experiència en
aquest sentit. Quan encara pensava que les persones podien canviar i
coses del gènere. I és cert que podem canviar, tanmateix quasi
sempre a pitjor.
Canviar
tot allò que per fí vaig aconseguint, m'ha suposat un esforç tan
intens, tan extenuant que comprenc que siguem pocs o gairebé ningú
el que pare esment en intentar-ho. Tan fàcil que resulta acomodar-se
front al televisor i mampredre "el mandurrio del poder",
com déien els bons aficionat...
"No,
Irene, no, les teus pretencions són exagerades. No pretendràs que
algú, si més no, algú dels que conformen el teu paisatge social,
t'acompanye a la recerca...Tu reflexiones massa, ets massa crítica,
no vols fer concessions al mal gust, a l'ordinariesa, a la manca de
qualitat, a "l'adorable fantasmagonia regnant...a tantes i
tantes positures inversemblants... prompte o d'hora has anat
desfente'n, deslligant-te, llençant a la mar de l'ignorància els
fardells innútils, els pessos morts, les convencions i els
convencionalismes, les ortodòxies i les heterodoxies, els mites i
els deus, coses divines i moltes humanes que no et deixaven avançar
"lleugera d'equipatge" a dir del poeta; i tu, hala! no et
conformes amb menys. Tot per comprovar després d'aquesta penosa i
llarga operació, que cada vegada ets més lliure, sí, tot i que et
trobes més sola. I encara dius: "quan desitge una cosa no
m'importa el preu, si puc pagar-lo." Sabent com saps que no
parles de "peles"...
Comentaris