Cròniques Personals original de LLum Sánchez


55

No, si ja em trobe millor, només per haver escrit açò, que m'anava pesant endins com un lastre de plom. Ara em sent més lliure, més lleugera. He d'anar amollant amarres. Canviar, després de tota una vida, és com voler arribar a la lluna amb bicicleta. Per sort ara al nostre grup familiar ja som tots adults i, si més no, hem d'assumir la responsabilitat de la pròpia vida. Ningú pot salvar a l'altre. Aquesta idea de ser per als altres, és una idea histèrica...una falàcia. Cadascú és el que és i com és, i tan sols depen de si mateix romandre estàtic o evolucionar vers a formes de conducta més satisfactòries per sí mateix i pels altres.

En això poc o res poden les influències externes, doncs és un procès interior, si un s'ha treballat a sí mateix per desenvolupar-se en base als valors que el grup familiar, l'entorn, l'educació i la cultura l'hi ha proporcionat. Tanmateix parlem d'un procès tan complicat i tan íntim, que més val mantidre una actitut d'acceptació pel que fa a les figures d'autoritat, pares, germans grans, metges, mestres, amics de confiança...qué induïr uns canvis sense tenir molt clar cap on van a conduïr-nos. Així doncs, els canvis convé que siguen evolutius i que respecten la propia dinàmica del subjectes en procés d'educació.

Aquest camí és molt costós i compromés. Permetre, amb respecte i aceptació, que cadascú desenvolupe el pròpi projecte, el que duia la seua vida en estat pur, sense prejudicis ni interferències alienes, suposa una actitut profundament respectuosa; i en conseqüència una autèntica possibilitat de desenvolupar-se i creixer en armonia amb la pròpia naturalesa.

M'ha costat conéixer-me i acceptar-me, ha estat un camí plé de dificultats, farcit de paranys, de veus de sirena que et fan creure que qualsevol desig és pot fer realitat. Fals!. Això són il·lusions, la vida sol ser molt mirada a l'hora de regalar; gairebé sempre es queda curta en satisfacions, la qual cosa ens indueix a pensar que les dificultats van molt per davant de les gratificacions, de l'èxit. Que aquest no té res a veure amb la idea esteriotipada de fama i fortuna; els bens més desitjats a l'escala de les satisfaccions humanes per excel·lencia.

(Aquesta, estona és la pitjor del dia, apenes corre l'aire i l'ambient es troba recalfat)

Torne al meu llibre d'història, aquesta si que té coses que ensenyar-nos als que volem aprendre. Quantes característiques, que creia pròpies i exclusives, no són més que models col·lectius d'éssers humans, alguns antiquíssims, generals i generalitzats. La història ens dona la vertadera mida de nosaltres mateixos, una mida insignificant comparada amb el concepte i l'excelència que ens professem, fins al punt de lloar-nos dels nostres defectes. I quins ignorants!.












































Cròniques Personals original de LLum Sánchez


56

El temps és la porta que ens duu a la propera etapa. Mai no s'atura, es succeix a si mateix amb fidel regularitat. El temps i l'espai són les linies entre les quals es dibuixa la pròpia existència. Existència es denomina al període que sol durar la vida. Aquest conceptes són tan bàsics que de vegades se'ns obliden i d'altres no volem sentir-ne parlar, com si el fet de verbalitzar-los ens fes sentir més vulnerables als seus efectes.

En qualsevol cas no es pot ignorar "l'insoportable fluidesa del temps". O potser els resultats que es desprenen. Recorde que una de les amistats més estimades, Alòdia, tingués un impacte innegable dintre del mapa dels meus afectes, encar que a dia d'avui no puc justificar ben bé ni com ni per què. Companya de professió, edats semblans... prompte conectàrem. Arribà a la meua vida quan encara creia amb el valor inqüestionable de l'amistat. Sí, d'acord, accepte que puc ser una idealista, o millor, que posseix la facultat de concedir massa apressa el xec en blanc de la meua amistat. Amb tot després d'un període de prudent intercanvi d'informació personal, em va semblar que anava sorgint cert nivell d'identificació entre nosaltres.

Potser calia anar a pams i elaborar més pacienment el sentiment d'amistat . Tanmateix, la necessitat ens fa contemplar bells paisatges interiors on només hi ha un decorat d'escàs valor artístic. L' Alòdia va mostrar-se transparent pel que fa als afectes, rigorosament íntegra pel que fa a la conducta, exuberant en l'expressió dels sentiments...amb aquestes característiques, quí no hagués dit que era una perla cultivada?.

Més, ai!, el temps...els temps com un bon mestre, s'encarrega de col·locarnos a cadascú al seu lloc, en adonar-nos que algunes persones no es mostren com són sinó com voldríen ser. Estranya habilitat perquè per això fins i tot, cal tenir talent. I no dic que ella no en tingués, sinó que amb paraules solia construir un món que fins i tot bategava com un cor. Llàstima que li donés tan poca consistència.

El tracte amb Alòdia em va fer retrobar el desig d'amistat. Cert que a les diverses etapes de la vida, algunes persones tenen la habilitat de restaurar un univers personal, amb el qual no gosàvem creure ben bé. Es per això, pense, que poden jugar un paper important pel que fa als sentiments, invocar el concepte d'amistat, posem per cas, parlar amb el cor a mà, fis i tot a hores d'ara, també commou a tal punt que podem arribar a creure que aquell lligam, aquelles afinitats comunes han consolidat uns llaços que poden durar tota la vida. Viure aquesta situació és molt gratificant, és una oportunitat de veure la vida i fins i tot de veure el món des d'un angle ignorat, i el millor, et fa l'efecte que un mateix té un lloc dintre el conjunt. Es a dir per mi va ser com si Alòdia desplegasse davant els meus ulls, un projecte integrador a diversos nivells, professional, de relació, d'amistat, fins i tot podia constituïr una alternativa vàlida per la pràctica professional, atés que ella, tenia una manera especial d'entendre l'ofici d'ensenyants.

Sol ocòrrer que quan ens instal·lem a la seguretat que dóna l'estabilitat laboral, després d'haver guanyat per oposició un lloc de treball, i és just això el millor i pitjor d'aquesta professió nostra; per una banda has aconseguit la màxima aspiració, però per altra no es pot el·ludir la responsabilitat que implica la pràctica al llarg del periòde de vida professional.























Cròniques Personals originals de LLum Sánchez



57


M'agrada pensar on viatjaré a l'any que vé. Tinc certa prevenció a allunyar-me massa de casa. Però a què l'hi dic ma casa?. Jo no tinc casa pròpia, ni pense tindre'n. L'actual és on més temps he viscut de totes les que he habitat. Tanmateix quina és ma casa?. La casa d'un nòmade és on decideix romandre...sempre provisionalment.

Ara ma casa és aquest raconet amb el llençol blau-cel fent de cortina, amb aquest divà acoblat als meus gustos i també a la funcionalitat que requereix la llar d'una nòmade. El coixí de dormir i el modest aparell de música, que tantes estones de plaer i companyia em proporcionen. Ma casa, és la màrfega que estenc al terra per dormir...i tampoc és meua. Açò és ma casa.

M'agrada pensar on aniré quan arribe el moment, París, una bicicleta, un petit estudi...projecte que m'atreu intensament, encara que potser el proper estiu hi siga a Girona; em vaig enamorar d'aquesta ciutat en veure les cases de colors vora el riu, a una imatge poderosa. La bellesa no demana grans construccions, ni paisatges exòtics...es pot trobar també a les coses senzilles, qüotidianes.

Quan em vaig proposar no romandre ací mai més, va ser tot un repte. Bò, ho he aconseguit. Sols que d'entrada, decebuda d'anteriors intents en solitari, vaig pensar companyia. Pensava que el afectes podien sobreviure al temps i la distància. Pensava que si s'havia estimat i s'havia compartit no costaria massa tornar a prendre contacte, planejar noves incursions al món de la realitat...En això m'he enganyat. Els nòmades solem ser gent de pas .

En aquest moment i en aquesta cultura, on tant es valora la comoditat, on la indiferència ha substituït els afectes i la conveiència, els principis; qué ens resta per conservar? Tant se val, estar aquí, aprop de la gent que m'estime, o ser'hi a l'altra riva del món; si els afectes no són compartits, no paguen la pena. Si no pots recolzar el cap sobre el muscle d'un amic i dir-li, "...quant he sofert..." Si la sinceritat es suplanta amb xerrameca...no calen espais.

La Polinèsia seria un bon lloc per anar a raure; la Martinica, o les illes Maurici... que sé jo...Cada vegada em sent millor a soles, no sé per què cribe més la companyia. El paisatge humà es torna cada vegada més àrid, més inhòspit perquè la gent anem perdent el gust a la comunicació; ja no s'escriuen cartes. Les noves tecnologies van desbancant els hàbits que ens ajudaven a relacionar-nos. La meua biografia inclou una amarga experiència en aquest sentit. Quan encara pensava que les persones podien canviar i coses del gènere. I és cert que podem canviar, tanmateix quasi sempre a pitjor.

Canviar tot allò que per fí vaig aconseguint, m'ha suposat un esforç tan intens, tan extenuant que comprenc que siguem pocs o gairebé ningú el que pare esment en intentar-ho. Tan fàcil que resulta acomodar-se front al televisor i mampredre "el mandurrio del poder", com déien els bons aficionat...

"No, Irene, no, les teus pretencions són exagerades. No pretendràs que algú, si més no, algú dels que conformen el teu paisatge social, t'acompanye a la recerca...Tu reflexiones massa, ets massa crítica, no vols fer concessions al mal gust, a l'ordinariesa, a la manca de qualitat, a "l'adorable fantasmagonia regnant...a tantes i tantes positures inversemblants... prompte o d'hora has anat desfente'n, deslligant-te, llençant a la mar de l'ignorància els fardells innútils, els pessos morts, les convencions i els convencionalismes, les ortodòxies i les heterodoxies, els mites i els deus, coses divines i moltes humanes que no et deixaven avançar "lleugera d'equipatge" a dir del poeta; i tu, hala! no et conformes amb menys. Tot per comprovar després d'aquesta penosa i llarga operació, que cada vegada ets més lliure, sí, tot i que et trobes més sola. I encara dius: "quan desitge una cosa no m'importa el preu, si puc pagar-lo." Sabent com saps que no parles de "peles"...



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies