Cròniques Personals original de LLum Sánchez


56

El temps és la porta que ens duu a la propera etapa. Mai no s'atura, es succeix a si mateix amb fidel regularitat. El temps i l'espai són les linies entre les quals es dibuixa la pròpia existència. Existència es denomina al període que sol durar la vida. Aquest conceptes són tan bàsics que de vegades se'ns obliden i d'altres no volem sentir-ne parlar, com si el fet de verbalitzar-los ens fes sentir més vulnerables als seus efectes.

En qualsevol cas no es pot ignorar "l'insoportable fluidesa del temps". O potser els resultats que es desprenen. Recorde que una de les amistats més estimades, Alòdia, tingués un impacte innegable dintre del mapa dels meus afectes, encar que a dia d'avui no puc justificar ben bé ni com ni per què. Companya de professió, edats semblans... prompte conectàrem. Arribà a la meua vida quan encara creia amb el valor inqüestionable de l'amistat. Sí, d'acord, accepte que puc ser una idealista, o millor, que posseix la facultat de concedir massa apressa el xec en blanc de la meua amistat. Amb tot després d'un període de prudent intercanvi d'informació personal, em va semblar que anava sorgint cert nivell d'identificació entre nosaltres.

Potser calia anar a pams i elaborar més pacienment el sentiment d'amistat . Tanmateix, la necessitat ens fa contemplar bells paisatges interiors on només hi ha un decorat d'escàs valor artístic. L' Alòdia va mostrar-se transparent pel que fa als afectes, rigorosament íntegra pel que fa a la conducta, exuberant en l'expressió dels sentiments...amb aquestes característiques, quí no hagués dit que era una perla cultivada?.

Més, ai!, el temps...els temps com un bon mestre, s'encarrega de col·locarnos a cadascú al seu lloc, en adonar-nos que algunes persones no es mostren com són sinó com voldríen ser. Estranya habilitat perquè per això fins i tot, cal tenir talent. I no dic que ella no en tingués, sinó que amb paraules solia construir un món que fins i tot bategava com un cor. Llàstima que li donés tan poca consistència.

El tracte amb Alòdia em va fer retrobar el desig d'amistat. Cert que a les diverses etapes de la vida, algunes persones tenen la habilitat de restaurar un univers personal, amb el qual no gosàvem creure ben bé. Es per això, pense, que poden jugar un paper important pel que fa als sentiments, invocar el concepte d'amistat, posem per cas, parlar amb el cor a mà, fis i tot a hores d'ara, també commou a tal punt que podem arribar a creure que aquell lligam, aquelles afinitats comunes han consolidat uns llaços que poden durar tota la vida. Viure aquesta situació és molt gratificant, és una oportunitat de veure la vida i fins i tot de veure el món des d'un angle ignorat, i el millor, et fa l'efecte que un mateix té un lloc dintre el conjunt. Es a dir per mi va ser com si Alòdia desplegasse davant els meus ulls, un projecte integrador a diversos nivells, professional, de relació, d'amistat, fins i tot podia constituïr una alternativa vàlida per la pràctica professional, atés que ella, tenia una manera especial d'entendre l'ofici d'ensenyants.

Sòl ocòrrer que quan ens instal·lem a la seguretat que dóna l'estabilitat laboral, després d'haver guanyat per oposició un lloc de treball de per vida,  i és just això el millor i pitjor d'aquesta professió nostra; per una banda has aconseguit la màxima aspiració, però per altra no es pot el·ludir la responsabilitat que implica la pràctica al llarg del periòde de vida professional.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Errores, por Juan José Millás.