Cròniques
Personals original de LLum Sánchez
56
El
temps és la porta que ens duu a la propera etapa. Mai no s'atura, es
succeix a si mateix amb fidel regularitat. El temps i l'espai són
les linies entre les quals es dibuixa la pròpia existència.
Existència es denomina al període que sol durar la vida. Aquest
conceptes són tan bàsics que de vegades se'ns obliden i d'altres no
volem sentir-ne parlar, com si el fet de verbalitzar-los ens fes
sentir més vulnerables als seus efectes.
En
qualsevol cas no es pot ignorar "l'insoportable fluidesa del
temps". O potser els resultats que es desprenen. Recorde que una
de les amistats més estimades, Alòdia, tingués un impacte
innegable dintre del mapa dels meus afectes, encar que a dia d'avui
no puc justificar ben bé ni com ni per què. Companya de professió,
edats semblans... prompte conectàrem. Arribà a la meua vida quan
encara creia amb el valor inqüestionable de l'amistat. Sí, d'acord,
accepte que puc ser una idealista, o millor, que posseix la facultat
de concedir massa apressa el xec en blanc de la meua amistat. Amb tot
després d'un període de prudent intercanvi d'informació personal,
em va semblar que anava sorgint cert nivell d'identificació entre
nosaltres.
Potser
calia anar a pams i elaborar més pacienment el sentiment d'amistat .
Tanmateix, la necessitat ens fa contemplar bells paisatges interiors
on només hi ha un decorat d'escàs valor artístic. L' Alòdia va
mostrar-se transparent pel que fa als afectes, rigorosament íntegra
pel que fa a la conducta, exuberant en l'expressió dels
sentiments...amb aquestes característiques, quí no hagués dit que
era una perla cultivada?.
Més,
ai!, el temps...els temps com un bon mestre, s'encarrega de
col·locarnos a cadascú al seu lloc, en adonar-nos que algunes
persones no es mostren com són sinó com voldríen ser. Estranya
habilitat perquè per això fins i tot, cal tenir talent. I no dic
que ella no en tingués, sinó que amb paraules solia construir un
món que fins i tot bategava com un cor. Llàstima que li donés tan
poca consistència.
El
tracte amb Alòdia em va fer retrobar el desig d'amistat. Cert que a
les diverses etapes de la vida, algunes persones tenen la habilitat
de restaurar un univers personal, amb el qual no gosàvem creure ben
bé. Es per això, pense, que poden jugar un paper important pel que
fa als sentiments, invocar el concepte d'amistat, posem per cas,
parlar amb el cor a mà, fis i tot a hores d'ara, també commou a tal
punt que podem arribar a creure que aquell lligam, aquelles afinitats
comunes han consolidat uns llaços que poden durar tota la vida.
Viure aquesta situació és molt gratificant, és una oportunitat de
veure la vida i fins i tot de veure el món des d'un angle ignorat, i
el millor, et fa l'efecte que un mateix té un lloc dintre el
conjunt. Es a dir per mi va ser com si Alòdia desplegasse davant els
meus ulls, un projecte integrador a diversos nivells, professional,
de relació, d'amistat, fins i tot podia constituïr una alternativa
vàlida per la pràctica professional, atés que ella, tenia una
manera especial d'entendre l'ofici d'ensenyants.
Sòl
ocòrrer que quan ens instal·lem a la seguretat que dóna
l'estabilitat laboral, després d'haver guanyat per oposició un lloc de treball de per vida, i és just això el millor i pitjor d'aquesta professió
nostra; per una banda has aconseguit la màxima aspiració, però per
altra no es pot el·ludir la responsabilitat que implica la pràctica
al llarg del periòde de vida professional.
Comentaris