dijous, 29 d’agost de 2013

Diaris de ficció


             

                                    Diaris de ficció


24, març , 1993

La gràcia de ser escriptor és poder crear un personatge més
atractiu que tu.

Richard Ford, novel·lista nord-americà (1944)


"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay dios..."

 Pedro Navajas, filòsof  xinés

Ja tinc el meu nou destí, un centre de tres línies. No sé res més a banda de que està més aprop de casa, fins i tot podré anar en autobús. M'han donat bones referències, en les quals, per experiència personal, no dec de creure.

Ahir divendres i despúsdahir vaig assistir a un curset al Puig. Aquesta vegada vaig caure plantada. Pensava jo, que en la meua prefessió, no existia cert tipus de persones: progressistes, divertits, amb sentit de l'humor...I, oh miracle!, existeixen!Castanyetes per ballar. Ha estat una vivència extraordinaria, mai per mai hagués pensar que pogués resultar així, com li comentava a Marçal, Marçal Riquer, un nom per a la meua història personal.
Era fosc encara quan vaig arribar al lloc on m'havien indicat a la convocatòria. Vaig aparcar el cotxe i amb la bossa al muscle i amb la carpeta sota el braç, em vaig encaminar vers a l'únic edifici que es veia. De sobte em vaig creuar de front amb un home alt . Me'l vaig quedar mirant-lo i ell a mi. A punt de creuar-nos li vaig dir: Hola, bon dia. Sap si és aquí on s'imparteix un curs...?. Sí es aquí. Marcal. Marina. Ens van creuar les notres mirades i encaixarem. Arribe massa prompte o massa... No, la gent comença a arribar-hi. Vinc del centre Teodor Llorente de València. Jo de l'Eugeni S. Reig. Ens hi som molts?. De moment nosaltres només, va dir amb un somriure irònic, no trigaran res en arribar . Va dir en Marçal mentre entràvem a l'edicici. Prenem un cafè per fer temps?. A la cafeteria no havia gaire gent a aquelles hores. Seguérem, i ens miràrem amb més detall, mentre demanàvem cafè amb llet, i torrades en mantega i marmelada. Ostres, tu, això de la mantega i marmelada es tot un luxe per a mi, vaig pensar i seguírem la conversa amb tota naturalitat mentre atacàvem els queviures amb gana. Em tobava tan bé que em vaig untar no se quantes torrades per tal no trencar l'escís. Llavors els altres anarven arribant.

Presentacions. Salutacions. Ells feien bromes es coneixien quasi tots. Resultà que jo era l'única dona del grup. Més bromes. Riures. De sobte ens vam adonar que ens havíem quedar els últims. Em sentia com atordida, venia d'un ambient tan tens i desagadable i de cop i volta em trobe amb aquesta colla de "dolçainers" .

La sala era prou gran i els nostres grups poc nombrosos, així que ens vam encabir en poques taules formant grups de treball. Per sort en Marçal i jo varem anar a raure al mateix grup. El director del seminari hi va fer una introducció breu però molt engrescadora. Ens va proposar una pedagogia del joc de la creativitat en grup -nosaltres feiem el paper d'alumnes- dins del qual els resultats no eren individuals sinó la suma del les diverses aportacions individuals al reball en comú. D'aquesta manera s'eliminava la competitivitats entre d'altres avantatges

I en un dels nostres intermitents moments d'intimitat, Marçal em va comentar que tenia un hort de taronges i que de tant en tant se'n anava i es tomabava cap amunt sota un taronger a contemplant-les. En eixe moment em va venir una gran enveja de les taronges.
Dos dies passen volant. Marçal és, supose, l'home que somiem majoria de dones. No sols pel seu físic de jugador de basquet, que és prou encisador, sinó pel seu caràcter -fins on l'hi he pogut conèixer- .Sembla un home senzill i espontani. Ell és el que diríem "un home bo" i en escriure açò ho faig amb el sentit que l'hi donaven els càtars, aquella comunitat que a l'edat mitjana ocuparen l'Occitània, que també s'anomenaven els homes bons. Ell és un home que escolta- oh, miracle- que escolta les dones. I emana un fluit càlit tant confortant que a penes es distancia comemces a enyorar-lo. Com que la seua dèria són les taronges, li digué que si fos la seua dona estaria gelosa de les joioses taronges. I ell em va respondre que la seua dona ho estava. Marçal es un algú que té la facultad de crear un ambient d'unió i benestança al seu voltant. Quan hi tens aprop tens la sensació de que estàs a cobert de tota inclemència. I a més té un gran sentit de l'humor, qualitat admirable, i que a més l'hi surt espontàniament. Només està, la resta ve després. Et parla i s'interessa pel que dius, i pel que penses, et pregunta i et mira als ulls, amb una mirada oberta, franca, un xic innocent i tan sincera que et sorpren en un home de la seua edat. Supose que adora la seua dona...És bonic que un home adore la seua dona. Les paraules per descrire'l em semblen tan pobres.

En Marçal, supose que té tres grans amors la seua dona, les seues flles i les taronges. A més en Marçal s'estima el petit poble on viu i l'altre on treballa, i als seus companys "la penya la Ceba" que es queden menjant pernil a l'hora d'entrar del pati. Y també estima la serra de l'Espadà, que li queda aprop, i el mar. Marçal estima la gent i la vida.

Es clar, a mi m'ha conmocionat conèixer-lo, perquè hagués assegurat que persones com ell no existien, i encara m'ha sorprés més que fos un home, en la plenitud de la seua persona. Potser estiga equivocada en la major part d'allò que dic...però no vull saber-ho, he tingut la sort de conèixer-lo així, i, amb tot, no vull saber-ho, i m'ha quedat també un record molt dolç i molt tendre. I no voldria mai per mai, que el meu somni s'espatllés, perquè a mi em cal somiar.


Les hores passaven apressa, massa de pressa, a mi m'hagués agradat parlar-ne més amb ell, fins i tot, va haver un moment en que m'hagués dedicat exclusivament a mirar-me'l, però, clar, no ho vaig fer. I quan ell em va prendre el bloc d'apunts per a escriure'm alguna cosa, vaig sentir un vértigen com si estigués vora un penya-segat. quan me'l torna, vaig llegir "per a Marina, amb el desig de retrobar-nos. I el seu tel. En llegir-ho una onada de calor em va pujar . Sabia que mai hi faria servir.

Moltes converses es van quedar només esbossades. Ambdos haguessem volgut parlar-ne molt més.

Després, potser ens veurem una vegada més, el 6 de maig, per motius del curs, i després, com ell diu, mai més ens tornarem a veure. I així deu ser perquè el nostre somni no es trenque, i perqué la intensa atracció que sentim persisteixa als nostres records, i la nostra trobada hi acabe aquí, perqué tot puga seguir essent com és, ell un bon marit , un bon pare, un bon mestre...i jo una dona lliure. Aquest és el nostre destí i no devem contradir-lo, car bé ho sabem que si ens haguessem donat la més mínima oportunitat hagués estat un gran error.

Ara comprenc moltes coses , molts sentiments que romanien adormits, moltes tenebres de l'ànima. La bellesa d'un flor que es contempla per un moment. El mateix respecte que es sent per la seua existència t'indueix a allunyar-te'n sense poder deixar d' admirar-la i d'ensems sense gosar arrencar-la. Ara, ambdos sentim el sabor agredolç de la renúncia i del allunyament necessari, i fins i tot podriém desitjar que això haja estat un breu parentesi entre nosaltres. Aquest sentiment síntesi i final d'altres, simpatía, admiració, mutu enteniment, calidesa, desig...El temps anirà desdibuixant-los, sí, però romandrà per sempre més en eixa guspira màgica, que ens ha unit per un moment perdut en la immensitat del temps, malgrat que a dintre nostre mai no s'apagarà. Crec que ambdós ho em comprés sense paraules.
Darrer moments a la barra del bar ens prenem l'última. Fem broma, riem, comentem algunes anècdotes del curs. Ha estat bé, concloem per unanimitat. Ningú despega, però. Mire i veig un flaçó. M'adrece al cambrer i li demane, un, dos tres...sis xupa-pa xups...De sobte els meus companys es queden descol·locats. Miren, llaminers, el meu regal, un, tot seguit, li lleva la celofana i comença a llepar-lo, els altres l'encetem també mirant-nos i rient.

Adeu Marçal, mai no t'oblidaré.




Publica un comentari a l'entrada