Diaris de ficció

                                             

                                                                               Diaris de ficció

dilluns, 7, setembre, 1992

No és probable que t'enamoris d'algú, per encantadora que pugui ser aquesta persona, si us coneixeu de tota la vida. Allò que coneixes

perfectament no et duu a enamorar-te'n.

Harold Bloom, crític literari nord-americà (1930)

Crec que estic enamorada de RENATO CARASSONE!

Hui m'hi he comprat un compact d'ell -sí a bones hores- i no puc parar d'escoltarlo. Sent per ell una admiració molt especial, m'encisa la seua aparent frivolitat, la seua ironia. Aquella cinta que fa temps em va gravar en Carles és de les que més m'agrada. M'he posat a escriure sobre per què em fa sentir una sèrie de coses, de reminiscències indescriptibles.

Recorde quan vaig escoltar-lo per primera vegada. Llavors jo tenia catorze anys. Hi érem a Alzira, a l'ampla vorera del forn de Joana N'érem un grup de xics i de xiques, i Renato sonava a un pik-up. Jo ballava amb la meua amiga Ester. De primeres els xics ens miràven sense gosar acostar-se Ara, en sentir-lo, torne a reviure les emocions d'aleshores que es barretgen amb un gran desig de tornar a Itàlia, a l'hotel la La Capanina, i tornar als altres hotels, a prendre un vermut, on vaig escoltar aquella música. Em venen ganes de ballar, de ser feliç d'enamorar-me...Pasetjar sota una lluna moixina...És com retrobar els meus somnis d'adolescent...No m'explique com pot exercir sobre mi aquest poder d'evocació. Fins i tot recorde la seua pel·lícula, Maruzella. Ell feia de paper del cantant poc agraciat- com era a la vida real- i s'enamorava de la xica, de Maruzella, una rossa preciosa, però aquesta s'havia enamorat d'un altre xic que tenia uns ulls blaus, d'un blau rutilant molt i molt dolços. Llavors Maruzella li diu a Renatto que se l'estima.

També recorde que no pogué anar a veure la seua actuació al Riu, a València. Just aquella nit vaig rebre la visita d'un "amic", i s'em va penjar de la botella, tot i que deia que no podia prendre pels psicofármacs. I no es va alçar de la butaca fins les dues del matí que vaig poder posar-lo a la porta. Quin plom, deu meu. I jo, mentre l'hi escoltava dir bajanades, pensava que m'estava perdent l'única oportunitat que tindria de veure a Renato de molla. Tot per no ser descortés. Jo, esperant a a veure si arrancava, em vaig beure quasi una botella de xampán. Total que vaig perdre única oportunitat de veure a Renato Cassone en viu i en directe. Imperdonable. Es pot ser més figamolla?

Carassone: et dec molts moments de felicitat, t'ho dic ara per si ja no tinc més ocasions de dir t'ho. Es molta la meua gratitud per tot allò que em fas sentir. Éts divertit, irònic, amb sentit de l'humor... Pensant en tu una nit vaig somiar en italià, increible, ja ho sé. Renatto, saps què? dec d'haver-me perdut moltes coses, i tu em fas recordar-les amb enyorança. No se en quin moment vaig errar el camí. Tu vas restar a l'altre, aquell que mai no he transitat i que mai no sabré on conduïa.

A ma mare també l'hi agradaves un montó i sovint cantava les teues cançons, clar, que ho feia en versió española (castellana). Supose que aleshores, quan et vaig conèixer encara era una xavaleta plena d'il·lusions. Ara, tanmateix, fent un triple salt mortal de vint anys, torne a retrobar-te. Cóm voldria haver conservat aquella inocència. Supose que encara em resta quelcom d'allò que vaig ser, d'altra manera no estaria ara, recolzada al llit, escrivint al meu diari mentre t'escolte. Volgués fer-te arribar la bellesa d'quest moment, pasmar-la, eternitzar-la, aturar el temps. Potser el que voldria fora tornar enrere...No ho sé.

També recorde aqueslles festes de poble, a Chiusi, acompanyada de Rosari i Loretta. Un xiconet d'uns catorze tocava l'acordió i cantava les teues cançons. La gent ballava a la plaça. Els homes encara tenien el costum de traure a ballar a les dones que escollien. L'idioma no era un problema.

A Alberto li digué a la meu lletra, que volia donar-me altra oportunitat. Ara sé de cert que he de tornar. Va ser xocant, hi vaig conèixer a l'estació de Nàpols. Vindrà prompte. És tot un personatge- sembla que els col·leccione, eh?-. En uns moments va captar el meu estat d'ànim i potser també quelcom de la meua personalitat. No vull pensar que pot ser un altre frau, però si vol amistat, com diu, per part meua la tindrà. Ell pensa venir a Espanya a veure l'Exposició de Sevilla, i romandre si troba treball com professor d'alemà...

És curiós experimente ara una benestança, una seguretat impensable. Nerea diu que el meu rostre ho expressa i jo també m'hi observe físicament distinta. El món dona moltes voltes, és clar. El que volgués es trencar el meu paper de perdedora que em va adjudicar la Vida, i llançar-lo lluny de mi. Volgués demostrar-me a mi mateix que hi val i que puc ser feliç.