Diaris de ficció
Diaris de ficció
dilluns,
7, setembre, 1992
No
és probable que t'enamoris d'algú, per encantadora que pugui ser
aquesta persona, si us coneixeu de tota la vida. Allò que coneixes
perfectament
no et duu a enamorar-te'n.
Harold Bloom, crític
literari nord-americà (1930)
Crec que estic
enamorada de RENATO CARASSONE!
Hui m'hi he comprat un
compact d'ell -sí a bones hores- i no puc parar d'escoltarlo. Sent
per ell una admiració molt especial, m'encisa la seua aparent
frivolitat, la seua ironia. Aquella cinta que fa temps em va gravar en Carles és de les que més m'agrada. M'he posat a escriure sobre per què em fa
sentir una sèrie de coses, de reminiscències indescriptibles.
Recorde
quan vaig escoltar-lo per primera vegada. Llavors jo tenia catorze
anys. Hi érem a Alzira, a l'ampla vorera del forn de
Joana N'érem un grup de xics i de xiques, i Renato sonava a un
pik-up. Jo ballava amb la meua amiga Ester. De primeres els xics ens
miràven sense gosar acostar-se Ara, en sentir-lo, torne a reviure
les emocions d'aleshores que es barretgen amb un gran desig de
tornar a Itàlia, a l'hotel la La Capanina, i tornar als
altres hotels, a prendre un vermut, on vaig escoltar aquella música. Em venen ganes de
ballar, de ser feliç d'enamorar-me...Pasetjar sota una lluna
moixina...És com retrobar els meus somnis d'adolescent...No
m'explique com pot exercir sobre mi aquest poder d'evocació. Fins i
tot recorde la seua pel·lícula, Maruzella. Ell
feia de paper del cantant poc agraciat- com era a la vida real- i s'enamorava de
la xica, de Maruzella, una rossa preciosa, però aquesta s'havia
enamorat d'un altre xic que tenia uns ulls blaus, d'un blau rutilant molt i molt dolços. Llavors Maruzella li diu a Renatto que se l'estima.
També
recorde que no pogué anar a veure la seua actuació al Riu, a
València. Just aquella nit vaig rebre la visita d'un "amic", i s'em va
penjar de la botella, tot i que deia que no podia prendre pels
psicofármacs. I no es va alçar de la butaca fins les dues del matí que vaig poder posar-lo a la porta. Quin plom, deu meu. I jo, mentre l'hi
escoltava dir bajanades, pensava que m'estava perdent l'única
oportunitat que tindria de veure a Renato de molla. Tot per no ser
descortés. Jo, esperant a a veure si arrancava, em vaig beure quasi
una botella de xampán. Total que vaig perdre única oportunitat de
veure a Renato Cassone en viu i en directe. Imperdonable. Es pot ser més figamolla?
Carassone:
et dec molts moments de felicitat, t'ho dic ara per si ja no tinc més
ocasions de dir t'ho. Es molta la meua gratitud per tot allò que em
fas sentir. Éts divertit, irònic, amb sentit de l'humor... Pensant en
tu una nit vaig somiar en italià, increible, ja ho sé. Renatto,
saps què? dec d'haver-me perdut moltes coses, i tu em fas
recordar-les amb enyorança. No se en quin moment vaig errar el camí.
Tu vas restar a l'altre, aquell que mai no he transitat i que mai
no sabré on conduïa.
A ma mare
també l'hi agradaves un montó i sovint cantava les teues cançons,
clar, que ho feia en versió española (castellana). Supose que
aleshores, quan et vaig conèixer encara era una xavaleta plena
d'il·lusions. Ara, tanmateix, fent un triple salt mortal de vint
anys, torne a retrobar-te. Cóm voldria haver conservat aquella
inocència. Supose que encara em resta quelcom d'allò que vaig ser,
d'altra manera no estaria ara, recolzada al llit, escrivint al meu
diari mentre t'escolte. Volgués fer-te arribar la bellesa d'quest
moment, pasmar-la, eternitzar-la, aturar el temps. Potser el que
voldria fora tornar enrere...No ho sé.
També
recorde aqueslles festes de poble, a Chiusi, acompanyada de Rosari i
Loretta. Un xiconet d'uns catorze tocava l'acordió i cantava les
teues cançons. La gent
ballava a la plaça. Els homes encara tenien el costum de traure a
ballar a les dones que escollien. L'idioma no era un problema.
A
Alberto li digué a la meu lletra, que volia donar-me altra
oportunitat. Ara sé de cert que he de tornar. Va ser xocant, hi
vaig conèixer a l'estació de Nàpols. Vindrà prompte. És tot un
personatge- sembla que els col·leccione, eh?-. En uns moments va captar
el meu estat d'ànim i potser també quelcom de la meua personalitat.
No vull pensar que pot ser un altre frau, però si vol amistat, com
diu, per part meua la tindrà. Ell pensa venir a Espanya a veure
l'Exposició de Sevilla, i romandre si troba treball com professor
d'alemà...
És curiós experimente ara una benestança, una seguretat impensable. Nerea
diu que el meu rostre ho expressa i jo també m'hi observe
físicament distinta. El món dona moltes voltes, és clar. El que
volgués es trencar el meu paper de perdedora que em va adjudicar la
Vida, i llançar-lo lluny de mi. Volgués demostrar-me a mi mateix
que hi val i que puc ser feliç.
Comentaris