LES ESPIRALS DEL VERTIGEN, VERTIGEN, VERTIGEN





         

Pujarem a la nostra barca que començava a traure arrels...


  Si no ens sentim despagats de no haver tingut la nostra companyia en aquestes aventures, és perquè així us heu estalviat la més ignominiosa de totes. Ben merescuda ens la teníem nosaltres, per ser persones grans. Si bé les altres les havíem superades ben pulcrament les haurieu superades si haguésseu col·laborat vosaltres, sumant l'esforç i l'enginy col·lectiu, no s'esdevingué el mateix amb aquesta, de la qual sortírem, més que amb la cua entre cames o amb el cap sota l'ala, amb el nas prop de les plomes caudals. Però no sempre podem triar, amb la imaginació, quina volem protagonitzar i quina no. Quan acabàrem de lligar el cable que fixava la nostra barca al fond d'un salze, per comprovar si el buc hi havia sofert algun dany a la peripècia anterior i reposar provisions, uns esbirros vestits de fantasia i mans cobertes de guants que mai no es llevaren, de manera que a la fi tan bruts estaven tant uns com els altres, ens immobilitzaren de braços i cames. Sense donar-nos cap explicació, ens tiraren al pou més fosc i pestilent que es trobe al nostre hemisfèric, perquè és a l'altre que solen abundar. Redolàrem entre multitud de cossos suportaven resignadament aquell captiveri oprobiós. Tan resignadament, que, d'aquella fosca irrespirable, en deien el seu país, perquè ni n'havien conegut ni en tenien d'altre. Potser si haguessen tret a la llum, ajudats d'unes crosses gegantines, i li haguessen donat una bona ensabonada no hauria estat malamentm a pesar de tot. Allí, sobre els seus propies escrements, però, més encara sobre els que des d'una única obertura superior els abocaven els seus mateixos carcellers, feien la seua vida miserable, i damunt tenien ganes de reproduir-se, com l'espectativa de veure-hi fos millor que la de no viure i l'oferissen als seus fills. Nosaltres els proporcionarem idees de revoltam per aconseguir la llibertat amb la participació de tots. Però no ens volgueren fer cas. Amb les mans, el seu company i jo cavàrem una galeria en forma d'alambí que connectava amb les clavegueres, i per allí, al cap de trenta-nou dies de rebolcar-nos  amb paciència entre tot el que la sort volgué amollar-nos al damunt, poguérem escapar. Pujárem a la nostra barca, que començava a traure arrels, i, remant amb totes les nostres forces, abandonarem aquell temps d'ignominia. Fins que no hi posàrem moltes llegües entremig, ni tan sols pensàvem a capbussar-nos en aigua del riu i netejar-nos, fregant -nos amb un estrijol.   

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies