Primer aniversari del 15 M



LA MANIFESTACIÓ DEL 12M VA OMPLIR EL CENTRE DE LA CIUTAT AMB MILERS D'INDIGNATS
LA MANIFESTACIÓ DEL DISSABTE VA SER MULTITUDINÀRIA. FOTO: J.E.T.
La flama del 15M segueix viva a València
Des de Patraix, des d’Utiel o inclús des de Berlín. No importava la distància a recórrer, perquè l’important era sumar convidats a la celebració del primer aniversari del 15M, i demostrar que els indignats són cada vegada més i estan més molestos.
JOSÉ CARDONA. 14 maig 2012
Vota
| Resultat5 vots.
La núvia sempre és l’última a arribar a la boda i, de segur, que la que es va casar el passat dissabte a l’Església de Sant Agustí va complir amb la tradició.  Cap convidat comptava amb tanta gent  a la plaça, i el Rolls Royce del 51 en que viatjava va necessitar més temps del previst per travessar la multitud i perquè la deixara a la porta de l’històric edifici. Allí, ella, amb un somriure entre nerviós i feliç, començava el camí cap al sí vull.
Mentrestant, fora de l’Església, a només un mur de separació, milers de persones (8.000 segons la policia, 4.000 segons Interior) s’unien a altra celebració, la del primer aniversari del 15M. Una festa en la qual els convidats alçaven la veu per demostrar la indignació pels carrers de tot el món, inclosos els de València. Tot i això, un dels primers manifestants a arribar esperava més gent. “Crec que els mitjans de comunicació tenen un poder enorme, han perjudicat el moviment i el desànim al final acaba estenent-se”, explicava Antonio Gómez, un jove investigador que ja va estar a la rebatejada com plaça del 15M l’any passat.
“Quan el 15M ens sorprendre allà, tots els espanyols exiliats ens vam alegrar perquè vam veure que a Espanya s’estava movent alguna cosa”, ens explicava durant la manifestació Begoña Almoguera, valenciana afincada a Berlín.
“Després que s’acabara allò, vaig continuar participant en diferents accions i assemblees al barri de Patraix, i és veritat que hi ha molta gent que s’ha baixat del carro. Però, per sort, hi ha molta altra que hi ha anat pujant”,afirmava ja més animat, després de veure com les assemblees dels diferents barris i municipis continuaven arribant a la plaça i omplien de soroll i color la manifestació.
Un dels que arribaven i que fa poc que s’ha pujat al carro és David Marfil, estudiant de geografia i medi ambient. Als seus 22 anys, recordava com ha passat de la curiositat a compartir el sentiment del 15M. “L’any passat passava per la plaça a mirar, però no estava tan indignat com hui. El nou govern ja ha anat directament a pel poble amb les retallades, i ha fet insostenible la situació”, criticava mentre la cua de la marxa ja enfilava un carrer de Sant Vicent Màrtir, el qual, els manifestants que la encapçalaven, ja havien travessat molts minuts abans.
La indignació no mira distànciesProp de David es trobava Eva, que, en canvi, ja estava ben indignada des d’abans del 15M de 2011. “Ja feia temps que em plantejava una sèrie de coses que estaven passant al nostre voltant i que segons el meu punt de vista no em semblen justes. Pensava que la gent estava adormida fins que va arribar el 15M i, aleshores, hi vaig veure un raig de llum”, conta esta jove mestra, que no va dubtar a viatjar des d’Utiel únicament per sumar-se a l’aniversari.
Des de més lluny va vindre Begoña Almoguera, una jove que en aterrar a Manises el seu avió procedent de Berlín va posar rumb cap al centre de València.“Ja havia programat el viatge, però en saber que se celebraria la manifestació, no ho vaig dubtar. En aterrar he vingut, perquè a l’estranger estem molt pendents del 15M. És un exemple i allí també tractes de moure’t, però no és el mateix poder veure-ho en directe”, explicava mentre albirava una Plaça de la Reina que feia molt de temps que no veia.
Després de cinc anys treballant com a enginyera industrial a Alemanya, Begoña voldria retornar a València, però “quan hi vaig voler tornar, ja no podia. La situació laboral no et deixa, i quan el 15M ens va sorprendre allà, tots els espanyols exiliats ens vam alegrar perquè vam veure que a Espanya s’estava movent alguna cosa i que havíem de fer accions en eixa línia”“Allà hi ha molts moviments socials i també existeix un petit grup del 15M d’espanyols exiliats”, afegia alhora que ens recomanava visitar el blog d’estos espanyols amb ganes de tornar a casa.
Darrere de nosaltres, ja girant per un carrer de La Pau on els turistes s’amuntegaven per contemplar els milers de seguidors, pancartes i tisores de cartró gegants que circulaven a ritme de batucada, marxaven els pares de Begoña i Alfons Polo, amic de la família. Metge de professió, este home explicava amb sentit de l’humor que encara li queden uns quants anys “per arribar a iaioflauta”, però que, ja més seriós, creu que “per a nosaltres és un tema de compromís i solidaritat amb la gent jove. Sabem que el vostre futur és molt fotut i aleshores hem d’estar ací”.
Una carrera de fonsAmb la veu de l’experiència, Alfons afegia que, per a ell, amb el 15M “la flama ja està encesa. Però, tota flama, si no li tires un poc de llenya, es mor. I la llenya s'ha de tirar a poc a poc. No cal esperar grans coses en estos moments, però amb el temps, d’alguna manera, això sí que s’encendrà de veritat. És un treball a llarg termini”.
Una opinió que comparteix Luis, zelador, qui, poc abans que des de l’antic Palau de Justícia tiraren ous als manifestants quan estos passaven per davant, explica que “la major conquesta del 15M és que la gent té més consciència, que ja és molt, però li falta recorregut perquè és un territori molt difícil de conquerir”. Eixe territori és, per a Giuseppe Grezzi, assessor municipal de Compromís,“que els partits polítics sàpiguen que han de respondre als ciutadans”“El que no veuen clar les persones que estan ací és que es presenten unes determinades propostes, i després s’apliquen altres i només es pretenga atendre als ciutadans només cada quatre anys. Han de respondre en tot moment als ciutadans i, a més, obrir a la participació ciutadana en totes les decisions que es prenguen”, va afegir mentre la resta de manifestants, aliens a la nostra conversa, omplien el carrer Colom amb els seus crits, que demostraven que estan cansats de callar i que ja no volen consentir ni una més als polítics.
Finalment, la marxa va arribar a la plaça dels seus orígens, la del 15 de maig, on unes tanques protegien la mascletà nocturna de la Mare de Déu. Eixa que sempre s’ha llançat a vell llit del Túria i, casualment, este any tenia lloc al major espai símbol valencià de la indignació. Alguns no van poder aguantar el seu malestar i van tirar en terra les tanques i el material pirotècnic per ocupar la seua plaça. Una desfeta d’uns pocs que va deixar València sense encendre la flama de la mascletà, però que no pot tacar ni l’exemplaritat d’una manifestació pacífica, ni el comportament dels indignats, els quals, com deia Alfons Polo, ja han encés altra flama: la de la lluita per un món més just.
Compartir:

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies