Memòries de la desmemoria 110




Dilluns, 18 d'agost, 1992

El que perdura són les preguntes, no les respostes.

Jean-Claude Carrière, guionista i dramaturg francès (1931)





Don Giusepe, té família vosté?. Un fill, tinc un fill. Ell és ingenier nuclear. Va pegar una calada al cigarret i es va quedar esmaperdut mirant per la finestra de l'autobús. Ah, un fill... Sí, però no vivim junts. Ell em ve a veure de tant en tant...I viuen a Milà, em va dir. Això mateix, tot i que a mi no m'agrada, massa gran, la ciutat...Massa gent...massa fred...Home, també tindrà els seus avantatges, tinc entès que és una ciutat molt bonica. Això pense jo ara, si no m'agrada per què hi visc. Vaig aguardar que es donés ell la resposta. A vosté li agradaria viure a Milà?. No, mai no m'han agradat les grans ciutats per viure. Jo necessite sentir-me més propera a la gent, conèixer les persones que tracte pel seu nom, comprar a les botigues conegudes i xarrar una mica mentre em despatxen. Tot això que ara ja no s'estila. Veu per què no m'agrada a mi viure a Milà?


Quan arribaren a Piasenza es va empenyar a mostrar-me la població, cert que era un goig veure els carrerons ben nets amb un traçat irregular i la roba blanca com els gesmils estesa als balcons. Es respirava un aire net amb perfum de farigola. El que hagués donar jo per tenir plaça de mestra a una escola d'un poble com aquell. De tant en tant un arc d'obra creuava el carrer de d'un banda al'altra. D'un bar, amb testos de geranis a la porta, ens arribava l'aroma reconfortant del cafè. Entràrem. Ell, una grapa, jo, un cafè amb una pasta recent feta. Per les finestres guaitaven les flors d'una buganvilla immensa que guarnia la façana. Ara anirem a saludar a algun dels meus amics, mentre farem temps fins l'hora del dinar amb il signore Vicenzo Pace i la seua esposa i el fill, molt bona gent, antics coneguts meus.


De sobte "il Generale" es va deturar davant d'un portaló de boble porta de fusta un pel deslluïda. Ell pegà dues tamborinades a la porta que resonaren com en una nau. Qui és, contestaren des de dintre. "Sono io, il generale". Una veu rotunda i enutjada li va respondre que no pensava obrir-li i que ja podia tocar el dos. El vell feu un gest de contrarietat, va mirar cap al balcons i les finestres i va encendre un altre cigarret, després balbucejant una protesta pel lleig reemprenguérem la marxa. Jo em vaig agafar del seu braç. No s'ho prenga en compte don Giusepe, l'haurà agafat en mal moment, d'altra manera no hauria estat tan descortés. I seguírem passetjant els carrers i les places de Piasenza sota el blau del cel i seient-nos, de tant en tant, en algun banc públic per descansar a l'ombra dels plàtans i les moreres.


Al restaurant un cambrer ens van instal·lar còmodament a una taula reservada. De seguida vingué el xef i ens va acollir amb tota amabilitat recordant-nos que tot estava a punt. Era un lloc amb mobiliari de fusta antiga i rústica amb un toc d'elegància i escrupolosament polit, pintures a l'oli decoraven els murs i gerros, amb un encisador estil rural, amb roses i blaus naturals adornaven las taules.


Quan els convidats van fer acte de presència vaig veure que es tractava d'un senyor madur d'aspecte agradable i bon conversador, professor d'art i jubilat. La seua dona, semblava un model de passarel·la amb uns quants quilos de més, es mostrava altiva com si ens hagués fet el gran favor venint a dinar amb nosaltres, el fill, un adolescent. Tot i això el dinar, una carn cuinada amb bolets i aromatizada amb herbes dels boscos propers al poble, resultà d'una exquisitesa poc freqüent. El vi, de bon beure, prompte ens va tornar a tots més comunicatius. La sobretaula, amb gelats de la casa, es va perllongar fins l'hora de prendre l'autobús de tornada.


Ja duiem uns minuts esperant quan es va acostar un cotxe gran i molt elegant i s'aturà aprop nostre. Va baixar un home de mitjana edat vestit amb elegància i s'encarà directament amb el vell. Es creuaren unes paraules i a trompellos el va fer pujar al cotxe. Tan prompte va seure al seu costat va tancar la porta. Jo vaig acostar-m'hi i li digué. Senyor, voldria parlar un moment amb vostè. Senyora, jo amb vosté no tinc res a parlar. Va apujar els vidres fumats i desaparegué darrere una corba.







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Errores, por Juan José Millás.