Memòries de la desmemoria /cap 102




 Dissabte, 7 març 1992


Sols té importància allò
que no has fet encara.
El que ja has fet és
fugitiu,
independent de tu.


Montserrat Abelló (Tarragona 1918)



No em trobe bé, a penes puc escriure. Em fan mal les mans i una mena d'esgotament m'ha fet anul·lar gran part de les meues activitats. Tinc por de caure en un estat depressiu. Potser aquesta època de l'any no em va bé, o potser estic malalta de veritat.


(uns dies després)


Estic millor! He hagut de prendre algunes mesures, dormir més temps i descansar tan com puga, controlar l'alimentació, distraure'm, i fer una passejada amb bici, si més no, tres o quatre voltes per setmana. Oli a un gresol. Ara em trobe més bé, però altra vegada asseguda a la consulta d'un terapeuta. Diu que podrà solucionar el meu problema amb un parell de mesos.
__ Crec que s'equivoca__li he dit__ potser vosté ignora que no és tan fàcil. Ja ho he intentat altres vegades. Tot i això pense que paga la pena córrer el risc d'altra forma no hauria vingut. M'ha mirat incrèdul.
Amb tot considere que la meua personalitat està suficientment equilibrada per suportar el ritme de vida que porte, és a dir, al llarg d'aquests darrers anys  he observat que no es tracta d'un problema de personalitat com ells, els metges i terapeutes sostenen, sinó d'una malaltia crònica de símptomes tan difusos i generalitats que ells no són capaços de veure com un conjunt i van tractant els símptomes per separat, no la infermetat en sí.


Em deixe dur pels esdeveniments, les intuïcions, l'inconscient...És com si escoltara una veu interior que m'avisa de certes coses. Per què va començar tan a poc a poc fa tant de temps i ha anat creixent fins a manifestar-se ara amb tanta virulència. Cosa que no ha passat adés? No tinc una resposta adient. Només sé que es tracta d'una patologia crònica. Els símptomes  podrien formar part de qualsevol malaltia, però cap metge, de tots els que m'han atés, m'ha proporcionat un diagnòstic fiable i em porten a batzegades, sense gosar aventurar-se a donar, més que fora, una opinió clara, ni molt menys a prescriure un tractament efectiu. Recorde que fa molt de temps patisc una mena de confusió mental, dubtes, neguits, incapacitat per comunicar-me, indiferència afectiva...


El timbre de la porta em va traure de les meues cavil·lacions.
__Però Lucans!
Vaig sentir que m'abraçava, en va enlairar i vam donar uns passos de ball per l'estança mentre taral·lejava "el Danubi Blau"
__Però, Lucans, para, para que em mareges, aten...aten! Quan has arribat? No sabia res.
__És clar, era una sorpresa. No te'n alegres?.
__Que si me'n alegre, i a tu que et sembla? Arribes just a temps. 
__A temps de què?
Em vaig abraçar al seu cos i vaig refermar el cap contra el seu pit. Les llàgrimes em rodolaven. El sentia tan proper...Quan vaig aconseguir refer-me me'l vaig mirar als ulls.
__Dis-me, com t'ha anat a la vella Europa?
__Després t'ho explique. Ara vull fer-te una proposta. Necessitem una cantant de jazz per al Cafè-Concert. Què em dius ? Acceptes el repte?
__T'has begut l'enteniment. No ho diràs de veritat?
__Ei, xavala, quan m'has vist més seriós? Sóc un home de paraula. No, no s'admet cap "però". Tu ets la nostra xica. D'acord que hauràs de prendre algunes lliçons. Conec un professor de cant que et pot preparar. Ja n'he parlat . De primeres et farà unes proves i nosaltres tindrem la nostra pròpia vocalista. Què et sembla?
__ Em sembla un somni. Però... 
__ Doncs no es parle més. Demà a les set t'espera per fer-te unes proves de veu.
No m'ho podia creure. Lucans tenia sobre mi un poder màgic. En aquells moments em sentia transformada, capaç d'arriscar-me a mamprendre amb ell qualsevol juguesca. Allò que m'havia proposat per a mi era tot un somni i els somnis, és clar, no es poden desestimar.     

Comentaris

Manolo ha dit…
Me he quedado sorprendido, aparece de sopetón Lucans y ella se hace cantante de Jazz, me gustará escuchar como canta.

Entrades populars d'aquest blog