Memóries de la desmemoria/ cap.69



29, novembre, 1989/ cap 69



La història és una novel·la que  ha succeït; la novel·la, una història que hauria pogut succeir.
                                                                Edmón Goncourt







Vaig tenir la certesa de que era així i ho preguí amb serenitat, com quan vaig somiar que havien de tallar-me el cap. Les meues vivències sobre la soledat no negue que han sigut força doloroses, per això vaig pensar que n'estava preparada. Per això quan em trobe alguna persona amb símptomes de soledat se'm remou quelcom per dintre. Voldria parlar-l'hi, dir-l'hi alguna cosa, consolar-la, fer-li saber que si s'accepta no es tan dolorosa...M'inspira una gran tendresa, llàstima, compassió, tot alhora, però no gose fer-ho, per pudor a penetrar en la intimitat de l'altre...i em limite a doldre'm del seu dolor.

Miquel també és un ésser solitari. No ho vaig saber de seguida, no dóna la imatge. Va ser després, quan ens coneguérem més, quan vaig descobrir la seua soledat. Potser aqueixa és una de les coses que ens unix i que quan no hi som junts ens fa sentir-nos tan malament. Perquè quan son junts el fantasma de la nostra soledat s'esvaïx, el nostre voltant també s'esvaïx, els altres, les coses, la resta del món no son més que una boira que ens embolcalla. Ara mateix no podria recordar ningú conegut a través d'ell. I l'exterior no existix, no detecte més realitat que ell i jo.
Si considere aquest fets, de sobres significatius, els meus dubtes es dissolen com la sal a l'aigua. Ell podrà algun dia resoldre la seua situació personal, si ho creu convenient. Si aconseguix trencar aqueix lligam amb la seua parella. Si en realitat no és l'afecte, sinó d'altres circumstàncies allò que el manté unit a ella. Si es sent fort i segur per fer-ho. Si el nostre amor i jo li oferim les garanties suficients...Si ell es sent capaç de córrer el risc. Si deixa de ser presa de la covardia, com ell mateix confessa...Si passa tot açò o no, jo no ho sé, no ho puc saber. Ignore les dades que calen per elaborar un pronòstic. El que si que sé és que ara, així tal com es presenta la situació, i fins i tot si s'acabara ací, no tindria jo més remei que donar per vàlid tot allò que em viscut junts. Sense recança ni agror. M'ha sigut regalada la joia de conéixer l'amor, utilitze la paraula amb plena consciència i amb açò està tot dit. Amb totes les seues subtils connotacions.
Abans d'ell res no tenia, res a remarcar més que desig de viure una passió intensa que m'involucrara fins l'última fibra del meu ésser. Coneixement, sentiment i acció heus ací la unitat perfecta. De vegades pense que no m'importaria morir doncs què més em pot proporcionar la vida.
Pateix quan veig la tristor als seus ulls a l'hora de deixar-me. Volgués que ell comprenguera que ja hem arribat al límit, que ja no es pot demanar més. Avui mateix, un dia després d'haver fet l'amor, pense que el que sentim no cap a la terra, que quelcom així ha de tenir algun lloc fora, a l'univers...vés a saber, cabòries. El sentit de les seues paraules era tan bell que amb dificultats hagués pogut deslliurar-me del seu encís.
No m'importa que ell tinga les seues circumstàncies personals i jo les meues. El que existix entre nosaltres és un sentiment tan pur, tan i tan profund que mai, res, ni ningú aconseguirà trencar-lo. Ara ho sé de cert. El que succeïx fora de nosaltres es...una entelèquia, no l'entenem ni volem entendre-la i al capdavall no existix perquè al costat d'allò que compartim tot es torna circumstancial, degradat...aliè.
Fa poc que he descobert que l'únic objectiu de la meua vida és estimar-lo, ser el seu refugi, el seu suport, la seua llum...mentres ell vulga que siga. Després ja no crec que em quede res a fer, res. La meua vida serà conclosa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies