Memóries de la desmemoria/ cap.68

26, novembre, 1989 / cap 68

Malevaje,

Les veritats que ens importen més sempre són dites a mitges.

Baltasar Gracián, escriptor aragonès (1601-1658)

Uns anys després quan ja hi era ací, sovint el silenci era tan dens que es podia tallar, qualsevol soroll, de fora, el lladruc d'un gos, o l'enrenou d'un avió, em feia companyia. Les primeres setmanes ningú em tocava a la porta. Ningú et feia sonar el telèfon. I jo pensava que per la meua condició de persona solitària no m'afectaria. Vaig viure aquell període en la més intensa soledat, amb un neguit difícil d'explicar. Inclús fa poc , Miquel es queixà dels sorolls del meu apartament, i recorde que l'hi digué, els sorolls de vegades a mi em fan companyia...Un matí de diumenge, al novembre, em vaig alçar del llit i vaig mirar a través dels cristalls cap a l'exterior. Malgrat que ja era prou avançat el matí no es sentia un ànima. El silenci senyorejava l'espai. El sol alumenava els edificis, el vent gronxava les rames dels arbres. Vaig tenir la sensació de que la vida s'havia extingit. Durant una bona estona vaig caminar de puntetes, sense fer ni pols ni remolí, com si sentís que no gosava trencar aquell compàs d'espera. No, els sorolls ja no em destorben. Fa poc em van parlar d'un vident de molta fama i duta per la curiositat vaig anar  a visitar-lo. Joan em va dir, entre altres coses, que jo suportava malament la soledat i que per damunt de tot volia algú al meu costat per acabar la vida. Allò em em deixà perplexa. Mai no hagués dit que encaixés tan malament la soledat. Fins i tot als Nadals de vuitanta sis a la casa de camp d'uns amics, vaig sofrir un coma etílic i en aquell estat vaig experimentar la vivència de la mort a soles i fou un fet temorós. Quan vaig pair aquella vivència de la mort, vaig pensar que allò era un avenç per a comprendre i acceptar que la meua mort hi havia de ser  així, en solitari. I que d'alguna manera aquella visió de la soledat absoluta podia ser una premonició.