memòries de la desmemòria/ cap 59/ 3ª part

Les fulles mortes

29, 0ctubre,1989/ cap 59

Sempre necessitem unes quantes persones a qui poder dir les coses, les bones i les dolentes.
Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca 1954)

Fa pocs dies vaig tenir un somni. Vaig somiar que “M'havien de tallar el cap, tenia una certesa absoluta. No, jo no havia fet cap mèrit, tan sols sabia que m'havien d'executar, era inevitable. Anava en companyia del meu germà i arribàrem a un jardí il·luminat per un sol onejat i de color bromós, on ens trobarem a la nostra cosina Cristina. Formaven un grup de gent al voltant d'una taula del jardí.

Jo pensava, i comentava amb tots ells el que passaria. I com que no podia eludir aquest fet el que demanava era que arribat el moment que fos ràpid i ben fet i que no em feren patir inútilment.”

Bo, van a tallar-me, si no el cap, part de l'ànima. No sé que passarà després però que me l'han de tallar és cert. No sé si ploraré, si m'enfonsaré, si em donaré a la vida fàcil o cauré en el misticisme. Miquel m'ha enganyat, aquesta potser, en poques paraules, la conclusió a la qual de moment he arribat. Potser que hi haja un atenuant, que no m'haja enganyat sinó que tan sols s'haja equivocat. No obstant després d'analitzar amb serenitat les nostres darreres converses esclar que ha utilitzat una estratègia per seduir-me. Va entrar a la meua vida com un tsurami, i se'n va emportar per davant conviccions, propòsits, actituds...projectes, tot queia dia per dia al pas del seu avenç com un nou triomfador. L'atac per sorpresa era la millor estratègia. No deixar temps de pensar, de reaccionar...dia per dia m'imposà una nova forma de viure, d'ensems s'introduïa en la meua vida prenia contacte amb la meua família, amb les meues amistats, amb el meu estil de viure fins i tot començava a indagar la meua situació econòmica, laboral, tot li resultava interessant- la informació és poder- i jo m'obria com una malva en sentir-me el centre del seu interès.