Memòries de la desmemoria/cap 51

dissabte, 30 d'abril,1988/cap 51

                                                                    El dubte és ja una forma de coneixement.

                                                                   Meritxell Cucurella-Jorba (Pierola, Anoia 1973)

No sé si l'amor ompliria el buit de la meua existència.

L'he cercat per les nit vestides de foscor,

als matins de tèbies primaveres,

i als fons dels meus somnis oblidats.

Als deserts, d'immensos mars d'arenes

Si existix, no l'he pogut trobar.

Ahir, amb un rampell d'enyorança, l'hi vaig tocar al Lenon. Podria acusar-me de falta de coherència, ho sé, ho sé, prou que ho sé. “El cor té raons que la raó no entén”. Lamente haver deixat d'estimar-lo, encara que aquesta decisió la vaig prendre per pur instint de supervivència. Ho dic perquè ha sigut un dels poc homes que m'ha fet vibrar. Encara no puc apaivagar els batecs del meu cor quan sent la seua veu. No puc deixar d'enyorar la dolcesa de la seua presència. No obstant això, encara que l'he devaluat aquest sentiment conscientment, per no sucumbir a l'angoixa del desamor, sent que entre nosaltres queda alguna cosa bonica i misteriosa. No m'explique en què rau. Ni sé si ell ho percep com jo. Ens veien tan poc que ni tan sols puc permetre'm, pel meu bé, trobar-lo a faltar.

Observe que aquest amor defraudat va transmutant-se en una amistat distant, tan càlida, però, que sembla que el temps s'atura entre un i altre encontre.

En la nostra conversa per telèfon em recordà allò de “Toca-la altra volta , Sam”.Jo li havia donat, en certa ocasió l'apel·latiu de Bogart...Amb tot a nosaltres mai no ens quedarà Paris.

Foren tan, tan bonics aquells moments, mentre ambdós cantussejarem la música de “Casablanca”, tan especials com difícils d'oblidar.