Memòries de la desmemoria 30
Setembre, 1987 cap 30
La meua entrada al centre educatiu on m'havia traslladat no va ser ni remotament triomfal. Alguna gent del claustre em feren la creu. Jo era la de 'Valencià', un pecat absolutament imperdonable, fins al punt que algunes companyes del claustre em negaren la paraula. Bo, no es que em feren plorar sinó que em donarem la mida de qui eren elles. En fi, no era el millor dels mons possibles però era el que hi havia, i almenys un parell de cursos me'ls hi havia d'empassar abans de demanar el trasllat.
Sort que al meu petit palau, un àtic de seixanta metres quadrats amb vistes al mar, era la reina del mambo. Tenia una bona terrassa que de seguida vaig omplir de jardineres amb geranis. En tenia de diversos colors, d'ataronjats, de vermells i de color rosa i blancs que m'hi recordaven a la flor de l'ametller, de les que tant vaig gaudir durant la meua infància. Semblava que havien arrelat.
Li vaig comentar a l'Anna, companya de cicle junt amb la Carme, que em faria molta il·lusió anar a Saragossa pel Pilar. A més em mereixia un viatge que em gratifiques de les males estones que vaig haver de passar...Pel que fa a la pela vaig haver de fer càlculs logarítmics perquè després de la depredació que vaig patir per aconseguir la separació- que no el divorci, que era més car- doncs no em trobava per llençar coets. Però no m'ho vaig pensar més, fiquí a la maleta un poc de roba- massa poca d'abric, no sabia on anava- i vaig traure un bitllet de tren, un regional que era més barat. Sis hores de viatge.
Quan vaig arribar havia de cercar allotjament. No coneixia la ciutat, ni vaig caure en compra-me un plànol, estava plovisquejant i feia un fred que pelava. Vaig prendre un taxi quan vaig veure que no podia fer ni un pas més carregada amb la maleta. I vaig tindre la "brillant" idea d'acomodar l'equipatge als seients de darrere i seure al costat del taxista. L'home podia haver guanyar un concurs de lletjos. De mitjana edat, prim i esdentegat, tenia un parlar nasal. I em mirava d'aquella manera tan estranya.
Li vaig comentar un poc la situació i es va oferir a dur-me fins que trobés un hotel. Encara que jo m'hagués conformat fins i tot amb una fonda. Els hotels no tenien plaça. En cadascú dels que vam entrar, la mateixa cançó. En passar per davant de la Basílica va aparcar i es va emprenyar en mostrar-me-la, la Basílica. Jo li demanava disculpes per tanta molèstia, mentre que ell em mirava li queia la baba. També em va convidar a un aperitiu. Jo pensava que a l'hora de pagar-hi hauria d'oferir-li la maleta...Finalment a una pensió bastant modesta, em vam dir que no podien assegurar-m'hi, però que de moment podia deixar l'equipatge a l'espera de que quedara aalguna plaça lliure.
De sobte me'n vaig recordar que a la ciutat vivien uns amics d'una amiga, que em va donar la seua adreça per si necessitava res. Entretant el taxi m'esperava a la porta. Li vaig dir a Pepe quina era la pròxima estació. I encara que ja havia començat a anar-s'hi de les mans em va eixir amb que li donara un bes. Em vaig quedar mortal. La veritat és que tanta amabilitat m'havia fet sospitar que la cosa no quedaria així. No sabia per on escapolir-me . Només mirar-lo ja era penós. Quan varem arribar a ca els amics, va deturar el taxi i amb les mans lliures va intentar pegar-me un repàs. Ostres, pareixia una medusa. Puak!.Volia quedar i tot...- Si, pensant-ho estava!- No sé com vaig poder desempallegar-me'l.
Amb penes i treballs vaig guanyar el portal de l'edifici on venia. Teresa i Antonio, per sort ens coneixíem, ens havien vist un parell de vegades a casa dels nostres amics comuns. Quan em vam veure aparèixer s'alegraren moltíssim. Ella era del poble, d'una família molt coneguda . Una xica preciosa. Fins que es presentà el "manyo" i fins ara. Es van casar van tenir dos fills . I ella va fer-se més autòctona que els naturals de la terra.
Els vaig dir que venia de visita, atès que m'havia deixat l'equipatge a un hotel a l'espera que em confirmaren la plaça. En un tres i no res el "manyo" em va dir que anàrem a replegar la maleta perquè havia de quedar-me a casa seua. Els dies que seguiren foren de faula. Tota la família m'ompliren d'atencions i d'afecte Em mostraren els llocs més típics de la ciutat, les millors tasques...el mercat. No hagués pogut somiar millor companyia. Qui m'hauria de dir a mi, una agnòstica impenitent, que m'havien de caure unes llàgrimes com a cigrons, quan el dia de la festa vaig sentir cantar la jota a la plaça del Pilar.
La meua entrada al centre educatiu on m'havia traslladat no va ser ni remotament triomfal. Alguna gent del claustre em feren la creu. Jo era la de 'Valencià', un pecat absolutament imperdonable, fins al punt que algunes companyes del claustre em negaren la paraula. Bo, no es que em feren plorar sinó que em donarem la mida de qui eren elles. En fi, no era el millor dels mons possibles però era el que hi havia, i almenys un parell de cursos me'ls hi havia d'empassar abans de demanar el trasllat.
Sort que al meu petit palau, un àtic de seixanta metres quadrats amb vistes al mar, era la reina del mambo. Tenia una bona terrassa que de seguida vaig omplir de jardineres amb geranis. En tenia de diversos colors, d'ataronjats, de vermells i de color rosa i blancs que m'hi recordaven a la flor de l'ametller, de les que tant vaig gaudir durant la meua infància. Semblava que havien arrelat.
Li vaig comentar a l'Anna, companya de cicle junt amb la Carme, que em faria molta il·lusió anar a Saragossa pel Pilar. A més em mereixia un viatge que em gratifiques de les males estones que vaig haver de passar...Pel que fa a la pela vaig haver de fer càlculs logarítmics perquè després de la depredació que vaig patir per aconseguir la separació- que no el divorci, que era més car- doncs no em trobava per llençar coets. Però no m'ho vaig pensar més, fiquí a la maleta un poc de roba- massa poca d'abric, no sabia on anava- i vaig traure un bitllet de tren, un regional que era més barat. Sis hores de viatge.
Quan vaig arribar havia de cercar allotjament. No coneixia la ciutat, ni vaig caure en compra-me un plànol, estava plovisquejant i feia un fred que pelava. Vaig prendre un taxi quan vaig veure que no podia fer ni un pas més carregada amb la maleta. I vaig tindre la "brillant" idea d'acomodar l'equipatge als seients de darrere i seure al costat del taxista. L'home podia haver guanyar un concurs de lletjos. De mitjana edat, prim i esdentegat, tenia un parlar nasal. I em mirava d'aquella manera tan estranya.
Li vaig comentar un poc la situació i es va oferir a dur-me fins que trobés un hotel. Encara que jo m'hagués conformat fins i tot amb una fonda. Els hotels no tenien plaça. En cadascú dels que vam entrar, la mateixa cançó. En passar per davant de la Basílica va aparcar i es va emprenyar en mostrar-me-la, la Basílica. Jo li demanava disculpes per tanta molèstia, mentre que ell em mirava li queia la baba. També em va convidar a un aperitiu. Jo pensava que a l'hora de pagar-hi hauria d'oferir-li la maleta...Finalment a una pensió bastant modesta, em vam dir que no podien assegurar-m'hi, però que de moment podia deixar l'equipatge a l'espera de que quedara aalguna plaça lliure.
De sobte me'n vaig recordar que a la ciutat vivien uns amics d'una amiga, que em va donar la seua adreça per si necessitava res. Entretant el taxi m'esperava a la porta. Li vaig dir a Pepe quina era la pròxima estació. I encara que ja havia començat a anar-s'hi de les mans em va eixir amb que li donara un bes. Em vaig quedar mortal. La veritat és que tanta amabilitat m'havia fet sospitar que la cosa no quedaria així. No sabia per on escapolir-me . Només mirar-lo ja era penós. Quan varem arribar a ca els amics, va deturar el taxi i amb les mans lliures va intentar pegar-me un repàs. Ostres, pareixia una medusa. Puak!.Volia quedar i tot...- Si, pensant-ho estava!- No sé com vaig poder desempallegar-me'l.
Amb penes i treballs vaig guanyar el portal de l'edifici on venia. Teresa i Antonio, per sort ens coneixíem, ens havien vist un parell de vegades a casa dels nostres amics comuns. Quan em vam veure aparèixer s'alegraren moltíssim. Ella era del poble, d'una família molt coneguda . Una xica preciosa. Fins que es presentà el "manyo" i fins ara. Es van casar van tenir dos fills . I ella va fer-se més autòctona que els naturals de la terra.
Els vaig dir que venia de visita, atès que m'havia deixat l'equipatge a un hotel a l'espera que em confirmaren la plaça. En un tres i no res el "manyo" em va dir que anàrem a replegar la maleta perquè havia de quedar-me a casa seua. Els dies que seguiren foren de faula. Tota la família m'ompliren d'atencions i d'afecte Em mostraren els llocs més típics de la ciutat, les millors tasques...el mercat. No hagués pogut somiar millor companyia. Qui m'hauria de dir a mi, una agnòstica impenitent, que m'havien de caure unes llàgrimes com a cigrons, quan el dia de la festa vaig sentir cantar la jota a la plaça del Pilar.
Comentaris