Memòries de la desmemòria 31



Octubre 1987 cap 31

Quan vaig tornat del viatge vaig haver de mamprendre l'apartament que encara hi era a mitges. M'havien instal·lat el telèfon, sí, però encara hi era pendent, entre altres coses, que el llanterner fes la seua entrada triomfal per instal·lar la rentadora, l'escalfador i el rentaplats... Revisar la instal·lació i funcionament general...El fuster...una altra història. Havia de col·locar-me totes les lleixes que calien per desar els llibres que n'eren un grapat.
Em va agradar aquell espai buit i obert, amb l'única separació del bany, i decidí deixar-lo tal com era. De mobles me'n calien pocs, una taula de treball ran del celobert i una altra per menjar; un llit, l'armari de la roba i la petita cuina amb forn i tot . No necessitava molt més.

El primer dissabte després del viatge me'n vaig anar a mercat. del barri. Havia de trobar-hi algunes teles per confeccionar les cortinetes a fi de matisar la llum, massa intensa en algunes hores de dia. Sort que contava amb la màquina de cosir de ma mare, una autèntica "Singer" que amb més de cinquanta anys encara funcionava a la perfecció. Quan hi era més enfeinada fent comptes i prenent mesures, sonà el telèfon. El cor em bategà...però era Epi.
_ On t'has ficat no hi hagut manera de localitzar-te.
_ Donc vet aquí que acabe de fer una escapada a Saragossa.
_ A Saragossa? I que s'hi t'ha perdut allà amb aquest fred. Doncs que tenia una promesa a la Mare de Déu del Pilar_ li vaig amollar sense pensar-m'ho.
_ Bo, jo et tocava a veure com...
_ N'estic molt bé després de descansar del viatge. Res de nou. Altra vegada a la feina.
_No t'abellix eixir a sopar?
_ Si vegueres la de feina que tinc. En tinc de la que vulgues demanar: del col·legi correccions a bondó, preparació de controls, eccetera. De casa, ni et conte, un munt de coses...Impossible.
_Com n'ets de dura. No puc fer res per convence't?
_ Ja t'ho he dit. De moment...així estan les coses.

En el moment l'hi vaig penjar em sentí alleugida. Quin plom, era persistent el paio, vaig pensar mentre em dirigia a tocadiscos a ficar música. « La Penguin Cafe Orchestra » eren genials, mai no em cansava de sentir-los. I al compàs em vaig marcar uns passos de dansa fins que em vaig deixar caure al llit esgotada.

L'endemà per la vesprada vaig sentit el timbre de la porta de baix.
_ De la floristeria_ va cridar el mosso_a nom de Cinta Porcell.
_ Jo no hi he encarregat flors.
_No. Es tracta d'un lliurament que va al seu nom.
_ Puge, per favor, Àtic- porta 11.
_ Entesos.
Un ram de roses roges increïblement precioses. La nota deia: « Per què no em fas un poc de cas? Feliç aniversari." Era d'Epi. Ostres, no sé com se'n ha recordat, ho vaig dir molt de passada a la conversa de la platja. Quin pendó, se les saben totes. Encara que les flors mai no estan de més. Se'n ha recordar el bort. Com s'ho curra. De poc van a servir-li. Quan l'hi donaré les gràcies l'hi diré que quan vulga me'n pot enviar més. Com són alguns homes...

Vaig rebre una carta de la meua mare, la primera d'ençà que hi era a Imbecil·làndia. Que si com anava tot, que si necessitava alguna cosa, que si la necessitava...I com la necessitava, me'n recordava d'ella de dia i de nit...Amb tot ,aquesta era la meua vida i devia d'enfrontar-la a soles. Havia de créixer i ningú podia fer-ho per mi, ni tan sols ella, que tant m'estimava. Per uns instants vaig estrènyer la carta contra el meu cor, com la trobava a faltar, Déu meu.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies