Memòries de la desmemoria /cap 86

27, gener, 1991/ cap 86

Hi ha homes, homenets, monicacos i calamanduris.

                                                               dita valenciana

S, Aguilera Gomis:

Com que la paciència té un límit, com tot a aquesta vida, la meua ja s'ha acabat, per la qual cosa li adrece aquestes paraules de comiat per a que quede constància, almenys, de tot el temps, l'esforç i el treball que vostè m'ha fet perdre.

Per si no se'n recorda faré un poc d'història.Tot començà amb un anunci en premsa de radio Sèquia a la recerca d'una locutora en valencià. Recorda? D'aqueixa manera és com ens posàrem en contacte, senyor meu.

Unes setmanes després d'acudir a l'entrevista i omplir l'imprès adient, em va comunicar que podia comptar amb un espai setmanal de dues hores per realitzar un programa. En una setmana, com sap, estigué el programa en antena.

Després de tres mesos d'un treball intens, sense cap remuneració evidentment, un dia em va amollar que l'emissora anava a tancar per un parell de mesos per aconseguir la llicència d'emissió. Adés em va demanar que dissenyés el projecte d'un nou programa per reprendre properes emissions ben aviat.

No obstant això aquell parell de mesos per poc no es convertiren en tres parells anys; tot i això de la seua persona només vaig rebre el silenci per resposta.

Al maig del 90, vostè em torna a telefonar, i sense cap al·lusió al temps transcorregut, em comunica que ja, per fi, anàvem a reprendre les esmentades emissions, així que ja podia preparar el nou programa, tornà a insistir. Vaig veure que em devia una explicació i l'hi vaig demanar malgrat que no me la donà en cap moment. Amb tot em vaig mostrar disposada a col·laborar. Se'm sol·licitava un projecte que vaig haver de presentar en quaranta vuit hores. En aquesta ocasió, l'hi vaig redactar en funció de l'acord que hi havíem pres abans, fent constar totes les dades que em va demanar, tot contemplant l'aspecte retributiu a banda del seu contingut especific. Em va prometre estudiar-lo.

De bell nou la resposta es feia esperar, quan ja m'hi havia comunicat que en uns dies podia col·laborar a les emissions de prova. D'ençà han passat uns mesos més al llarg dels quals m'ha portat amb excuses de mal pagador, senyor meu. Contemple el seu comportament, S,Aguilera, no sols desconsiderat sinó-i injust i provocador. Un autèntic acte de masclisme.

Com deia al començament d'aquesta lletra la meua paciència s'ha acabat. Enhorabona, ho ha aconseguit. La sort que té és que no va signar cap mane de precontracte, no era qui, la seua prepotència no deixava veure que vosté tan sols era l'home de palla. D'altra manera ara mateix l'hi posaria una demanda per danys i perjudicis.

Amb aquestes paraules, senyor, cancel·le el nostre compromís de treball. Pot vostè disposar de l'espai que m'hi havia adjudicat. Li pregue, això sí, que em torne el meu projecte i s'abstinga de tot intent de plagi. És una sort, després de tot, que la meua situació econòmica no depenga de les seues promeses incomplides.

Ara ja em considere per complet lliure de dedicar-me a altres activitats interrompudes per la seua vergonyosa actitud. Dos anys d'espera han estat suficients fins i tot per a mi, de natural pacient i confiada.

I res més, S, Aguilera, deixe'm dir-li que la seua conducta es correspon molt poc amb les seues pretensions de mostrar-se com un home de tarannà progressista i amant de la llibertat.

Atentament,

                                                                    Marina Molins